"Sens dubte, les Avantguardes són un dels fenòmens més representatius del segle XX. O, almenys, dels seus primers cinquanta anys. De fet, les Avantguardes constitueixen una ruptura total no sols amb uns models concrets, els vigents, sinó també, i sobretot, amb la mateixa convenció de l'art dissenyada pels grecs i fixada al llarg dels segles. Altrament, el seu conjunt implica, 1) totes les formes de creació, incloses les més subalternes. I fins aquelles que, com l'arquitectura i la música, porten una vida pròpia, més o menys allunyada de la de la pintura. O la literatura. 2) confon la teoria o el programa amb la pràctica, i tots dos, amb els sistemes de definició. O de promoció. 3) va assolir, gràcies a la globalitat i a l'eficàcia d'aquests sistemes, una ràpida penetració en el teixit social, fos per rebuig, o per assumpció. I 4) algunes d les seves propostes més significatives han quedat incorporades al fons comú de l'art. I, a la vegada, al discurs més banal de la vida quotidiana. D'aquí que, en els últims anys, s'hagin invertit molts d'esforços en l'intent de definir-les en termes teòrics. I d'aquí que, per la seva complexitat, els resultats obtinguts hagin estat tan variats, que han anat de la construcció més severa, com, per posar in cas, la de Peter Bürger, a la simple obvietat, plena tanmateix de sentit, com la d'Elio Pagliarani "è d'avanguardia ogni opera che si offre, che si propone d'avanguardia". En aquestes notes, reprenc la qüestió, ni que sigui modestament, a partir de les reflexions a peu de pàgina que he anat fent en les meves anades i vingudes pel seu univers i, més exactament, pel de la literatura."

(Del llibre Les Avantguardes literàries a Catalunya)
 

* * *
 

"[...] La realitat és un fet complex, ple d'ambigüitats. I les possibilitats d'accés i de reproducció són múltiples. Així, la realitat no sols abraça els aspectes més plans del magma diari que reprodueix el mirall stendhalià o l'ull modern de la càmera, sinó també totes les regions que s'escapen al seu control i que només pot descobrir, amb la seva potència dialèctica o analítica, la raó imaginativa. O la raó científica. D'aquest complex, l’escriptor selecciona, per a la seva feina, una sola de les regions possibles, la que pretén d'explorar, descriure o analitzar. Defineix un punt de vista, vull dir: la filosofia amb la qual vol treballar. I afina la seva capacitat, per una banda, d'observació i, per l'altra, de narració. O de construcció. Construcció: l'escriptor, les dades que treu del fragment analitzat, les sotmet a una sèrie de processos de reelaboració, dit d’una altra manera: de tria, de reducció i combinació, incloses les més arbitràries o fantàstiques. I de transcripció. L'enorme dispersió de la meva vida, marcada per les exigències d'uns temps difícils i d'una professió que havia d'omplir sobre la marxa un sens fi de forats, m'ha impedir de dur-lo a terme. [...]
Dels vuit autors examinats, tres treballen amb la literatura com a realitat, és a dir: no treballen sobre la realitat nua i pelada, sinó, en principi, sobre reelaboracions prèvies d'aquesta. Aribau, per resoldre un compromís de saló. Verdaguer, per construir gran catedrals ideològiques. I riba, per organitzar una inquisició d'abast estrictament líric. Per contra, Salvat, Pla i Villalonga, a través de l'elegia, converteixen la realitat de diari en un mite individual. O col·lectiu. En Salvat, l'elegia, la desencadena la malaltia i el tencament que suposa; en Pla i Villalonga, la rememoració d'un món esbucat, el de la joventut. Per últim, Foix i Dalí treballen amb una realitat interior. O, més exactament, amb una profunda interiorització de la quotidiana més tallant. Però que diferents! Foix tendeix a la mitificació. I Dalí, a transformar-la en un instrument de justificació. O de ficció."

("Usos de la realitat", del llibre Obra crítica I)
 

* * *
 

"Amb la seva lluminositat, les grans cultures solen, si no amagar, desdibuixar una sèrie de qüestions prèvies que d'altres, per deficiències demogràfiques o per anomalies històriques, plantegen amb tota cruesa. Crec que un estudi d'aquestes cultures podria proporcionar un contingent important de dades que, sens dubte, ajudaria a formular nous mètodes de treball. O, almenys, a afinar els ja existents. I crec que, entre tots els possibles, el de la catalana, puixant no sols en funció de les seves modestes possibilitats històriques i demogràfiques, sinó també en termes absoluts, podria ser un dels més rendibles. De fet, la cultura catalana es produeix en el si d’una societat de tipus industrial, fistonejada de zones que encara conserven, intactes, les velles estructures agràries, però que, amb la irrupció del turisme de masses, comencen, ja, a canviar, ni que sigui amb comptagotes. Així, si més no en els seus centres urbans més notoris, mostra les inquietuds i les ambicions i, doncs, les necessitats pròpies d'una cultura avançada. Ara: aquest marc general, d'una banda, és condicionat per una demografia escassa i, a més, dividida i, de l'altra, per falta dels recursos que proporciona, o pot proporcionar, una sobirania política. Conseqüència: la cultura catalana és una cultura minoritària que es diferencia d’aquelles que, com la sueca o l'holandesa, disposen d'un aparell estatal i, pel fet de desenvolupar-se en un context socialment evolucionat, d'aquelles que com l'occitana, no són sinó enclavaments idiomàtics de base arcaïtzant inserits en un Estat industrial modern, sòlid. D'aquí les seves tensions internes, que caldria examinar amb detall. I d'aquí el seu caràcter excepcional."

("La cultura catalana i els seus problemes", del llibre Obra crítica II)
 

* * *
 

"Per diverses raons, entre elles, les difícils relacions amb l'administració central i el ball de les modes, el panorama dels estudis sobre literatura catalana mostra moltes llacunes i, en el millor dels casos, un fort desequilibri, que els darrers anys, s'ha tendit a corregir. Així, per exemple, els dedicats a l'Edat Mitjana compten amb dues sòlides tradicions, que, en molts d'aspectes, s'interfereixen l'una amb l'altra: 1) la formada pels romanistes, que arranca de Milà i que, tot passant per Massó, Nicolau i Bohigas, arriba fins a Riquer, i 2) la formada pels historiadors de la cultura, que arranca de la Il·lustració i que, tot passant per Milà, assoleix els seus moments més brillants amb A. Rubió i Lluch, J. Rubió i Balaguer i Miquel Batllori. Per contra, els estudis sobre literatura moderna i contemporània no han existit, com a tals, fora d'algunes excepcions, com les d'Ignasi Casanovas i Josep M. de Casacuberta, fins a la creació de les primeres càtedres de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona (1965), a l'Autònoma de Bellaterra (1971) i a la Universitat de València (1976). Certament, hi ha hagut una tradició de grans teòrics i crítics que, cada un des de la seva trinxera, han treballat sobre la marxa, és a dir, a mesura que es produïen els fets i, doncs, amb la intenció de modificar-los o d'organitzar estats d'opinió, formada, entre d'altres, per Yxart, Sardà, Maragall, Ors, Folguera, Riba, Manent i Foix; ara: els qui, superant les exigències de l'actualitat, intentaren de treballar-hi amb un mínim de distanciament, convertiren en dades científiques els principis programàtics de la renaixença. O del noucentisme. I, per tant, adulteraren els resultats. De fet, fins als anys 60 no s'ha començat a articular una tradició d'estudiosos que, lliures de prejudicis o, almenys, amb els mateixos que els seus col·legues d'altres cultures, posen en joc els ingredients necessaris per a explicar una època. O un text.

[...] Malgrat els avenços assolits, hi ha encara moltes regions per explorar i moltes d'altres per revisar a fons. O per completar. Per exemple, falten estudis sobre molts dels moviments i grups moderns i contemporanis i, més en concret, sobre les institucions que, com la dels Jocs Florals, realitzaren, en un moment donat, una funció històrica decisiva; s'han d'acabar i de publicar els catàlegs biobibliogràfics dels autors dels segles XVI-XVIII; falten estudis sobre els grups editorials més importants, com el de "La Renaixença" o el de la família López; falten edicions completes o crítiques no solament de la majoria dels grans autors moderns i contemporanis, sinó també dels antics, com Roís de Corella; no tenim aplegats ni publicats els epistolaris de gran nombre d'autors, per no dir la majoria; falten bones biografies, és a dir, biografies que siguin fruit d'una recerca documental exhaustiva i alhora, d'una interpretació a fons del personatge; falten estudis crítics sobre tipus tan importants com, sense anar més lluny, Víctors Català o Josep Carner; falten estudis seriosos sobre el pensament literari i, per tant, sobre els teòrics, els crítics i els historiadors més rellevants, etc. Altrament, si, la literatura, l’entenem, no com un fet monolític, sinó com una dialèctica entre les opcions cultes, i entre aquestes, i les que, globalment, podríem qualificar de semicultes i les populars, falta un estudi pràcticament complet de les darreres. Certament, al llarg dels dos darreres segles, s'han arreplegat molts de materials literaris o paraliteraris transmesos per via oral de generació en generació, però, sens dubte, falta encara un estudi seriós de molts dels seus aspectes essencials. I sobretot, falta l'estudi dels transmesos per via impresa, i, de manera especial, dels produïts en plena era industrial."

("Els estudis sobre literatura catalana. 1965-1989", del llibre Obra crítica II)
 

* * *
 

"Com de costum, arriba tard. Duu un jersei blanc, amb un Snoopy vermell al pit, pantalons morats i unes autèntiques rodes de carro per ulleres. 'Vaig treballar fins a les tantes, i m'he quedat adormit. Perdona'. La justificació em semblava convencional, però l'accepto. Què hagi de fer? En els fons, tant me fot que hagi treballat com no, que s’hagi adormit com no, etc. L'espera tampoc no ha estat tan llarga com això. Preveient-ho, he arribat més tard del compte i m'he entretingut prenent un parell de cerveses i fent conversa amb una noieta estúpida que imitava una de les darreres portades, no ho sé, diria que del 'Life'. 'Som-hi'. Pugem al cotxe, que tinc aparcat dues cantonades més amunt. 'Anem al Tinell o al Xinès?' És igual un lloc que l'altre, i ens decidim pel Tinell. Els filets gòtics ens tenen el cor robat! 'D'acord que l'ambient és una mica ranci, però no tot ha de ser perfecte'. A sotragades, em parla de la seva nova novel·la i d'un article que pensa escriure sobre l'Antonioni, i del que diuen les alegres comares de Winsor sobre els seus amors amb l'Anna i l'Oriol, i de no sé què més. El mig escolto, tinc els cinc sentits pendents de la circulació. De nit no hi ha massa trànsit però has d'anar amb els ulls oberts perquè la falta de semàfors provoca totes les audàcies. Seiem en un racó, al costat d'unes criatures d'oficina que sembles sanes i fins potser alegres. La vaga calor contrasta amb la punta de ferd que feia al carrer. Continua parlant. Diu que voldria anar a l'Extrem Orient, a l'Índia o al Nepal. Dubta i vol convèncer-me. Allà ell! Jo també voldria fugir però a un lloc tranquil, bucòlic. Viure entre gallines i porcs, en una masia perduda entre les muntanyes, llegint i escoltant música. No ho sé, Què diu? Insisteix en la xafarderia de les alegres comares. 'Podem prendre cafè en un altre lloc'. Sortim. Els voltants de la catedral, deserts i tenyits per la lluna, tenen un cert aire portuari, fantasmal. 'Coses excitants, viure amb intensitat la vida'. Acceptem-ho, però la vida pot ser excitant de moltes maneres i sempre acaba igual. 'No, no sempre acaba igual. Els uns moren de seguida i els altres després d'una llarga agonia, els uns de vellesa i els altres a la flor de l'edat, els uns per pròpia decisió i els altres resistint-s'hi, els uns sols i desemparats i els altres en família, etc.' Pugem Rambla de Catalunya amunt fins a la Diagonal. 'Anem al Boccaccio o a la Pub?' Anem a la Pub. Hi trobem l'Octavi, l'Enric i les dones respectives. Feia temps que no els veia, sobretot l'Enric. Parlem del Paranimf, de les lluites i els compromisos d'aquells temps ja tan llunyans. Tan llunyans? Aleshores érem joves, ells més que no pas jo. Però jo també. Pensàvem que ho canviaríem tot. L'Enric va haver de fugir, jo vaig marxar a Anglaterra, l'Octavi es va casar. En trobar-nos de nou ens sentim una mica gastats. Bevem gin, l'Octavi prefereix whisky, La seva dona, abans una burgeseta tímida i franciscana, gesticula impúdicament. Té unes enormes bosses negres sota els ulls, està com desinflada. La conversa deriva. Tots ens afanyem a fer veure que encara creiem en alguna cosa. En la revolució, per exemple. 'Hem d'esperar el desvetllament dels àrabs'. Parlem de la guerra santa contra els jueus, i de Fidel, i de Mao. 'Morts el Che i l'Ho-Txi-Min, qui queda?' Torna a sortir el viatge al Nepal i la insídia de les comares de Windsor. Arriba un tipus, en Feliu, que no conec. Ve de Madrid, de rodar unes seqüències. L'Octavi, la seva dona i en Feliu van a ballar al Jazz Color. 'En Feliu li arramba la dona'. 'Psé, allà ell'. Tornem a parlar d'aquells temps, del Paranimf. L'Enric explica les seves aventures a l'Alemanya oriental. Ell i la seva dona se'n van al Boccaccio. Nosaltres no sabem què fer i caminem una estona a l’atzar. 'L'any 62 també va ser divertit, no et pensis'." [...]

(Del llibre Fragments de memòria. Fulls del dietari)