Hi ha moltes històries com la que ha recopilat Jaume Miró Adrover (Cala Millor, Mallorca, 1971) a Diari d'una miliciana que segueixen ocultes. Aquest silenci "antic i molt llarg" a què al·ludeix Raimon en la seva coneguda cançó himne va ser l'escut utilitzat pel franquisme i els seus valedors per evitar que aquests fets sortissin a la llum i posessin en evidència tanta injustícia i tant d'horror. L'autor de l'obra [...] s'ha basat en el testimoni íntim i personal recollit en el diari d'una jove infermera destinada, junt amb altres quatre companyes, a Mallorca l'estiu de 1936 amb l'il·lusori objectiu d'intentar aturar l'avanç del feixisme.

Els 18 dies de vivències narrats per la desconeguda autora d'aquest testimoni acaben sent un material aclaridor. El relat no solament reflecteix les dures situacions de guerra en què es van veure implicades unes protagonistes abandonades a la seva sort, sinó que denuncia el comportament masclista d'uns comandaments i soldats que les van relegar, per la seva condició de dones, a tasques menors a la rereguarda, completament allunyades dels ideals que els havien impulsat a embarcar-se en la seva aventura en defensa de la llibertat. Aquesta crítica a la discriminació soferta, unida a la desesperació del caos al bàndol republicà, és la que aporta un valor afegit a aquest muntatge. "Si algun dia ens han de governar aquests, estem aviades", ve a dir una de les milicianes després dels primers dies de convivència amb les camarades sense endevinar encara el seu tràgic destí de víctimes dels vencedors.

(César López Rosell. "Aclaridor rescat de la veu silenciada", El Periódico, 21 de juny de 2016)

* * *

Dins el panorama teatral, i autoral, de les Illes Balears destaquen certes figures com la de Jaume Miró (Cala Millor, 1977), un creador polifacètic que és conegut, sobretot, per la seva punyent obsessió en voler recuperar i dignificar memòries alienes. El seu és un intent d'exorcitzar històries col·lectives en teoria enterrades. El desenterrament d'aquestes epopeies humanes arriba no per despertar consciències, ja que això seria voler donar una utilitat a l'art quan l'art és molt més que una eina instrumental, sinó per poder generar preguntes, o sigui, diàleg. El teatre en mans de Jaume Miró és una manifestació a favor del constant interrogament, i és que Miró, a més d'escriure i investigar, està format en filosofia, cosa que fa que la seva mirada sigui especialment suspicaç per tal d'anar més enllà de la pàtina primera que abraça totes les coses sense remissió. Precisament sota aquesta premsa, la de voler transcendir la superfície verinosa dels elements del món i dels seus quefers, se'ns presenta aquest ritual contra l'oblit anomenat Diari d'una miliciana. Per una banda, es tracta del relat privat d'una voluntària de la Creu Roja destinada a Mallorca en l'expedició Bayo. A través del seu testimoni oracular es narren les vicissituds de cinc infermeres durant els divuit dies que va durar l'expedició. El que hauria d'acabar essent una ràpida victòria es va convertir en una hecatombe. És així com aquestes lluitadores, talment l'Ariadna del laberíntic mite grec, són abandonades i, tot i això, elles decideixen combatre. Aquesta odissea està plena de contextos violents, situacions absurdes, perilloses, així com de conflictes interns de gran abast, temes perfectes per parlar d'una guerra que coneixem molt bé i que, lamentablement, no deixa de sorprendre'ns a mesura que anem obtenint més i més informació.

(Jaume C. Pons Alorda. "Diaris de l'obscur", Núvol, 23 d'octubre de 2015)

* * *

L'efervescència creativa de Jaume Miró vessa els límits de qualsevol demarcació convencional, encara més: tot transcendint el mateix procés tècnic de la creació, la seva intuïció artística no s'exhaureix en la pròpia finalitat, sinó que el porta a transitar a través d'espais molt més obscurs i inhòspits, aquells en els quals tota activitat humana rep el seu fonament. Així, la seva vigent decantació cap a la tècnica dramàtica no respon a una mera preferència o gust de caire estètic, sinó a la ferma convicció que els seus caràcters formals possibiliten un major aprofitament tant de la dimensionalitat espai-temporal de la matèria narrativa com de les possibilitats dialògiques amb els "subjectes-receptors": els espectadors. De fet, la major fita assolida per Jaume Miró amb les obres que aquí es presenten consisteix en exprimir fins a la mesura del possible aquestes condicions de manera tal que la paraula, el gest, l'escenografia, el ritme, la música, l'entorn i la imatge s'harmonitzen en un tot (pensat i mesurat i a voltes pretesament dissonant) en el qual el recinte sencer del teatre s'esdevé l'escenari de la trama i tot espectador present, d'una o altra manera, el protagonista. Però cura, no ens enfrontam a un simple metateatre, ja que tota reflexió sobre el mateix fet del teatre que s'hi pugui trobar assenyala cap a una reflexió encara molt més profunda: cap a l'estatut de la realitat en un món configurat per una capciosa dialèctica entre veritat i ficció en què tothom és l'actor que encarna un determinat personatge segons un guió prèviament establert. Des d'aquesta perspectiva, la intenció de Jaume Miró no és, en absolut, la d'oferir un agradable entreteniment, que per això ja hi ha la televisió i les grans superfícies comercials (veritables catedrals de la post-modernitat), ans ben al contrari, la seva motivació principal és, sobretot, de signe moral.

(Pere Perelló i Nomdedéu. "Pòrtic" a MIRÓ, Jaume: El funeral d'En Singelpeu. Fuga. Pollença: El Gall Editor, 2004, p. 9-10)