DOS

3: Del dietari del Pare Ginard.
4: Remors de possibles guerres. Remors que volen tomar la creu de Na Bernarda i altres atrocitats. I no podrien deixar-nos tranquils en aquest pacífic racó de món?
3: Dia 10.
1: Diuen si en Biel Boira serà el Batle.
3: Dia 11.
1: Ha entrat en Boira. Rumors de conflictes internacionals.
3: Dia 14.
2: En Boira va recomanar ordre en la presa de possessió.
3: Dia 15.
4: Manifestació socialista amb banderes i camises vermelles. Al capvespre mitín al teatre. Hi ha hagut música.
2: Teníem motius. No és vera Biel?
4: Havien estat molts anys d'esperar. I també d'injustícies que volíem canviar.
3: Estàvem farts dels terratinents: amos de la feina que malsostenia les famílies.
4: I estàvem farts de l'església: amos de les consciències. Manipuladora del remat.
1: Ara podíem guanyar l'accés a la propietat de la terra, podíem millorar les condicions de la feina dels jornalers, fomentar la llibertat de pensament i acció... Era el nostro moment...
2: I en Biel me va nomenar a mi, Mateu Papa, secretari. Secretari personal d'ell, del batle. A la primera sessió convocàrem un nou règim de plenaris.
1: Les posàrem a les vuit del vespre perquè la gent hi pogués venir.
2: Les dretes les feien els dematins perquè no hi vingués ningú.
3: Però alguna cosa es movia dins la fosca.
4: Els serveis secrets de Falange feien passes i hi havia rumors que es preparava un atemptat contra el nou batle.
2: En Boira va demanar protecció. I sempre que havia de sortir de nit algun guarda l'havia d'acompanyar.
3: Com més augmentava la nostra influència dins el poble més se'ns acumulaven els conflictes.
1: El primer que hem de fer és inspeccionar les possessions per veure les condicions de feina i com dormen els jornalers.
2: Hi ha treballadors que fa pena veure'ls com ho passen.
1: Que l'inspector en faci l'informe i després actuarem.
3: Informe de l'inspector.
4: Casi todas las posesiones de la villa desde el punto de vista sanitario, por su cubicación, por su falta de ventilación, algunas contiguas a cuadras, por falta de aseo y limpieza en todo, por la naturaleza de sus techos, paredes y suelos, por el mobiliario, por la multitud de objetos llenos de polvo y calculando que en Son Forteza duermen 6 donde caben 3, que en Morell duermen 7 donde caben 4, en Ses Pastores no hay local habilitado, en S'Ametlerar sí hay local pero se comunica con el establo. Sa Canova está mejor. Duermen 6 donde caben 5. Por todo lo expuesto considera que son habitaciones insalubres y por consiguiente deben ser clausuradas.
1: I declaram la clausura d'aquestes habitacions!
2: Hi ha molta gent sense feina. Ho sabem de fa massa temps!
1: Decret llei: S'obliga els grans propietaris a col·locar els obrers sense feina en proporció al nombre d'hectàrees que tenen en propietat.
3: I així va ser com els grans propietaris...
1: Els senyors. Els cacics.
3: Així va ser com varen començar a posar-nos pals a les rodes.

(Del llibre Dels llargs camins. Palma: Lleonard Muntaner, 2015, p. 33-35)

* * *

LOWI: Vull que marxeu.
PINKI: Eh, no. Va. No és això.
LOWI: Això no està bé. Val, ja no queda res ni lloc on anar i se suposa que ens hem d'ajudar però no vull. Necessit que desmunteu el vostre campament.
BET: No, no. Per favor, Lowi. Només seran uns dies.
LOWI: I ella què?
BET: Ella té problemes.
PINKI: Un problema.
LOWI: Quantes persones més hi ha dins la tenda? (HI GUAITA)
BET: Només hi era ella.
LOWI: Ja t'he deixat quedar una nit, t'he dut sopar. És suficient.
PINKI: Però on vols que anem?
LOWI: No ho sé. A algun centre d'acollida.
BET: Estan tots tancats, desmantellats.
LOWI: No és el meu problema.
PINKI: Però et podem ajudar amb la casa. Podem ser amics.
LOWI: Amics?
PINKI: Sí. Va.

PAUSA

BET: (Veu el sopar damunt la taula) Això és el meu sopar?
LOWI: Sí

PINKI S'APROPA AL PLAT. S'ASSEU. MENJA AMB GANA.

BET: Has comprovat la feina que he fet?
LOWI: Sí.
BET: I estava bé?
LOWI: Està bé que no t'hagis esborrat.
BET: És una merda que no es pugui fer res. Tant de control.
PINKI: (Menjant) Mmm. Tenia una gana.
LOWI: No et puc ajudar.
BET: Bé. Si no pots, no pots. Haurem de quedar.
LOWI: No podeu quedar.
PINKI: I on vols que anem?
LOWI: Aquest és el meu pati de darrere.
BET: Però no l'empres. Tu ho has dit.
LOWI: Això no significa que...
BET: No hi fas ni barbacoes, ni festes. Ni ho cuides.
LOWI: PERÒ ES MEU I HI PUC FER EL QUE VULGUI!
PINKI: Estàs bé?
LOWI: Què?
PINKI: Si estàs bé. Si tens problemes. Ets emocionalment inestable?
LOWI: No. Jo... No.
BET: Tothom té problemes. Tothom és emocionalment inestable.
PINKI: Problemes, sí. Però inestable... Bé, també. (Continua menjant)
BET: Tenc una idea. Celebrem alguna cosa.
PINKI: (Rient) Celebrar? I què vols celebrar?
LOWI: Sí. Què vols celebrar si tot està fet una merda?
BET: No sé. Que aquesta és la meva darrera bossa de tabac. Que ja no en puc comprar més. Sí, és una merda. Però com a mínim s'haurà acabat. A la força, però s'haurà acabat.
LOWI: Enhorabona. És terrible per a la salut.
BET: Encara que tot se n'hagi anat a la merda sempre hi ha un motiu per fer una festa. Fa molt que no m'emborratxo. I sempre hi ha un motiu per emborratxar-se. Que tot se n'hagi anat a la merda, per exmple.
PINKI: Vols fer una festa? Ara?
LOWI: Una festa?
BET: Crec que tinc una cosa. Espera.

BET VA DINS LA TENDA DE CAMPANYA. TREU UNA BOTELLA DE WHISKY.

Podríem fer una festa si vols.
LOWI: No. Jo no sóc així. No... no em van les festes.
BET: Així ens coneixerem més.
LOWI: No. Jo no bec.
PINKI: Va. Relaxa't un poc.
LOWI: Que jo no bec, que no m'agrada.

BET OBRE LA BOTELLA I BEU

I no m'agrada que begueu en el meu pati.
BET: Va, relaxa't.
LOWI: Però el pati és meu. I aquí hi ha coses que no vull que es facin.

(Del libre In the Backyard. Palma: Documenta Balear, 2013, p. 53-55)

* * *

ESCENA IV

(Acaba la música)


TRISTAN: He de confiar amb les teves paraules, no amb tu. He de confiar amb elles, sinó estaré perdut. Perdut en un desert de desesperació on la mentida és l'única arma del món.

SARA: Un desert de desesperació on les paraules són l'únic que ens permeten sobreviure.

TRISTAN: T'enfadaries molt si te digués que estic amb una altra quan no puc estar amb tu?

(Pausa)

SARA: Què ... què vols dir?

TRISTAN: No vull estar sol.

SARA: No hi estàs, estic amb tu.

TRISTAN: No te vull fer mal.

SARA: No vull que oblidis...

TRISTAN: Sara, no oblid res del que has fet per jo. T'ho agraesc molt. Sense tu ara tornaria a estar a la presó. Tu m'has salvat.

SARA: No ets tan dolent com vols aparentar.

TRISTAN: Ningú és dolent. Tothom fa el que fa per realitzar-se. Ja m'entens.

(Pausa)

SARA: No estàs amb una altra, veritat?

TRISTAN: Me deixaries si hi estigués?

SARA: No vull estar tota sola.

TRISTAN: Ningú hi vol estar.

SARA: No me deixis.

TRISTAN: No te puc deixar. (Pausa) Només t'estim a tu, si estigués amb una altra seria per entretenir-me.

SARA: Vull estar amb tu.

TRISTAN: Me dius aquestes coses sabent que no m'estimes.

SARA: Me desconcertes tant.

TRISTAN: T'enfadaries?

(Pausa)

SARA: Quan te vaig conèixer...

TRISTAN: Quan me vares conèixer...

SARA: Ja coneixia el teu passat, sabia qui eres, d'on venies, què feies... també coneixia els teus crims.

TRISTAN: Mai no m'havies contat res d'això. Com ho sabies? Per què no m'ho havies dit abans?

SARA: No era necessari. Tant se val, tu m'estimes, jo t'estim.

TRISTAN: Mai no hem xerrat de nosaltres. No sé res de tu. Tu no saps res de mi.

SARA: Ho sé tot sobre tu, Tristan.

TRISTAN: Mai no m'has contat d'on véns, què feies quan eres petita, qui eren els teus amics, quin ha estat el teu passat... No m'ha importat mai. No he volgut saber mai res de tu, Sara, i tu me dius que ho saps tot de jo. No ho entenc. Com pots saber el meu passat?

SARA: Per què ho vols saber?

(Pausa)

TRISTAN: Així que quan te vares atracar i me digueres que m'estimaves ja sabies el meu nom... la meva vida? (Sara afirma amb el cap) Però per què? Per què vares escollir-me? Com sabies...?

SARA: La teva vida està feta de delictes, la policia ha escrit la teva biografia.

TRISTAN: Vares mirar els arxius.

SARA: Ho vaig fer.

TRISTAN: Però com vares... com te varen deixar mirar-los? Està prohibit!

SARA: No, si ets familiar del delinqüent.

TRISTAN: Però tu no ets cap familiar. La meva família és lluny d'aquesta ciutat.

SARA: Ja ho sé.

TRISTAN: No ho entenc.

SARA: T'ho he dit. Ho sé tot sobre tu.

(Pausa)

TRISTAN: Però com ho pots saber?

SARA: Ho sé i punt.

TRISTAN: No t'entenc.

SARA: No és difícil d'entendre.

TRISTAN: Sí, que ho és. No puc entendre que aquell encontre no existís mai, que tot estigués preparat. No puc entendre que la dona que vull com a mare dels meus fills me digui que...

SARA: Mare dels teus fills?

TRISTAN: És una manera de xerrar. Ja saps que el que més odiï al món són els infants.

(Pausa, gest tens de Sara)

SARA: Sabia qui eres.

TRISTAN: Sara, Sara, Sara! Escolta! No me pots dir això! (S'aixeca, camina i se situa rera ella, mentre el baixista fa sonar les notes de la cançó de "Tristan i Sara", és a dir, la cançó que sona després de l'escena I.) Vols dir que allò que me pareixia casual i meravellós, un regal, el moment que ens vàrem conèixer, quan al carrer te vares acostar a mi i me vas dir que m'estimaves, sense haver-te vist mai en la meva vida, ja me coneixies?

SARA: Sí.

[...]

TRISTAN (S'aixeca desafiant): Qui ets? Digues-me qui ets?

SARA (A la desesperada, s'aixeca a la defensiva): No ho vulguis saber.

TRISTAN: Qui ets? (Sara, mirada nerviosa, gest tens) Digues-m'ho! (Ell s'asseu i Sara camina lentament, esquivant la mirada de Tristan, envoltant a Tristan, se posa a la seva esquena.)

SARA: Segur que ho vols saber?

TRISTAN: Digues-me qui ets, per favor.

SARA: Te pot fer mal.

TRISTAN: Digues-me d'una vegada qui cony ets.

SARA: Ho vols saber. Ho necessites saber.

TRISTAN (Cridant): Qui ets?

SARA (L'agafa pels braços i s'acosta a l'orella per dir-li): La teva germana. (Farà unes passes enrera amb por a la reacció d'ell)

(Música mentre s'obren els llums dels músics. Llavors Tristan pega un cop a la taula, s'aixeca violentment, agafa Sara pels braços amb agressivitat, la mira als ulls, l'amolla i se'n va a asseure a la foscor de la barra.)

(Del llibre Noctàmbuls. Pollença: El Gall Editor, 2001, p. 35-42)