—Aquest homenatge és un reconeixement a la tasca pedagògica i literària d’una figura clau, com sou, en la recuperació del valencià a l’escola. Sou conscient de tot allò que heu aconseguit en aquest camí?
—Mira, jo aquests dies, a propòsit de l’acte d’homenatge, ho pensava. Deia: mare meua, que bé! Perquè han canviat moltes coses, és clar, tot i que també és cert que han passat molts anys perquè canviaren. Els inicis de la meua trajectòria són uns inicis en un País Valencià amb una llengua marginada absolutament i perseguida –no vol dir que ja s’haja normalitzat del tot, però. I en l’ensenyament, la llengua era rebutjada. Jo vaig començar a treballar en aquell tipus d’escola. Per tant, la trajectòria em fa veure que s’ha avançat moltíssim. I en això ha contribuït molta gent; si no haguera estat una tasca col·lectiva, si no hi haguera hagut tanta gent, no hauria estat possible. Jo he estat una d’aquelles persones, però, juntament amb molta altra gent, en el camp de l’ensenyament i el de l’escriptura, i en altres camps cívics i socials. Perquè ens hi hem hagut d’implicar i hi hem estat a gust.

—De fet, sempre heu dit que un dels motius de començar a escriure era crear contingut o materials en valencià.
—És clar, justament és això. Quan vaig començar a estar en contacte amb el món dels xiquets, amb un món on la seua –la nostra– llengua no comptava per a res, vam decidir que volíem introduir-la-hi però no teníem el material a l’abast. I això va fer que algunes persones ens posàrem a crear materials com una necessitat per tal de suplir unes deficiències. És clar, això és molt bonic. A mi m’agradava escriure des de sempre, però el fet d’introduir-me en aquest món per pal·liar les mancances, també va fer que m’hi trobara a gust. Tot això em va conduir als camps de la literatura infantil i juvenil. La qüestió era, en resum, suplir deficiències i eixamplar les possibilitats perquè els xiquets i les xiquetes valencians tingueren materials per a llegir i gaudir en la seua llengua.

—I durant tots aquests anys, com heu vist l’evolució en l’ensenyament de la llengua?
—Ja et dic que el procés ha estat llarg i han estat massa anys. Pensa que es parteix d’una llengua absolutament al marge de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació –d’aquests encara ho està– i que no tenia material escrit per a ser llegida. Això es va suplint de mica en mica amb voluntarisme i amb treball actiu i militant. I creix fins que vénen situacions més favorables, amb institucions acadèmiques que faciliten la possibilitat de formar professors en valencià o de publicar material en valencià. Després, tot i que passa prou de temps fins que les lleis reconeixen els drets dels valencians a utilitzar el valencià en tots els aspectes, s’eixamplen les possibilitats. Però sempre ha calgut que hi haguera gent que es posara mans a l’obra. Ho repetisc: ha estat un procés lent, amb moltes dificultats al principi que s’han anat superant.

—I l’ensenyament en l’actualitat?
—Crec que es produeix una circumstància curiosa al nostre país: tots els avanços han implicat una forta participació de la societat civil. I en l’ensenyament en valencià, encara que hi ha molt a fer i per avançar, ens trobem ja amb moltes possibilitats que la major part de alumnat –sobretot de l’escola pública– puga rebre tota l’educació en valencià. Hi ha part de la societat civil molt conscienciada sobre això; Escola Valenciana va al capdavant de la societat, que exigeix i promou. I això és important: si en una comunitat política la societat civil no s’implica, les coses són molt més difícils. Però hi ha moltes qüestions a resoldre: per exemple, el requisit lingüístic, que encara no s’ha aconseguit, o els mitjans de comunicació.

Àngel Cano. "Carme Miquel: ‘Hem d’avançar en l’ús i en la dignificació de la llengua’", a Vilaweb (16 de juny de 2016). En línia

* * *

—En el llibre [Cartes a Roser] afirmes, en relació a la violència, que tu creus en l’educació. I dius que malament estaries a la teua professió de mestra si no hi cregueres. Molts i moltes ensenyants hi creuen també, és clar. A què ens obliga, i no sols des d’un punt de vista laboral, creure en l’educació?
—Creure en l’educació obliga a revisar dia a dia la nostra tasca d’educadors i educadores i a exigir a la societat —família, mitjans de comunicació, carrer, ciutat, política— que siga educadora. Cal exercitar al màxim el sentit crític i traspassar l’àmbit de l’escola per a incidir en l’àmbit social. La influència positiva i negativa cada vegada ve més de fora de l’escola. Haurem de fer-nos la idea que no hi ha més remei que actuar també en altres espais.

—En un moment en què es qüestiona l’ensenyament públic, des del poder en primer lloc, tu creus que contribuiria a la defensa del model d’escola pública assumir una certa autocrítica sobre el funcionament actual?
—Sempre hem de fer autocrítica però no afavorir cap sentiment d’autoculpabilitat. Les poderoses raons econòmiques, ja ho sabem, dissenyen la política i per aquestes l’escola pública, amb tot el que implica, no és important. Haurem de seguir denunciant i… anar fent. La defensa de l’escola pública és prioritària en el camí de la construcció d’una societat justa i solidària.

Revista All-i-Oli, núm. 123, novembre de 1997.