Marta Mata
1926-2006
Antologia
No penso que l'Institut-Escola s'hagi superat en l'aspecte de relació escola-societat; i en l'aspecte de la pedagogia utilitzada es manté com un exemple cabdal de la creativitat pedagògica i del sentit comú pedagògic. Tant Alexandre Galí com el doctor Estalella sostenien: «La pedagogia és sentit comú, aplicat a la relació dels grans amb els petits.» Ho entenien perfectament. Per mi és una sort extraordinària haver-los pogut veure en acció.
De vegades em revolta sentir parlar de l'escola en termes d'evolució, perquè la meva vida escolar no està gens marcada per l'evolució, sinó en primer lloc per una revolució i acte seguit per una destralada. El canvi del 1931 no era pas una evolució, sinó una revolució llargament esperada. L'any 1939 no es va produir cap evolució, sinó una marxa enrere violenta. El sistema educatiu ha depès sempre de la voluntat política. Allò que marca més la marxa de l'escola des que és sistema, és la voluntat política, si més no així ha estat la meva vivència. Més ben dit, les meves vivències: una d'extraordinàriament positiva i l'altra de signe exactament contrari.
En llegir llibres moderns sobre la mort de l'escola o la formulació de «descolaritzar la societat» com a punt final d'una evolució, sempre he pensat amb cert humor negre que no m'han de venir especialistes nord-americans a explicar-m'ho. Jo he vist matar l'escola. He vist dispersar els mestres. He vist guillotinar materialment els llibres de text pel fet de ser escrits en català.
A l'entrada de l'Institut-Escola, el doctor Estalella ens mostrava dues gran bótes amb gardènies, plantades al moment de la inauguració el 1932. Pel seu costat, hi passaven cada dia tres-cents nois i noies entre tres i disset anys. Sabien que aquelles flors eren molt boniques de veure i agradables d'olorar, però eren delicades i no es podien tocar. Les gardènies van viure del 1932 al 1939. En acabar la guerra, van durar exactament un mes.
(Diàlegs a Barcelona: Marta Mata / Pilar Benejam, [conversa transcrita per Xavier Febrés], Barcelona, Laia, 1987, p. 11-14)
De vegades em revolta sentir parlar de l'escola en termes d'evolució, perquè la meva vida escolar no està gens marcada per l'evolució, sinó en primer lloc per una revolució i acte seguit per una destralada. El canvi del 1931 no era pas una evolució, sinó una revolució llargament esperada. L'any 1939 no es va produir cap evolució, sinó una marxa enrere violenta. El sistema educatiu ha depès sempre de la voluntat política. Allò que marca més la marxa de l'escola des que és sistema, és la voluntat política, si més no així ha estat la meva vivència. Més ben dit, les meves vivències: una d'extraordinàriament positiva i l'altra de signe exactament contrari.
En llegir llibres moderns sobre la mort de l'escola o la formulació de «descolaritzar la societat» com a punt final d'una evolució, sempre he pensat amb cert humor negre que no m'han de venir especialistes nord-americans a explicar-m'ho. Jo he vist matar l'escola. He vist dispersar els mestres. He vist guillotinar materialment els llibres de text pel fet de ser escrits en català.
A l'entrada de l'Institut-Escola, el doctor Estalella ens mostrava dues gran bótes amb gardènies, plantades al moment de la inauguració el 1932. Pel seu costat, hi passaven cada dia tres-cents nois i noies entre tres i disset anys. Sabien que aquelles flors eren molt boniques de veure i agradables d'olorar, però eren delicades i no es podien tocar. Les gardènies van viure del 1932 al 1939. En acabar la guerra, van durar exactament un mes.
(Diàlegs a Barcelona: Marta Mata / Pilar Benejam, [conversa transcrita per Xavier Febrés], Barcelona, Laia, 1987, p. 11-14)