Mentre la nova narrativa en català al País Valencià avança —i amb uns índexs de qualitat prou elevats— entre consideracions menyspreadores per se de nouvinguts en forma de llicenciats acabats d'eixir de la closca universitària —alguns neosuccedanis de crítics outsider en forma de resolts salvadors de la literatura tota— i una part de la crítica que es mou més per interessos editorials que no per paràmetres de qualitat, trobem petites joies —sols acostant-se a les llibreries i veure els darrers llibres d'autors com, per exemple, Domínguez, Bodí, Cucarella, Franco, Escobar, Usó, Andrés, Arinyó i Trigo— com aquesta Pavana per a un home sense nom de Pasqual Mas (Almassora, 1961). Sense necessitat de caure en un extrem o en un altre, sols vull expressar que el lector pot gaudir ací d'una novel·la innovadora i ben feta, molt ben construïda sobre la metàfora d'una dansa com la pavana i amb un acurat treball de construcció psicològica dels personatges. Tal com diu Adolf Piquer al pròleg de la novel·la, "navega cap a la interioritat del personatge i s'allunya de la superficialitat dels fets. Una profunditat psicològica que, com en els miralls rodoredians, toca la intimitat i s'aparta del domini de la història per aprofundir en una peculiar discursivitat convertida en una mena d'onanisme coral que aboca les seues liqüefaccions sobre la solitud d'un home mal acompanyat".

Una petita joia

Una novel·la que esdevé una petita joia entre tot aquest magma de novel·les fast-food i tómboles superficials que ens amara. Un recull d'històries, a més, que conté petites dosis intertextuals que encara fan aquesta obra més suggerent: des de les clares ressonàncies de Bernardo Atxaga, quant al títol, fins a un entramat simbòlic bastit, com diu Piquer, amb "concomitàncies goeûthianes, si més no en la dèria o tendència del protagonista per assolir el coneixement i mantenir el gaudi de la bellesa i la saviesa". I tot amanit amb unes pinzellades d'amplis coneixements de bibliòfil i amb jocs de trencament de fronteres de gènere. No hi ha res d'estrany: Mas és doctor en filologia amb una tesi de mil cinc-centes pàgines sobre el teatre del barroc i ha publicat més de deu llibres d'investigació sobre el teatre del segles XVI, XVII i XVIII als EUA, Alemanya i l'Estat espanyol. I aquesta és, si més no, la seua tercera novel·la, després de La confessió i Pas en fals, finalista del premi Enric Valor d'Alacant el 1998, a més de ser un columnista sagaç i esmolat al diari El Punt del País Valencià.

Una Pavana que juga a metaliteraturitzar amb la pròpia literatura, una juguesca que alguns escriptors valencians van provar de fer als anys setanta sense reeixir-hi i sense cap fil de continuïtat. Els resultats són ací, però, força més significatius i no els fa cap falta aquells isolats precedents, com es pot comprovar tot just obrir el llibre, construït en dues parts (com ballarins té la pavana), de cinc relats interconnectats (com cinc passos de ball o del ritual) cadascuna: el primer relat, Ell, I, està narrat amb la veu d'un narrador intern que barreja alhora la tercera i primera persones narratives, bastint una història sobre el procés de creació literària i d'aproximació amatòria. El segon, Cinc anys de vesprades ben pagades, ens explica, a través del monòleg interior, una història plena tant de tendresa, quan parla de la filla Caterina, com de diàlegs tallants i amb una fraseologia acostada a la variant més col·loquial. Diàlegs i introspecció barrejats amb molta subtilesa i amb molta força.

Els relats més colpidors

Personalment, el tercer relat, construït a la manera d'una peça teatral, i el darrer, que dóna títol al llibre, m'han semblat els més colpidors. Una novel·la que desvetlla certs conflictes de força actualitat i narrada de forma polifònica a través de les veus d'una parella que s'enfronta a la decisió de tenir família o bé pujar en l'escala professional. La tria els portarà a perdre la identitat i els abocarà a una quimera que sols salvarà el protagonista amb l'avaluació final dels fets, el resultat de la qual serà el llibre mateix. Una pavana, al cap i a la fi. Perquè els moviments i els passos de la història —anar i venir d'una ciutat a una altra, d'un amor a un altre, de la casa al treball...— són els que guien els protagonistes per la vida a través d'un ritme que ve marcat per les seues decisions. Una novel·la, doncs, sorprenent i viva. Deu històries que no són sinó la mateixa història d'uns personatges abocats a contemplar com la seua existència no ha estat altra cosa sinó la metàfora d'una dansa.

(Manel Garcia Grau. "Suplement Cultura", Avui, 14 de setembre del 2000)

* * *

És interessant de ressaltar el que sens dubte ha de ser considerat l'aspecte més brillant de la novel·la. Parlem del discurs, de la manera com se'ns conta la història. Pasqual Mas ens sorprèn ara amb una narració coral, construïda de forma polifònica...

(Sergi Verger. El Temps, 26 de setembre 2000)

* * *

Pavana per a un home sense nom és probablement la seua millor narració fins ara mateix.

(Joan Garí. Levante, 29 de setembre del 2000)

* * *

Pasqual Mas (Almassora, 1961) és un poeta, novel·lista i assagista que exerceix de professor de literatura, col·labora a El Punt i El Temps i que dirigeix la revista teatral Fiestacultura. Com a novel·lista es va donar a conèixer amb La confessió (1993) i l'any 1997 va ser finalista del premi Enric Valor amb Salt en fals. La seva darrera novel·la, Pavana per a un home sense nom, va guanyar el premi de narrativa Ciutat de Sagunt 1999. Com a poeta ha publicat diversos reculls de poemes, un dels quals va merèixer el premi Martí Dot del 1985. En la seva tasca professional, com a doctor en filologia, ha publicat una vintena de llibres relacionats amb l'estudi de la literatura a Alemanya, Estats Units i Espanya. Pavana per a un home sense nom ès una novel·la que narra de forma polifònica diversos moments crítics de la vida d'un brillant professor universitari. Des de la narració en primera persona passant pel relat d'un observador objectiu, el recurs de l'estructura teatral i la descripció del personatge central a través de la filla i de l'amic, l'obra de Pasqual Mas ens apropa a la trajectòria de l'home que davalla cap a la solitud. El rovell de l'ou de la novel·la relata l'anar i venir d'uns personatges, una parella d'universitaris, que esdevenen esclaus de la modernitat. Un dia, aquest matrimoni amb un brillant futur intel·lectual, opta per la família i la descendència. Aquest fet té com a conseqüència que la muller i mare caigui en el pou de la mediocritat anònima i que el marit, aïllat en un matrimoni sense estímuls intel·lectuals, esdevingui un professor pedant seductor d'alumnes femenines vint anys més joves que ell. Sota un enfocament divers, l'autor descriu diferents moments de la vida d'aquest home, l'estada a París dels anys seixanta, la decisió de tornar a València, el casament i la paternitat, la relació amb l'amic de la joventut idealista. Tot plegat per confluir en un punt: la nuesa de la solitud anunciada.

Una obra inel·ligent

El llibre de Pasqual Mas és una obra força intel·ligent, ben estructurada i molt ben escrita. Es nota que darrere l'autor hi ha un professor universitari amb un considerable pòsit de lectures. D'alguna manera el món que Mas descriu pertany al que s'ha denominat postmodernisme, un univers marcat per l'individualisme, la crisi de la família, la relativització dels valors ètics, una bona dosi de cinisme i la sexualitat superficial com a porta d'escapament. Els diversos recursos tècnics que l'autor utilitza s'avenen perfectament a l'objectiu de l'obra: el retrat d'una situació i el seu desenllaç sense sorpreses. Lingüísticament la novel·la presenta una gran riquesa lèxica, alhora culta i molt arrelada a la parla popular valenciana, aspectes que els lectors del Principat sabran valorar i agrair.

Sense cap mena de dubte, Pavana per a un home sense nom posa en relleu l'existència d'un autor, Pasqual Mas, que farà forat en la narrativa del nostre àmbit lingüístic. Mostra una maduresa notable, cal no oblidar la seva doble condició de poeta i assagista, historiador de literatura, que es revela en aquesta tercera novel·la. El seu món narratiu ens fa pensar en l'obra de Joan Francesc Mira i Manuel Vicent. Al costat de reflexions pròpies d'un estudiós de la cultura contemporània, amb un seguit de referències culturals i literàries que l'autor escampa al llarg de la seva obra, a la narració no li falta profunditat psicològica, la qual cosa dóna relleu i consistència a la superficialitat dels fets. Per tot plegat ens trobem davant d'una novel·la reeixida, culta, amb constants picades d'ull metaliteràries, que va merèixer un premi, el de la ciutat de Sagunt, i que és digna d'una consideració general que, probablement, no assolirà a causa de l'allau de novetats editorials que envaeixen el mercat. Un llibre molt recomanable d'un autor a seguir.

(Joan Agut. Avui. Cultura, 14 de desembre del 2000)