L'aportació intel·lectual de Josep Massot assoleix unes proporcions d'una tal magnitud que algú que en senta parlar per primera vegada pot pensar que les dades i les valoracions han estat hiperbolitzades, fent ús de la llicencia pròpia del gènere literari que es coneix amb el nom de ditirambe. El que, en relació a altres, nomes és una magnificació amb voluntat d'elogi, aplicat a l'obra de Josep Massot és una estricta descripció objectiva. Ens trobem al davant d'una obra monumental a través de la qual ha anat prenent cos un dels projectes intel·lectuals més solvents i ambiciosos de l'àmbit cultural català en l'època contemporània.

Dins l'ampli conjunt d'activitats i d'interessos culturals als quals s'ha dedicat el pare Massot, els àmbits d'estudi preferent de la seua dedicació investigadora han estat la història, i més concretament, els estudis sobre la Guerra Civil, i la literatura, sobretot dels segles XIX i XX, amb el benentès que, en Josep Massot, l'interès per la literatura va sempre unit a l'interès per la història. Els seus treballs sobre literatura ens ofereixen una visió dels escriptors i de les obres des d'una perspectiva històrica i social i una interpretació del fet literari dins de l'àmbit de la història cultural. […]

L'erudició de Josep Massot no consisteix senzillament a exhumar documents i fornir dades. El seu mestratge descansa en una metodologia de treball d'altíssima exigència, modèlica. Sotmet el treball a un procés de revisió constant, des d'una perspectiva d'investigació oberta, en construcció permanent. A la base hi ha un model d'investigació impecable que guia el lector pels envitricollats camnis de la bibliografia pròpia o aliena, planteja honestament els dubtes i ombres sense resoldre i, en definitiva adopta el posicionament equànime de qui sap que no és lícit jutjar de manera partidària la història.

(Carme Gregori. "Josep Massot, erudició i mestratge intel·lectual", Caràcters, núm. 60, estiu de 2012, p. 27)
 

* * *
 

Amb la concessió merescuda del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Josep Massot i Muntaner finalment s'acaba de complir la segona part de la famosa divisa dels mosqueters de Dumas, "...i tots per un". Fins ara Massot, amb el seu treball abnegat i prodigiós a favor del país, representava un altre cas, massa freqüent, del "un per tots" sense el retorn natural del "tots per un".

Massot i Muntaner s'ha destacat pel seu treball excel·lent en diversos camps com la història, la filologia, el memorialisme, la cultura popular o la direcció editorial, per posar només alguns exemples. Ara bé, hem de tenir molt de compte a l'hora d'aproximar-nos a l'obra de Massot perquè amaga diverses sorpreses, de les quals jo en destacaria tres.

La primera seria la seva extraordinària coherència interna. A primera vista, pot semblar que la seva producció sigui una mica dispersa, però és una falsa impressió. Massot té un punt de cartesià i tot en ell obeeix a motius i intencions que sempre desemboquen en un gran sentit d'ordre. Tots els seus llibres són camins que duen a Roma, i Roma per ell és el coneixement a fons d'aquest país, amb la veritat científica, històrica, social i moral al davant, i, a partir d'aquí, la posterior dignificació d'aquest mateix país.

La segona sorpresa seria la immensa quantitat de feina silenciosa o oculta que ha dut a terme al llarg de les quatre dècades de carrera intel·lectual activa. Si ens fixem bé, per exemple, en la seva tasca de director de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat des de l'any 1971, ens adonarem que poques editorials del país han contribuït més a la construcció, conservació i promoció del cànon literari, un cànon obert i plural, exercint moltes vegades la funció d'omplir la fonda llacuna que deixa una premsa universitària gairebé inexistent o directament negligible. I la tercera sorpresa és la qualitat artística de l'obra de Massot.

Normalment, quan els lectors s'acosten als llibres de l'autor solen posar en relleu només la qualitat intel·lectual del seu discurs, d'una banda, i el seu sentit de rigor científic, de l'altra. Però poques vegades es detenen per admirar l'estil de la llengua literària del nostre autor. A poc a poc, des de 1972, Massot ha anat calladament proposant un model de llengua literària sense estridències i amb tota la naturalitat del món. El seu estil s'ha tornat transparent i deixa que el lector s'acosti sense entrebancs al contingut. El que no saben molts lectors és que l'estil és part de l'èxit del contingut! No endebades Massot acaba de rebre el premi més alt de les lletres.

(D. Sam Abrams. "Un per tots i tots per un", El Punt/Avui, 27 de març de 2012)
 

* * *
 

Cassià M. Just em féu llegir el llibre de Georges Bernanos Les Grands cimetières sous la lune que a la llarga esdevindria un dels temes recurrents de les meves recerques", explica Josep Massot i Muntaner (Palma, 1941) i defineix aquesta obra com 'l'escrit de combat' d'un antidemòcrata que detestà 'la croada episcopal' del general Franco i que relatà la 'depuració' a l'illa de Mallorca sense pèls a la llengua. Sobre Georges Bernanos i altres temes polèmics és un llibre format per vuit treballs que tracten diferents aspectes de la Guerra Civil a Mallorca i de la repressió franquista. L'autor, monjo de Montserrat, és un estudiós de la literatura catalana i medieval. Des dels anys 70 s'ha dedicat a la història contemporània dels Països Catalans i dirigeix les Publicacions de l'Abadia de Montserrat i les revistes Serra d'Or, Randa i Llengua & Literatura. És doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears i autor dels llibres Tres escriptors durant la Guerra Civil, Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme, Guerra Civil i repressió a Mallorca, Georges Bernanos i la Guerra Civil, etcètera.

La majoria dels vuit treballs documenten i analitzen actituds i fets de certs franquistes representatius i de personalitats resistents a la dictadura. Els temes polèmics són: les actuacions d'alguns eclesiàstics i els màrtirs de la Guerra Civil, el polític dretà -líder de la CEDA- Luis Zaforteza Villalonga, els mallorquins franquistes i els consells de guerra a republicans il·lustres. Hi ha un treball dedicat al menorquí Marià Rubió i Tudurí, advocat i polític catalanista que a la seva adaptació de l'obra de Plutarc Vida dels germans Tiberi i Gaius Grac va escriure una dedicatòria per a Lluís Companys, empresonat després dels Fets d'Octubre, on citava una mena d'epitafi que no ha perdut actualitat: 'Post tenebras spero lucem'. Aquest llibre serà útil per a aquelles persones interessades en la Guerra Civil Espanyola i en la història de Mallorca i de la repressió lingüística i cultural durant el franquisme. Les primeres pàgines del capítol sobre Bernanos, fragments d'una biografia de l'itinerari de Josep Massot a la recerca de l'escriptor francès, són les més literàries i atractives del llibre. Bernanos, novel·lista, assagista i dramaturg catòlic, controvertit i contradictori, va escriure entre moltes altres obres Dialogues des Carmélites, publicació que va ser convertida en òpera per Francis Poulenc.

(Teresa Pous. "El terror és la seva llei", Avui. Cultura, 15 d'abril de 2004)
 

* * *
 

La contribució dels catòlics i, fins i tot, de l'Església institucional al desenvolupament i a la consolidació del nacionalisme català és d'un relleu innegable. Els encerts s'han alternat amb moments crítics, però les aportacions del cristianisme a la història, la política i la cultura catalanes són nombroses i si es passen per alt es corre el risc de caure en un reduccionisme antihistòric.

Això és el que defensa Església i societat a la Catalunya contemporània (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), l'últim llibre de l'historiador i monjo montserratí Josep Massot i Muntaner, que analitza les relacions de l'Església amb la història contemporània catalana en una obra que aplega diversos treballs que ja havien estat publicats amb anterioritat en revistes especialitzades o volums miscel·lànics, ara revisats i actualitzats. A més, l'extens estudi inclou alguns articles inèdits que ajuden a bastir amb noves aportacions el paper de la institució religiosa i dels seus membres en un període clau de la història del país.

(Anna Tomàs. "Josep Massot i Muntaner casa l'Església i la cultura catalana", Avui. Cultura, 18 de gener de 2004)
 

* * *
 

L'altre escriptor el llenguatge del qual em resulta modèlic -però en el món dels lectors lletraferits, no en el de la filologia dels darrers temps, amb tantes pretensions encotilladores- és un investigador del nostre passat més recent, més que un literat. De fet, no es dedica especialment a treure partit de les legítimes i sucoses formes insulars. Però ha demostrat des de sempre, en la seva nombrosa producció, un especial domini del llenguatge que empra, defugint tants de clixés pseudopuristes i evitant tota afectació; aconseguint, en definitiva, un llenguatge d'una naturalitat i fluïdesa extraordinàries que no crec que mai hagi fet mal en cap orella. I és que hi ha estàndards i estàndards; la qual cosa, paradoxalment, demostraria que l'estàndard monobloc, model absolut, pel qual sembla que es preocupen tant alguns, pot esser considerat una entelèquia. Es tracta de Josep Massot i Muntaner, el nostre major especialista en l'època de la guerra incivil, i en la història contemporània de l'Església, com demostra el seu recent Església i societat a la Catalunya contemporània (Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003). Vists els seus esplèndids resultats, crec que podria ser útil l'estudi lingüístic dels seus textos. En tot cas, cal reconèixer la seva qualitat i bon gust. Potser qualcú opinarà que som un exagerat en la meva apreciació però jo no conec cap prosa d'un rendiment semblant en el seu terreny.

(Bartomeu Fiol. "Contribució perifèrica", Avui. Cultura, 7 d'abril de 2004)
 

* * *
 

Josep Massot i Muntaner desmunta d'una manera brillant la falsa història escrita pels "intel·lectuals" del feixisme. Explica en l'article abans esmentat: "Entre les cinc infermeres de l'expedició de Bayo... hi havia dues germanes d'origen mexicà, Daria i Mercè Buxadé i Adroher, filles de Joan Buxadé i Adroher, català de Santa Coloma de Farners, que als vint anys anà a Cuba a fer fortuna i poc després es traslladà a Puebla de Zaragoza (Mèxic), des d'on es casà per poders amb Maria Adroher, natural també de Santa Coloma de Farners... Daria Buxadé era nada a Puebla de Zaragoza el 23 de desembre de 1913, i la seva germana Mercè nasqué al mateix indret el 25 d'abril de 1918". I concretant encara més, l'historiador afegeix: «En esclatar la guerra civil, Daria i Mercè eren infermeres de la Creu Roja i es presentaren voluntàries per anar a Mallorca, on havien de tenir un tràgic final. Trobam el seu nom moltes vegades al diari d'una miliciana anònima que ha estat publicat diverses vegades –per exemple al meu llibre El desembarcament de Bayo a Mallorca–, i que fou difós a Itàlia precisament pel "conde Rossi", que en tenia una còpia. Aquest diari les anomena 'Mercedes' (o 'Merche') i 'Daría' (a vegades per error, 'María'), i en parla sempre amb afecte, com unes infermeres abnegades i disposades a tot per ajudar els malalts i els ferits; Daria fins i tot tocava el piano, com la mateixa autora del diari, per entretenir-los».

Vet aquí com Josep Massot i Muntaner deixa ben aclarit qui eren les infermeres violades i assassinades pels feixistes a Mallorca després del reembarcament de l'expedició de Bayo. Ni eren prostitutes, ni era gent procedent del lumpemproletariat. Tampoc no eren aquelles "bèsties salvatges" (en paraules de Ferrari Billoch); o analfabetes arrossegades per tèrbols instints sexuals, partidàries de l'"amor lliure", lesbianes sense escrúpols, diables reencarnats en figura humana, com es predicà durant anys des de totes les trones de les Illes. Eren simplement infermeres de la Creu Roja barcelonina, dones d'una gran cultura (si tenim en compte l'època: tocaven el piano), unes professionals de la sanitat, en paraules de Massot i Muntaner, "abnegades i disposades a tot per ajudar els malalts i els ferits".

(Miquel López Crespí. "Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936)", article online)