Afollada és la història de la Passió d'una dona. Perquè si conté el miracle de la maternitat, de la vida, també amaga una cel·la de càstig. I entre barrots és inútil que les venes es rebel·lin, que el desig faci estralls.

Ser una dona i tant sí com no haver de suportar el plor dels fills que no han nascut. Que se t'han quedat a dins. A un racó de l'ànima. I roseguen. I rapinyen. I llancen «esgarips a cor obert / des de l'estora vermella: / als peus, hi tinc gangrena / al ventre, bassals de fam».

Són també cops de puny, els poemes d'Afollada. Contra la nuesa després d'esborrar-se la memòria. Tant anar i venir per tresqueres del cor, per viaranys del sexe:

«Plantem-nos / No hi ha prou verd per respirar.»

Has d'aprendre a conviure amb una trava amb la qual no comptaves: «Jamai alçaràs el vol amb el plaer / se t'ha afollat el ver desig».

Amb la punta dels versos, Laia Martinez va directe als teus ulls.

Amb ella observes la desintegració d'uns membres, d'una il·lusió, d'un somriure que just s'ha insinuat es torna ganyota. De mirar ventre endins, també n'has après. I també de saber d'on ve el vent només alçant un dit. I llavors el dubte. Potser al final tot és por. Aquesta negror que et puja per la pell i esborra la llum del dia i de cop i volta et tornes tenebra. Et fan mal, molt de mal les entranyes. Perquè una dona és totes les dones sota un mateix cel, un mateix estigma. I, juntament amb la poeta, pegues de morros amb aquell dolorejar tan antic, aquella servitud que el temps estira. És inútil, si el cos es fa fort la consciència es debilita.

I acabes anant de bracet amb Laia enmig d'una multitud de dones que reivindiquen, que denuncien, fins a morir. Baldament tu ja no gosis mirar cap enrere i Laia sigui una dona jove, una dona forta, una poeta potent que fa el que li ve de gust amb les paraules. Les muny, les modela, en fa sexes, estrelles. Orenetes.
 

Germanes orenetes a qui se'ls han cruspit les cries: un gat? Un gos? Un llop? Un home?

Tant se val, la disfressa!

(Antònia Vicens. "Laia Martinez i Lopez: sense trampes", epíleg del llibre Afollada. Palma: Lleonard Muntaner, 2016, p. 77-79)
 

* * *
 

L’estiu del tonight, tonight, el nou llibre de Laia Martinez (Berga, 1984), poemari amb què guanyà el Premi Art Jove 2010, es pot englobar perfectament en aquesta línia del conreu líric a partir de la descoberta i la recerca, del cercle que s’obre insospitadament, del dir a través del viure –en aquest cas podem parlar de dues presències clares, que funcionen a mode d’estímuls generadors: l’estiu i l’illa de Mallorca– una situació altament intensa en un lloc desconegut, que ha de ser trescat i apamat per descendir de la llegenda –fins i tot del mite– a la realitat. Al marge de les modes caduques i dels tòpics de sempre –platges saturades de guiris, borratxeres fins a l’alba, versos extrets d’un bucolisme pàmfil i cursi, la sobrassada i l’ensaïmada, les quelitas i el ball de bot...–, podem trobar lectures alternatives d’aquesta Mallorca cada cop més pobra i esclavitzada, més de regal de souvenir i postals d’ametllers en flor. Aquesta, per tant, tal com diu la poeta al preludi, esdevé la "Crònica de com [...] una berguedana sense barret de palla ni estrella es va trobar l’Illa".

[...]

La frescor en el llenguatge i la desimboltura compositiva –paraules recreades i formes desiguals– imposen aquest aire d’"alenada" nova i renovelladora, que fuig de la tradició –i això no vol dir desconèixer-la, ans al contrari– per incorporar-se a la innovació, als plantejaments estètics de les noves generacions que, més enllà de voler reincidir en els procediments canònics i ortodoxes, cerquen altres vies d’expressió i, sobretot, d’oralitat. Per això mateix, el ritme precís i la musicalitat apegalosa adopten un protagonisme per sobre d’altres requisits poètics, sense deixar de banda, en aquest cas, l’ús d’una imatgeria resplendent i vibrant, sobretot quan s’entra en la temàtica passional o eròtica: "Fer l’amor sentint Chopin: / rescabalar-li tot el sexe al seu piano / esser la pell que s’escarrufa sota el nacre / i comprendre la fluïdesa dels seus dits".

Els cants a la vida –o d’una etapa concreta d’aquesta–, ja siguin explícits i luminescents com els de Leopardi o bé abismals i atzarosos com l’obra d’Andreu Vidal, normalment sempre exsuden un pòsit de temperament i d’autenticitat engrescador. Aquest n’és un  d’ells. Potser encara iniciàtic i impetuós, però que destil·la el "crit escrit" i el "viure poèticament" de Vinyoli. Amb l’encert dels mots despullats. Amb la gosadia del verb eternal.

(Pere Joan Martorell. "Estiu de sal i de pell", Diari de Balears. L'Espira, núm. 527, 12 de novembre del 2011, p. 69. En línia)