Vaig ser una nena que es perdia pel bosc
cercant follets dels que anaven nuus als contes.
Sé ben segur que n'hi ha hagut moltes.
Anit, quan tot a casa es desperta,
l'he sentida com reia —afollada,
vora el gerani mort de la terrassa.
M'ha parescut incorruptible el seu caràcter d'aleshores.
I, tanmateix, quan m'he girat,
jo era el follet allà al mirall
i treia fongs pels genolls i els colzes.

* * *

Dius que ha tornat
la lluna plena
al fons del pou,
germana oreneta:

Que sigui cert!
Vull que la hi vegi
i vull que hi caigui,
en l'intent
de tots-cap-home
de matar-me,
havent parit
la llum nova
en un cove.
 

* * *

Sento una tristesa immensa,
tinc la plorera buida, avui,
i la disfresso de camp de cols
amb fulles verdes;
però una ventada de gebre
me'l deixa ben ple de pols:

sembla un cementiri de caps
amb rulos, ara,
un exèrcit de traficants
de camuflatge, si bé t'hi fixes;

se sent una tristor
com del gemec de les fustes
que em vetllen l'hortet
que no em vol donar viandes,
el tros de terra on no hi deixo
plantar ningú, des de la tanca, i perxò

hi creix una fam desoladora
que no en vol, de males herbes
-una gana que no es veu,
car fa forat a dins la panxa;

soc el sòl infecundable,
el bulb capervall d'una ceba.
Tinc la plorera buida,
avui,
i a dins del ventre només m'hi arrela
un no-res infinit.

(Del llibre Afollada. Barcelona: LaBreu, 2016)