—La seva anterior novel·la, El camí de Vincennes, presentava un Rousseau perdut a la recerca de la pròpia identitat. Entspringen és una novel·la d'iniciació d'un jove illenc que fa un viatge en què descobreix la seva pròpia individualitat. Li interessen especialment els períodes de crisi interna pels quals tots passem?
—Sí, m'interessen aquells moments en què un es replanteja tota l'estructura del món que tenia muntada. De fet, en la novel·la queda explicitat que la vida és una mena de trànsit continu cap a la maduresa, un destí al qual sembla que mai s'arriba. Pel camí, un va patint un seguit de crisis que li fan redissenyar tots els seus postulats anteriors. Aquest és un te-ma que he tractat també en el recull de contes El vas de plata. M'interessa molt, perquè crec que la vida és un passar d'una adolescència a una altra. La maduresa no arriba mai.

—Per què no?
—Perquè la maduresa és aquell estat en què ja se sap tot, es coneix tot, tot està assumit. Hi ha molt poca gent que pugui afirmar això.

—En Manuel, el protagonista de la novel·la, és un jove illenc que creua el Mediterrani per continuar els seus estudis a ciutat. S'ha basat en la seva autobiografia per crear aquest personatge?
—No. He fet servir el trajecte Balears-Península, perquè és un recorregut que conec, però en cap moment dic que el port de sortida sigui Eivissa, la meva ciutat natal, ni el de destí, Barcelona. He volgut evitar haver d'escollir un lloc i un any molt concrets perquè crec que la re-cerca de la identitat és un tema atemporal i que es dóna a tot arreu. En Manuel no sóc jo, tot i que bona part de les meves idees i dels meus pensaments són a la novel·la.

—Per què dedica el llibre a tots els infants de la guerra?
—Perquè pel tema de l'obra em semblava bé dedicar la novel·la a tots aquells nens de qualsevol bàndol que van haver d'exiliar-se a causa de la Guerra Civil. Alhora, el llibre també m'ha fet pensar en els nens que pateixen les guerres actuals i en la meva generació, en nosaltres, que som fills de la guerra també. Si la Guerra Civil no hagués existit, tindríem una concepció del món molt diferent. Hem hagut de lluitar en contra d'aquest present continu que, d'una manera o altra, encara es manifesta.

—A excepció d'El desert, els seus darrers llibres han estat novel·les i assajos. Es troba millor ara escrivint que poesia?
—No, jo diria que em trobo bé amb cadascun dels gèneres que utilitzo. El fet d'escollir un o altre ve imposat per la matèria prima sobre la qual vull escriure. De fet, a mi m'agrada barrejar gèneres, intercanviar-los: escriure poesia narrativa o assagística, fer assaig narratiu o a la vegada poètic...

—El protagonista d'Entspringen dubta entre quedar-se a l'illa que coneix de tota la vida o fer el salt a la ciutat que desconeix, però acaba optant per la segona via. Per evolucionar com a persones, cal apostar sempre pel canvi?
—Mantenir-nos en l'entorn que ja ens és conegut i favorable també pot afavorir el desenvolupament de la persona. Però alhora, en nosaltres mateixos sempre hi ha un sentiment que ens anima a la recerca del desconegut. En Manuel va a buscar allò de si mateix que sap que no té, allò que l'entorn on ha viscut sempre no li pot oferir. El seu viatge és un trajecte a la recerca del que no sap i del que no és. Però l'objectiu final és intentar crear una síntesi entre allò que tens i coneixes i el que et manca.

—No és un tòpic representar el camp com el lloc on tot és permanència i la ciutat com el lloc on tot evoluciona?
—Més que parlar de permanència i evolució, és la contraposició entre el món tradicional i el món de la modernitat. Els canvis a la naturalesa són lentíssims; a ciutat, gairebé tot és fugisser.

—Vostè ha reivindicat en diverses ocasions l'economia expressiva. De fet, la novel·la només té 125 pàgines. Aquesta recerca de la síntesi és conseqüència del seu vessant de poeta?
—Penso que la pràctica de la poesia, que d'altra banda és una pràctica molt exigent, m'ha ensenyat a economitzar el llenguatge. No vull renunciar a dir el que crec que haig de dir o el que m'exigeix la mateixa estructura narrativa del llibre, però procuro atenir-me a allò que és estrictament necessari. Intento estalviar-me tots els ornaments, adverbis, adjectius i descripcions que no són necessaris per al desenvolupament de la història. Així, el lector pot seguir el fil d'allò que es vol dir sense interferències. Cal donar al lector els elements essencials perquè reconstrueixi mentalment la història que li proposem. Però no fa falta repetir-se. Crec que l'economia expressiva em ve de la poesia, però també de la filosofia. En filosofia, si un pot dir una cosa en sis paraules, no la diu en dotze.

—La crisi interna que pateix el personatge fa que el llibre reflecteixi en molts passatges els pensaments del protagonista. En aquest sentit, podríem parlar de novel·la d'idees?
—En la meva opinió, de fet totes les novel·les són de pensament. Totes fan que el lector pensi, reflexioni, compari, recordi, analitzi... He tingut com a model novel·les com Tifon i d'altres de tema mariner, on la majoria de coses que passen durant el llibre succeeixen dintre dels personatges, en la seva imaginació. Entspringen no és una novel·la d'idees, perquè al meu llibre, les idees les imposa la mateixa narració, no hi són perquè sí.

—Entspringen és un verb alemany que es podria traduir, segons un dels personatges del llibre, per "donar un salt endavant sense em-portar-se res". Per què aquest títol?
—És un verb que es fa servir molt en la poesia clàssica alemanya, en autors com per exemple Rilke i Novalis. Té un sentit que a mi m'interessa particularment: significa brollar, néixer de forma gairebé insospitada. La font brolla i se'n va, deixa el seu origen endarrere, neix i parteix. Al document de l'ordinador li vaig posar Entspringen i així es va quedar, perquè no trobava cap títol més bo per substituir-lo. A més a més, a l'editor li va agradar.

—En Manuel pateix una crisi interna quan descobreix el passat feixista del seu avi. No és una contradicció que el seu passat sigui el que li faci voler canviar el seu futur?
—Tots nosaltres som el que som perquè estem immersos en una cultura que se'ns imposa. Però alhora, crec que nosaltres també ens hem de sobreposar a aquesta cultura, hem d'imposar la nostra individualitat a la tradició que ens empaita. En Manel s'ha de sobreposar al seu passat, hi ha d'haver una lluita entre l'individu i la tradició que l'ha fet possible. Per això, enfrontant-se al seu passat encamina el seu futur.

—Aparentment, utilitza un narrador omniscient, però moltes vegades acabem trobant-nos amb els pensaments del protagonista transmesos amb estil indirecte lliure. Podríem parlar de monòleg o de soliloqui?
—He jugat amb els dos punts de vista: a primera cop d'ull, estem davant d'un narrador omniscient però, alhora, tot el llibre es pot veure com un soliloqui d'en Manuel. És com si el protagonista estigués dialogant amb ell mateix. Per això a la part final d'Entspringen, quan en Manuel dialoga amb el mariner, a l'endemà, quan es desperta, no el troba. D'aquesta manera deixo la porta oberta a que el lector pugui pensar que el mariner ha estat una projecció del jo del Manuel.

—El viatge real d'en Manuel per mar simbolitza alhora un viatge a l'edat adulta?
—Sí, si entenem l'edat adulta com un ideal, com aquell espai on l'individu no fricciona amb la realitat. Però, com he dit abans, crec que molts pocs són adults. L'edat adulta d'en Manuel encara ha de trigar molt a arribar, però ell sap que està passant per un canvi d'estat que l'apropa una mica més a ella. De fet, jo conec molts pocs adults, i els pocs que conec, són intractables perquè sempre ho saben tot i estan sempre tan assabentats de tot...

—Vostè és poeta, assagista, novel·lista i professor d'art. Amb quina faceta s'identifica més?
–Sóc tots aquests aspectes alhora, però a mi m'agradaria que em consideressin per damunt de tot poeta, perquè poeta és un atribut que te l'han de donar els altres, que te l'has de guanyar.

—Quan va publicar El camí de Vincennes, va afirmar que "com tots els llibres, l'havia escrit per a vostè mateix". De què li ha servit Entspringen?
—Quan un escriu, va aprenent a atemperar la llengua i a atemperar-se a ell mateix. Escriure em permet donar ordre lògic, sintàctic i semàntic a tota una sèrie d'idees, de reflexos, a un garbuix de coses que necessiten aclarir-se dins meu. Escrivint, atempero el meu ànim, em serveix per estar en contacte amb mi mateix.

—Malgrat els premis literaris que ha guanyat, diu que no se sent un professional de la literatura.
—És que no ho sóc. No visc de la literatura i això no m'obliga a mantenir-me viu en el mercat a qualsevol preu. Jo escric quan tinc alguna cosa a dir. Només publico quan crec que l'obra està acabada i enllestida, no per cap imposició del termini d'un contracte.

—Si no és un professional de la literatura, què és?
—Un funcionari!

—D'acord, és funcionari, concretament Catedràtic de Teoria de l'Art. Escriure és un art?
—Sí, sobretot és un art perquè no té una utilitat fixa, ni immediata, ni funcional. L'art eixampla els dominis de la imaginació, de la intel·ligència i de la raó de l'espectador; tal com ho fan els llibres.

—El vas de plata i Entspringen tenen un marcat to intimista, mentre que El camí de Vincennes passa de l'esfera personal a una de més col·lectiva. Quin dels dos mons, privat o públic, condiciona més la identitat que constantment busquen els seus personatges?
—Tant l'esfera privada com la pública són necessàries per a aquesta construcció de la pròpia identitat, perquè nosaltres som el que som per nosaltres mateixos però també el que creiem que som als ulls dels altres. La mirada dels altres sobre un mateix et transforma.

—Encara que hem parlat d'economia expressiva, les poques hores de durada d'un viatge donen per tota un novel·la...
—Unes poques hores poden donar lloc a una novel·la infinita! L'Ulisses de Joyce explica el que passa en 24 hores i és un totxo de 700 pàgines! Un viatge d'unes 15 hores com el del meu llibre ha donat lloc a una novel·la de 125. Comparant..., Encara hauria pogut donar per més, no?

—Una de les frases d'Entspringen que crida l'atenció afirma que "només es perd allò que mai no s'ha tingut". Com és possible?
—A priori sembla una paradoxa, però crec que aquesta afirmació és bastant certa. El que un té realment, no ho perd mai, no ho pot perdre. En aquest sentit, des del punt de vista moral, no crec que hagi perdut mai res. És un verb alemany que es podria traduir, segons un dels personatges del llibre, per "donar un salt endavant sense emportar-se res".

—Per què aquest títol?
—És un verb que es fa servir molt en la poesia clàssica alemanya, en autors com per exemple Rilke i Novalis. Té un sentit que a mi m'interessa particularment: significa brollar, néixer de forma gairebé insospitada. La font brolla i se'n va, deixa el seu origen endarrere, neix i parteix. Al document de l'ordinador li vaig posar Entspringen i així es va quedar, perquè no trobava cap títol més bo per substituir-lo. A més a més, a l'editor li va agradar.

(Lourdes Domínguez: Avui, 2 de març de 2000)