Es queda dreta per llegir el fax i ja res més no és igual. El missatge és d'en Daniel, el seu amic Daniel de fa vuit anys, que no ha tornat a veure ni n'ha tingut cap notícia des que la van fer fora de Prats de Molló. Li diu això, i aquí cal traduir del francès, com caldrà fer-ho sempre d'ara endavant: «Bernadette, em sap greu d'haver d'escriure't avui. La teva mare és morta. Es va suïcidar ahir al matí i la jutjaran d'aquí a tres dies. Potser fóra convenient que vinguessis, per a ella i per a tu. Jo estic a la teva disposició, no he canviat d'adreça, trobaràs els meus números de telèfon i de fax indicats aquí sota. Fins aviat, sigues coratjosa. Daniel Bessault». Li farà gràcia, més tard, que hagi signat amb el seu cognom, com si dubtés que pogués recordar-se d'ell.

A vegades, havia imaginat que la seva mare podia ser morta i que ningú no l'havia avisada. Quan hi pensava sentia pena, però una pena discreta, com un record de pena vella, per un gat aixafat als temps de la infància. En canvi, si s'hagués mort el pare, llavors segur que no li ho dirien, al poble ningú no hi voldria malgastar ni un minut. Però no troba cap raó per pensar que el pare sigui mort, ha nascut per durar molt, si no, no seria tan dolent amb els altres.

Ha de tornar-hi. Durant vuit anys ha aconseguit viure sense cap nova d'allà, hauria volgut aguantar més. Avisa l'agència de turisme que marxa uns quants dies, amb l'esperança de tornar aviat i oblidar de nou el seu univers natal, per retrobar de pressa les cues de tafaners amb qui visita el Barri Gòtic. Durant els vuit anys passats a Barcelona, s'ha repetit tothora que volia ser d'aquesta ciutat, la millor ciutat del món de Bernadette. Mentre es prepara per marxar-ne tota sola, per retornar allà d'on havia marxat tota sola, li sembla que ho perdrà tot si no conserva una mica de la flaire dels carrers dins una butxaca i el brogit de les veïnes dins una altra... Surt al balcó i mira cap avall, cap als cotxes que ballen, però no veu res que li permeti d'afegir recança a la recança. Torna a entrar i seu per rumiar el que ha d'endur-se.

(Fragment del llibre El dia de l'ós. Barcelona: La Magrana, 2004, p. 10-11)