—Vau ser cofundadora d'Ariel, oi?
—No, no vaig ser fundadora, però sí una de les primeres col·laboradores. Ja sé que en alguns llocs consto com a tal, però no ho vaig ser. El mal d'aquestes equivocacions és que es difonen amb facilitat i després costa de rectificar-les. Però aquesta no és l'única. També es diu, i no és cert, que vaig fer Filosofia i Lletres. Jo només vaig acabar la carrera de Bibliotecària. De Filosofia, només en vaig fer dos cursos durant la guerra.

—Com anomenaríeu la vostra generació?
—La generació perduda. Qui seríem? Els escriptors que podien haver escrit des del 38 fins ara: Espriu, Vinyoli, Teixidor si voleu, Maria Perpinyà, Triadú, encara que aquest últim s'ha pogut expressar... També hi hauria la Palmira Jaquetti, la Clementina Arderiu... Abans hi havia més dones que no pas ara.

—Quins gustos teniu?
—No sóc bona cuinera, però m'agrada la bona cuina.

—Literaris, vull dir.
—Dels morts, m'agraden Riba, Carner i Salvat Papasseit. Dels vius Foix, Manent i Garcés... Dels joves? No ho sé. No llegeixo poesia ara, només prosa i assaig. M'agraden Teresa Pàmies, Lola Anglada, Carme Riera i Joan Fuster. També llegeixo molt Pla i Puig i Ferreter.

—Vós heu escrit sobretot poesia. Però heu estat molt temps en silenci. Escriviu a ratxes?
—No ho sé. A la poesia s'hi arriba si se't dóna. A mi m'ha estat donada. Hi ha alguna veu que en determinades ocasions em fa escriure.

—Com definiríeu el vostre estil?
—No ho sé. Jo admirava Riba i Carner, que va forjar l'idioma que usem. La meva poesia és principalment sentimental, melangiosa i... Popularista? No, crec que no.

—Doncs ho ha dit més d'un crític...
—Potser sí. De fet, jo no sé ni el que sóc ni el que puc arribar a ser. Segurament he acabat. El do no sé si ja m'ha estat retirat. Potser encara pugui donar alguna cosa en prosa.

—Llegint els vostres llibres s'hi troba la influència del paisatge i el contacte amb el mar.
—Sí. El racó de Port-Lligat, on tinc una casa, malgrat el vent, ha estat essencial. Allò és bonic. No és ni el cantó amable ni el vulgar de la Costa Brava. Sembla el seu esquelet. I un esquelet és molt bonic!

—Allà deveu conèixer molts artistes.
—Sí. Tharrats, Dalí... però essencialment sóc amiga dels pescadors. Sempre tinc la casa oberta. Però allà mai no escric. No hi tinc lloc. És molt petit.

—Heu deixat d'escriure?
—Pràcticament. Sóc molt indolent i si no tinc una cosa que em compulsi a escriure, no escric.

—Però no s'està preparant un recull dels vostres poemes?
—Sí, que n'hem parlat. I també recollir una dotzena dels meus contes, però, ja ho dic, sóc molt indolent."

(Lluís Busquets i Grabulosa: "Rosa Leveroni, melangiosa i indolent", El Correo Catalán, 28 de maig de 1980, p. 30-31)