"Quinze dies passats al camp, lluny de tu... Tenir-te absent ara, però pròxim, amb la seguretat de retrobar-te, m'ofrena una pau des de la qual contemplo el meu amor per tu amb una tranquil·litat i una seguretat noves. I em dic que aquestes notes serien tota una altra cosa si aquest estat d'ànim l'hagués trobat abans. Però potser ni existirien tan sols, perquè els moments feliços no tenen, com els pobles, història. I aquesta història només és el fruit dels moments turmentats.

Però ara que sóc feliç vull consignar-ho aquí. L'altre dia t'indignares llegint les darreres anotacions. "Em fas aparèixer com un monstre", digueres. "Qui llegís aquestes notes, creuria que no he fet res més sinó turmentar-te conscientment i que no he procurat donar-te cap goig. I tu saps que això és mentida." Tens raó, és mentida. M'has donat i em dones tot el que bonament pots. L'error és meu volent entestar-me que donessis el que el teu cor no em podia donar, perquè no està en les teves mans donar-ho. I un dels millors beneficis d'aquests dies clars i tranquils és comprendre-ho així, sense dol ni recança. I un altre és el de sentir-me agraïda dels teus dons i acceptar-los bonament i graciosa. Estimar-te tal com ets i no voler-te d'altra manera. [...]

Darrer dia de vacances. He deixat d'anar a la platja per pujar a Sant Sebastià. Després del gran xàfec d'ahir, un dia radiant i ventejat neteja l'aire i el món sembla acabat de sortir de les mans de Déu. Els pins canten la seva melodia forta i uns núvols blancs i tènues posen les seves randes canviants en el cel blavíssim. A la meva dreta, el mar, molt alt en l'horitzó, dóna per fons als pins el seu blau més intens. Davant meu i a l'esquerra, els pins maragda tenen el fons variat de les muntanyes pròximes. La cançó del vent diu la bellesa del món... Diu més coses encara: em diu que sóc feliç i que el món és perfecte perquè t'estimo. I que és l'amor qui posa la gràcia divina en la seva melodia.

I d'aquest dia bell te'n faig ofrena.

Nietzsche digué en el seu Zaratustra: "És millor caure en mans d'un assassí que dins els somnis d'una dona apassionada". Tu creus que tenia raó?...

T'he deixat contenta i a l'ensems amb recança. Contenta d'haver conegut aquest país que estimes tant i de saber-lo tan bell. Ara que el conec, em sembla conèixer-te més, i em dic que ell, tan exquisit, no pot sinó haver-te influït d'una manera exquisida. Ell, tan tendre, ha d'haver-te donat la seva tendresa; tan dolç, ha d'haver-te donat la seva dolçor... Finalment t'he situat, i ara la teva absència, sabent-te en ell, em serà un repòs. I la recança és de saber-m'hi tan externa, tan poc lligada a ell, tan poc important per tu en ell, comprens? Ell t'ha restat intacte quan jo l'he hagut de deixar. Però ara has de saber que el meu pensament, quan hi tornis, serà vora teu sempre. Quan passegis pel bosc, tendrament em penjaré del teu braç; i quan hi reposis, vora teu m'ajeuré per a contemplar la reposada fuga dels núvols entre les branques. En el prat posaré el meu cap damunt el teu muscle i et diré les paraules més dolces quan tingui la teva testa en la meva falda. I quan et banyis, nua i feliç vora el pou, jugaré amb l'aigua i amb tu fins que un dolç abaltiment ens estengui damunt l'herba. I a la nit, des de la teva cambra, comptarem els estels que s'aturen al cim de la muntanya."

(Confessions i quaderns íntims. Barcelona: Edicions 3i4, 1997, p. 169-171)