Després de més de trenta anys de recerca, de feina, l’escriptor Enric Larreula ha pogut enllestir l’assaig Dolor de llengua (Edicions 3 i 4). En aquest estudi, el professor universitari intenta explicar com pateixen bona part dels catalanoparlants en veure que la seva llengua recula, per quins motius senten aquest dolor i com afecta la seva convivència amb la resta de catalans de totes dues bandes dels Pirineus.

—Fa trenta-dos anys, per què es va plantejar escriure Dolor de llengua?
—Perquè necessitava ordenar les meves idees sobre aquest tema i reflexionar-hi en profunditat. Nosaltres som un poble lingüístic que pateix molt, malgrat que sembla que hi ha una mena d’acord tàcit que ens diu que no hauríem de patir gens per la substitució de la nostra llengua. Però no és cert que el català pugui desaparèixer alegrement: la seva cada cop més ràpida substitució fa patir molta gent, encara que aparentment molts catalans vulguin dissimular-ho.

—Al llarg de tants anys deu haver entrevistat gent de tota mena...
—He conegut gent molt diversa: persones que parlen només castellà, només català, català i castellà, català i francès... Hi ha persones que tenen grans dificultats per viure en català en llocs on fa uns anys era possible com ara a l’Hospitalet de Llobregat, Alacant, Perpinyà i València; hi ha uns altres catalanoparlants que tampoc no poden viure plenament en català com els agradaria. Els qui parlem en català hem de fer un esforç constant per poder-nos mantenir parlant en aquesta llengua, mentre que la gent de Castella, per exemple, no té cap inconvenient per viure en castellà sense haver de justificar-se davant de ningú.

—Són gaires els que tenen consciència de patir dolor de llengua?
—Hi ha de tot: gent que s’ho passa molt malament i d’altres no tant. També n’hi ha alguns que no són conscients del seu patiment. Hi ha persones que se senten incòmodes per la situació del català, i el fet de no poder parlar en la seva llengua amb els altres els fa viure angoixats. Actualment el castellà és ja la llengua dominant i, per tant, no adaptar-t’hi és vist com una raresa i, en molts casos, com una mostra d’intransigència i de falta de tolerància. És una paradoxa, però es dóna el cas que hem d’estar constantment defensant-nos i donant explicacions pel fet de parlar la llengua que fa uns anys tothom usava aquí.

—La substitució del català pel castellà i pel francès ja és inevitable?
—Avança tan de pressa que és gairebé segura. Només cal fixar-se en els joves: encara que estudiïn en català, només que a la colla un parli en castellà, tots acaben canviant d’idioma. El castellà, doncs, és la llengua de grup i, malgrat aquesta evidència, encara hi ha molts que no se’n volen adonar i que a sobre no entenen la gent que pateix per aquest motiu. Què pensarien a Castella si el govern de l’Estat els digués que d’aquí a uns anys tots parlarem només anglès però que no cal amoïnar-s’hi?

[...]

—Quines són les conseqüències del dolor de llengua?
—Sobretot són de tipus psicològic i social. De vegades, aixecar-se i alçar la veu en català en una reunió on tothom parla en castellà costa, crea una tensió, perquè és com una mena d’acció de militància. Hi ha gent que experimenta tant neguit que potser entra en un autobús i comença a comptar quanta gent parla en català. Són persones que sempre estan preocupades per veure si el català es va perdent i com que s’adonen que és la llengua que recula, es posen nerviosos, s’amarguen, s’entristeixen o se senten incòmodes en grups castellanoparlants...

—El dolor de llengua té conseqüències físiques?
—Alguns dels afectats es troben malament, comenten que no agafen el son perquè no paren de donar-hi voltes, senten que els suen les mans quan han de parlar en un ambient que els és hostil... La tensió i la incomoditat que provoca comprovar que la situació del català no té sortida, deriva en alguns casos en problemes físics, timideses, tristeses cròniques o mals puntuals. La militància constant és estressant, sobretot en llocs com ara Perpinyà i el País Valencià. Per això hi ha gent que nega el dolor de llengua, per evitar-se’l: són els que creuen que no passa res i que es posen en contra d’aquells que anuncien la substitució del català i els acusen d’alarmistes i de voler causar problemes innecessaris.

[...]

—Per què desapareix una llengua?
—No perquè convisqui amb una altra, sinó perquè la gent que la parla deixa d’utilitzar-la per usar-ne una altra de més forta. Els parlants de l’altra llengua en convivència ja no tindran, llavors, cap motiu per aprendre l’altre idioma per poder-se comunicar. Si els catalanoparlants no tinguéssim por a ferir ni a ser ferits per usar el català en el nostre territori, la situació seria diferent. El govern se sentiria amb més força per impulsar noves lleis o per fer complir les que ja existeixen. De moment, però, l’autoritat és covarda, perquè tem la reacció de la gent, que al cap i a la fi és qui els vota. És el poble català el que ha de prendre la decisió de sortir el carrer i estimar-se tothom en català. Només així els castellanoparlants tindran interès a integrar-se en aquest grup. Qui, si no, voldria entrar a formar part d’un grup que no té autoestima, que es desintegra ell mateix?

[...]

—Després de trenta-dos anys de treballar en aquest estudi, se sent descansat?
—Escriure aquesta obra ha estat molt difícil. No he estat trenta-dos anys treballant només en aquest llibre, esclar, entremig n’he escrit d’altres, però ara ja estic més relaxat. Desapareixerem? Gairebé segur que sí, però, al cap i a la fi, també tots ens hem de morir una hora o altra. Potser, en el fons, Dolor de llengua ha estat el meu darrer crit de revolta. Treballar per la llengua em fa sentir viu, encara que no pugui evitar que el català es vagi perdent. Pateixo, però estic satisfet d’haver nascut en un país que m’ha donat l’oportunitat de ser rebel.

(Lourdes Domínguez. "Hem d’aprendre a estimar tothom en català", Avui Cultura, 27 de febrer del 2003, p. 10-11)