Perquè no n’hi havia, de cotxeres, i mai no n’hi havia hagut. En lloc seu, a l’indret on haurien de ser-hi, només hi havia un pati estret, curiosament humit i migrat, esquerp i gairebé repel·lent, al qual no hauríeu baixat mai sense aquella portella de ferro que s’obria tot xerricant cap a la meravella d’un jardí entranyable, solitari i seré.

Un jardí que un propietari ambiciós de diners aviat llogaria a un ebenista, que hi construiria uns tallers muntats amb taulons de fusta que el brunzit de les serres mecàniques feia vibrants, i els quals havia de destruir una nit d’hivern l’incendi més paorós que recorda aquella nena que era jo. Un jardí que ningú no hauria hagut de profanar mai, per la seva gràcia, per la serenitat que atorgava a la casa amb l’elegant senzillesa de les seves dues acàcies, amb la nua blancor d’un estanyol de pedra sempre sec, però que no costava gens d’imaginar ple d’aigua amb els seus peixos de colors, amb el seu alt brollador. I, per damunt de tot, un jardí amb les seves rengleres de lilàs que, tot al llarg de les parets que el voltaven, omplien de fragància la primavera d’aquell Madrid.

El Madrid de la meva infantesa.

(Tu ets jo. Flaixos per al meu blog. Barcelona: Meteora, 2015, p. 12)

* * *

No és veritat, la mare està al corrent de tot; però d’això, he tardat anys a assabentar-me’n, també.

Com també he tardat anys a saber que aquell amic del pare que es diu Castro i que em té tan fascinada perquè es vesteix amb la capa madrilenya; que aquell amic, us repeteixo, que el ve a veure sovint amb un altre amic i que tots tres es tanquen al despatx per parlar, és, al igual que el pare, un dels primers resistents clandestins contra la dictadura de Primo de Rivera.

De la mateixa manera que he tardat anys a saber que aquell escrit que els policies buscaven amb tant d’afany, si haguessin continuat traient els llibres un a un, com quan havien començat a fer-ho,
l’haurien trobat.

Sí, ha calgut que el temps s’escoli perquè arribi a assabentar-me que, en aquells dies de la meva infantesa, arreu del país corria un full clandestí on es denunciaven els abusos, els atemptats contra la llibertat, contra els drets dels pobles i dels individus. Un full que un maquinista de tren duia a França en forma de manuscrit i d’on el tornava ja imprès i multiplicat per cent, per mil... I ha calgut que el temps s’escoli perquè arribi a assabentar-me que aquell full que es llegia al país sota el títol curiós d’España en camiseta era el meu pare i els seus amics que l’escrivien, que l’editaven i que el distribuïen. Clandestinament, és clar.

Ha calgut que el temps s’escoli, però amb el temps s’ha pogut veure l’obra. D’aleshores ençà, res d’allò que té relació amb la lluita per la llibertat, encara que sigui a costa de la pròpia llibertat; res d’allò que es fa en defensa del respecte humà; res d’allò que es fa en defensa de la democràcia no ha estat aliè a aquella noieta que soc jo. I el temps ha passat, i amb ell han desfilat les bones coses i les menys bones, el que té importància i el que no en té. Anys de la història del món, anys de la història dels individus. Anys d’un segle que se’n va, anys d’un altre que ve. I, tanmateix, estranyament vivaces a desgrat de la insignificança del seu valor en tant que testimonis de la Història, els lilàs del jardí de la casa on vaig néixer perduren dins la meva memòria amb tot el seu perfum, amb tot el seu color...

Oi que sí, que és curiós?

(Tu ets jo. Flaixos per al meu blog. Barcelona: Meteora, 2015, p. 20-21)

* * *

He arribat a la Facultat, he pujat a l’aula; he trobat que allà tot és silenci. El professor, el senyor Raymond Naves (que, poc més tard, haurà de morir en deportació), calla i esguarda la seva classe; una classe on hi ha molt de cadires buides, una classe d’on han desaparegut tots els estudiants jueus. Al cap d’una llarga estona, el professor parla:

—Ja deveu saber-ho —diu—. Els vostres companys han hagut d’amagar-se perquè les persecucions en massa han començat.

Ha callat un moment. Quan torna a parlar és per comunicar-nos la terrible nova: la Gestapo, la policia nazi, ha anat a buscar la família del noi jueu; el noi ha aconseguit fer-se’n escàpol i els altres l’han perseguit. I a la cantonada d’un portal on l’han acorralat l’han mort d’un tret al cap, igual que es mata un gos rabiós.

En sentir-ho, la indignació, la ràbia, un sentiment de revolta que em ve del fons de l’ànima m’han deixat sense el do de la paraula.

La decisió

Acabada la classe, una classe trista i sense vida, he entrat amb decisió i sense trucar al despatx del professor.

—Voldria parlar amb vostè —li he dit.

El professor ha tancat la porta. Pel posat que faig, sens dubte que ja s’ha adonat que es tracta de quelcom de seriós.

I, en efecte, no em deixo anar a fer digressions:

—Vull entrar a formar part de les forces de la Resistència —li dic, així, escaridament.

El professor no em diu res. Ell sap que soc una exiliada espanyola i sap que els exiliats espanyols estan al corrent de tot, i que s’hi pot confiar. La prova: es veu ben clar que jo sabia, i mai no n’havia deixat veure res.

—Aquí, no —em contesta.

M’ha explicat en poques paraules a on i quan m’haig de trobar amb algú que ha d’ésser el meu superior a l’Estat Major de l’Armée Secrète, que després s’anomenarà FFI, les Forces Franceses de l’Interior.

(Tu ets jo. Flaixos per al meu blog. Barcelona: Meteora, 2015, p. 67-68)

* * *

He descobert Cotlliure. De fet, ja el vaig descobrir l’any passat, el primer d’ençà de la infantesa que vaig poder fer uns dies de vacances; que vaig anar d’estiueig, com diu la gent elegant i acomodada.

No coneixia Cotlliure. Però m’era familiar, àdhuc podria dir que m’era afí pel seu caràcter de darrera manifestació de la nostra Costa Brava, per la seva proximitat dels vells camps de concentració, pel seu destí de llit de mort del nostre gran poeta Antonio Machado.

L’any passat, el mil nou-cents quaranta-set. El primer any, sí; el primer any després de dues guerres. El primer any en què l’Europa alliberada —encara que no tota— ha pogut començar a pensar que les coses iniciaven la seva entrada dins de la normalitat.

L’any passat va ser una estada un xic improvisada. Aquest any, no. Aquest any he gosat prendre’m el temps de cercar. I he trobat, sense cap dificultat. Val a dir, emperò, que el lloguer l’he pres per dos mesos i que els propietaris solen ser molt més sensibles a aquest detall.

[...]

Cotlliure. El seu port, la seva església que es diria que alça la seva cúpula rosa per fer pam i pipa al mar que jeu, manyoc, als seus peus. La platja de Sant Vicenç, entre l’església i l’escullera. El raval, que el castell dels Templers guarda...

El meu bell, el meu estimat Cotlliure.

(Tu ets jo. Flaixos per al meu blog. Barcelona: Meteora, 2015, p. 179)