Les garses és un dels drames més representatius d'Ignasi Iglésias. Les garses és una apoteosi de la desconfiança que de mica en mica va separant el protagonista de la gent que l'estima, i que ell estima. La reacció final de Pelegrí, la seva fe en la qualitat redemptora del treball inclou la moralitat de l'obra: només té valor i pot fer-nos feliços la il·lusió que uneix els homes en un esforç comú. Les garses, com la major part del teatre d'Iglésias tradueix unes circumstàncies socials molt concretes: el canvi d'aquestes circumstàncies és indubtable que ha allunyat els conflictes que planteja Iglésias de l'òptica de l'espectador actual.

(Carme Arnau. "Introducció", dins Mestres, Iglésias, Gual, Vallmitjana: Teatre Modernista. Barcelona: Edicions 62 i "La Caixa", 1982, M.O.L.C. núm. 77, p. 17)

* * *

La seva obra poètica, no cal dir-ho, ocupa un lloc secundari en relació amb la seva producció teatral, però autor i obra tingueren, en els primers anys de segle, un caràcter emblemàtic com a personificació dels corrents ideològicament més avançats del Modernisme. […]

Iglésias recorre a recursos decadentistes, cercant de construir un cert efectisme sensorial (com a Les hores de la nit). En general, però, la seva obra cerca la simplicitat i, potser, assoleix els seus millors moments quan potencia, a la manera de la poesia popular o del lied, l'expressió sintètica (com a Melangia). Val a dir, tanmateix, que tot i que literàriament ocupa un lloc secundari, no per això deixa de ser un punt de referència en l’evolució de la poesia modernista.

(Jordi Castellanos. "La poesia modernista", dins Riquer; Comas; Molas: Història de la Literatura Catalana. Barcelona: Ariel, 1986, vol. 8, p. 270 i 272)

* * *

A Fructidor, com abans a L'argolla, Iglésias remarcà una temàtica i, alhora, una actitud moral que esdevingueren recurrents en obres posteriors: la defensa de la lliure actuació moral dels sentiments i els instints naturals enfront els convencionalismes establerts. El cas és que Iglésias es convertí, a partir d'aquell any, en un dels models del teatre modenista. […]

Iglésias assolí en els primers anys del segle un clar protagonisme dins el teatre català. Per començar, estrenà al Teatre Romea algunes de les obres que li donaren més popularitat i, en definitiva, l'allunyaren del caràcter minoritari i restringit que havia caracteritzat la seva producció anterior. I del seu radicalisme ideològic. D'altra banda, refermà el seu credo estètic a través d'una sèrie de discursos, conferències i pròlegs on, per exemple, reiterà la seva posició vitalista enfront el decadentisme, i es mostrà contrari a «una joieria de rimes, fetes amb paraules arcaiques, totes escollides, totes passades pel sedàs d'un gust que anomenen refinat…».

(Enric Gallén. "La vida teatral fins la 1a Guerra Mundial", dins Riquer; Comas; Molas: Història de la Literatura Catalana. Barcelona: Ariel, 1986, vol. 8, p. 398, 400 i 401)

* * *

Ignasi Iglésias va haver de suportar més d'una vegada que el caricaturitzessin com l'Ibsen dels afores. L'explicació que en dóna Joan Fuster és que «el que Maeterlinck fou per a Gual ho fou Ibsen per a Ignasi Iglésias». És a dir: un tòtem literari. En realitat, però, l'obra d'Iglésias tenia poca cosa a veure amb la filosofia del dramaturg escandinau. De fet, el seu ibsenisme prové d'una imatge vaga i esquemàtica d'aquell autor.

(Ramon Sargatal i Susanna Canal. Diccionari d'Escriptors en Llengua Catalana. Barcelona: Edicions 62, 1998, p. 116)

* * *

Iglésias es va erigir com una figura imprescindible al tombant del segle passat i la seva obra, extensa, va teixir una poètica consistent i rica. Malgrat això, ha restat categòricament allunyat dels escenaris. […]

A La Barca nova, Iglésias retrata uns personatges sorruts, discrets pel que fa als sentiments, eixuts i poc expressius. D'aquest fet neix una escriptura moderna per la seva precisió, que l'allunya de la literaturització retòrica i el mena cap a la rèplica curta. A més, el treball de camp sobre el llenguatge –argot mariner i expressions de parla popular– proporciona un encanteri i un secretisme que fa que l'obra agafi una dimensió èpica. […]

Al mateix temps, Iglésias contraposa clarament dues maneres d'entendre la vida –la de la gent gran i la dels joves– que forcen el canvi social. Tot plegat, Iglésias fa un còctel de simbolisme, de teatre de situació i narració èpica i ens proporciona un material dramàtic de primera categoria que ens permet d'investigar en una línia d'escenificació apassionant.

(Joan Castells. Fragments extrets del text titulat "El cor a la boca" del programa de mà de l'obra La Barca nova de la temporada 1999/2000 del Teatre Nacional de Catalunya)