NÚVOLS
 

El dia que em digues que m'estimes
tremolaré sense fred com un foc de foguera
on s'atura el record i es pot tocar amb les mans.
El nostre vaixell, el dels principiants en poesia,
ens colpirà a l'eixida de l'escola lluny del món
i algú es fotrà de la ximpleria lírica i terrestre
d'obrir la porta de la cambra on no queda ningú.
I tot per no voler aprendre la lliçó tan senzilla,
no la dels tancs, les bombes ianquis i els avions
—per bé que fóra bona d'aprendre—, sinó l'altra,
la del flameig dels somnis que transcorre llarguíssim
al llarg de les hores peremptòries de la frustració.
Sempre fas tard, fins i tot a l'hora d'enamorar-te,
i el semen és l'estampida de tot un malentès cada cop
que no distingeix dreta i esquerra mentre vas llepant
un precipici impossible de sacrifici i de missió.
Deixa-ho estar, amb quin bon gust ho llançaria fora
sobretot ara que saps que no et vaig creure del tot mai,
el dia que em diries que m'hauries d'estimar, baixant pel carrer,
soroll de telèfon, espasmes de tacons alts i soledat,
eixa soledat culpable d'un intent de violació. Tot un engany.

(Del llibre Un llençol per embrutar. Barcelona: Viena, 2003, p. 15)

* * *
 

TERRA FOSCA
 

En aquesta vida guanya qui més aguanta,
vull recordar-m'ho demà quan la planície
i els espais oberts de la ciutat transformen
l'hivern i ens transformen a nosaltres també.
Construir-me castells de núvols a les sabates
i beure plom marcit amb la llet, fàstic, esperança...
No deixar que la misèria que perfà la solitud
d'aquest món ens siga massa hostil i sàdica
com per no permetre'ns continuar trobant els oblits,
els nostres oblits personalitzats i abruptes de mena,
i és que qualsevol present és bo per començar
a tindre memòria, altrament seria un gest massa
negatiu pensar, prendre eixe cafè amb els amics,
passejar per una altra ciutat que no és la nostra.
Un home que s'enfronta a si mateix aprèn què vol dir
la paraula renunciar, i no fa cap gràcia pensar-ho,
de fet, no et produeix cap sentiment, ni un.
Un home que s'enfronta a si mateix, panteó de la vida,
respira un marbre blanc per a sempre i li ix sang pel nas,
mira les coses, prova de compondre un lloc al món,
mai no està segur de cap cosa. Tota la seua vida és present.
El cel li tornassola l'aire violent de la por, respira, està viu,
sucumbeix a la lenta temptació de resistir.

(Del llibre Un llençol per embrutar. Barcelona: Viena, 2003, p. 31)

* * *


NOCTURN DEL BARRI DEL CARME

 

Bàrbara, explica-li que m'has vist.
Que barrejats, un dels dos volia despedir la vida.
Que hem atès el just nivell d'ignorància i d'espant.
La veritat, tu i jo sabem com ingressa en l'instant
una enveja estranya, un dubte a la cantonada del vers.
València és un record pecadriu i casernari just d'amor.
No ho aproves, pots entendre el desori subversiu
d'una atracció aterradora, parla-li del que t'he dit.
No estem acostumats als nostres ulls que romanen
serens a tants secrets pensaments que ens atrauen.
Mig trasbalsats, tenim una saliva de pregunta en la nit,
la llum taronja d'un present líquid de pantalons i de mans.
Has girat un cantó, has vibrat i he pogut sentir-ho.
Has mirat un darrer cop i t'he clavat un imperceptible foc.
Et preocupa la por de no arribar a temps al teu somni.
La paciència és quantitativa però el coratge no ho és.
Pots dir-li el que t'he dit, quan li digues que m'has vist.
La pornografia d'una paraula i una enveja, t'entenc,
la tristor interna d'un amor que voldries per a tu, no importa
quan, i t'esforces per ensenyar-lo a estimar mentre li mates l'amor.

(Del llibre Un llençol per embrutar. Barcelona: Viena, 2003, p. 69)