"El fet d'apropar-se a una obra literària és sovint sinònim d'amistat. I per més dolor de fetge que hagi provocat a diverses vessants crítiques del segle XX, conèixer la biografia i altres dades de l'autor o autora objecte de la nostra atenció sempre aporta nous referents que ens enriqueixen. Això no vol dir que s'hagi de jutjar els escriptors pel seu realisme sinó, més aviat, que al procés de coneixement que es posa en marxa amb la lectura no li és inútil la informació suplementària. Els textos literaris han d'anar sols a trobar el lector, han de ser capaços de transmetre realitat a través de la paraula i, així, crear una realitat paral·lela. Però també haurien de poder respondre al desafiament dels que volen anar més enllà, acceptar el repte d'una revisió crítica de les seves fonts i dels seus models d'escriptura.

Més enllà de l'interès actual per les biografies —interès que de fet maquilla un rebuig fàcil de la ficció, ignorant la ficció última de tota escriptura—, hi ha un altre tipus d'aproximacions que no només intenten mostrar èpoques o autors de manera digestiva. Aquestes obres aspiren també a una anàlisi de les circumstàncies que ens pot servir de guia de lectura, i de vegades es converteixen en autèntiques novel·les, com ara les magistrals biografies d'Henri Troyat sobre escriptors del segle XIX.

Material sensible
La biografia de Mercè Rodoreda que ens ocupa formaria part d'aquelles obres que volen fer una lectura sensible de les circumstàncies. Sens dubte moguda per l'admiració que li mereix l'obra de l'escriptora catalana, Mercè Ibarz ha intentat en diverses ocasions apropar-se a la seva realitat. Ja va ser notable el text Mercè Rodoreda. Un retrat (1991), que va guanyar el premi de la Crítica Serra d'Or. Hi demostrava un coneixement profund d'una obra i d'un personatge fonamental per a l'evolució de la novel·la a casa nostra, però també obria portes a l'estudi de circumstàncies poc conegudes de la seva trajectòria. En aquesta nova aproximació escrita per a la col·lecció Vidas Literarias, Ibarz torna a penetrar dins els fets d'una vida que va romandre molt sovint enganxada a la pròpia escriptura. Un text que es podia haver quedat en simple resum pedagògic pren volada per l'ambició amb què la biògrafa s'enfronta a la proposta. Així llegim de nou amb satisfacció tot el cúmul d'incerteses que va suposar l'exili i les respectuoses, a la vegada que sinceres i curioses, pàgines dedicades a analitzar els pitjors moments, aquells en què la Rodoreda escrivia -o vivia: per moments els va convertir en sinònims, com tot gran escriptor- a la llum de la solitud i la desesperació.

Un plantejament net
Però sobretot cal destacar el fet que la prosa d'Ibarz no perd significats amb la senzillesa, amb la netedat del plantejament. El lector agraeix tornar a tenir la vida de Rodoreda a les mans i la intensitat de la mirada de la biògrafa li fa desitjar de nou la lectura de les seves obres. Un fet positiu en extrem, al meu entendre. Potser l'èxit més destacat d'un biògraf literari hauria de ser aquest: aconseguir que el lector recuperi l'afecte per les obres del biografiat, que els llibres d'aquest últim siguin de nou un bé preuat de la biblioteca.

Aquesta és la sensació que ens transmet el llibre d'Ibarz: com si encara no coneguéssim prou bé l'obra de Mercè Rodoreda, com si una novel·lista del seu abast no hagués estat prou explicada als lectors del segle XXI. S'ha d'assenyalar, doncs, la biografia com una iniciativa necessària, però també com un punt de partença que ens fa desitjar noves aproximacions i una valoració crítica més actualitzada. Mercè Rodoreda va ser molt més que una autora del seu temps i sembla que ha arribat una altra vegada el moment d'explicar les raons."

(Xulio Ricardo Trigo. "Una escriptora més enllà del temps", Avui. "Cultura", 3 de febrer de 2005)
 

* * *
 

"La trajectòria literària de Mercè Ibarz (Saidí, Osca, 1954) és peculiaríssima. S'inicia el 1981 amb una breu història d'ETA, continua 10 anys més tard amb un llibre sobre Mercè Rodoreda i prossegueix, en una conquesta gradual del subjectivisme, amb un treball a l'entorn de la ficcionalitat dels programes documentals, amb una narració autobiogràfica com és La terra retirada i amb la novel·la La palmera de Blas.

És temptador sostenir que l'obra d'aquesta autora té com a eix el concepte de frontera -espai que uneix i que alhora separa-, tant la geogràfica com la que limita el periodisme i la literatura, la informació i la recreació. Amb les tres narracions breus d'A la ciutat en obres ens ofereix un nou acostament a la dissolució de tres barreres de primer ordre: la que separa el somni de la vigília, la que s'estableix entre el que és pròxim i el que és llunyà, i la que divideix el present i el passat. Per moure's en aquest terreny calia recórrer a un llenguatge fronterer, oníric però també creïble, que partís d'una realitat coneguda però recombinant-la d'una manera personal, que es basés en la primera persona però sense excloure el trànsit al fantàstic. Per escriure aquesta obra, Ibarz s'ha servit d'una prosa que mereix l'adjectiu poètica, especialment per la capacitat de transportar el lector.

Els grans autors del segle XX ens han familiaritzat amb el narrador intern que, furgant en els atzars de la quotidianitat, assoleix revelacions que transmet a uns lectors que, al capdavall, no són gaire diferents d'ell mateix, ja que també estan disposats a deixar-se sorprendre pels intersticis que presenta la realitat. Ibarz ens guia amb sinuosa senzillesa pels racons més inexplorats de la ciutat, que és com dir de l'ànima."

(Vicenç Pagès. "La dissolució de les fronteras", El Periòdic de Catalunya, 7 de juny de 2002)
 

* * *
 

"En 1986 el Museu d'Art Modern organizó una retrospectiva del pintor Feliu Elias. Recuerdo un cuadro en el que un hombre en camiseta miraba por una galería del Eixample y otro en el que una chica aparecía con el delantal "fent neteja". De tan objetivo, el realismo de Feliu Elias resultaba inquietante. Un cubo de zinc, una bombilla, un helecho medio muerto en su maceta se transfiguraban, ya no eran objetos cotidianos, naturales, sino representaciones ideales que invitaban a la transcendencia.

Los tres relatos que integran el libro de Mercè Ibarz A la ciutat en obres forman parte de la misma tradición que los cuadros de Feliu Elias. Son historias que se desarrollan bajo una luz artificial: un día claro y ventoso, una noche de luna llena, una gloriosa mañana de sol. Al filo de mediodía, cuando no hay sombras, los poderosos declinan el poder que ejercen sobre nuestra existencia. Es la hora de los viejos poéticos, recluidos en un clima de condensación vital que favorece la aparición de fantasmas del pasado: Bruna, la amiga perdida; Christine, la chica que murió de cáncer; Maria, desaparecida después de tantos años.

Cada cuento propone un recorrido por Barcelona. Por el paseo Sant Joan hasta el umbráculo de la Ciutadella, por el interior del inmueble laberíntico hasta la azotea, por el Eixample, en zigzag, hasta el mercado de Sant Antoni. El componente pictórico es evidente. Las influencias de la nueva objetividad, del surrealismo de Dora Maar o de Remedios Varo se completan con referencias a las creaciones ópticas de la modernidad: un Braque cubista que recuerda un paisaje de las Filipinas, una estampa -¿un Magritte?- que subraya la paradoja de este mundo de luces y contraluces, fragmentado, pero en trance de recomponerse en ensoñaciones oníricas e imágenes dobles.

Las historias de Mercè Ibarz hablan de los amigos perdidos, de la enfermedad y la muerte, de la ciudad que se transforma, del acto fallido. En el último de los cuentos, "El contracte", la protagonista, que lleva años trabajando como "free lance", acepta un empleo fijo en una revista de cosmética. Cuando se dirige al trabajo encuentra a su antigua compañera de piso. Está enferma. Los ataques de epilepsia escondían un tumor cerebral. El lector no tiene por qué saber que estas cosas forman parte de una historia real, que la revista de cosmética -qué ironía- es el "Diari de Barcelona" y que una periodista amiga, Dolors Palau, tenía los mismos síntomas que María. Al lector le basta con la audacia de la prosa, con la atmósfera "que es pot tallar", con la complejidad emocional y moral que se respira en estas páginas. Pero es bueno que sepa que en los cuentos de Mercè Ibarz la experiencia real se transfigura como las imágenes de los sueños, que a partir de una vivencia dolorosa, la peripecia de la protagonista abre la posibilidad de superar la nostalgia del pasado y la angustia del presente, con un espíritu constructivo y depurador.

La profesionalización de la literatura catalana nos ha llevado a un pacto de vulgaridad. A la ciutat en obres sale de dentro. Mercè Ibarz es nuestra mejor autora y éste su mejor libro."

(Julià Guillamón. "Vida y muerte de los barceloneses", La Vanguardia, 7 d'abril de 2002)