Mercè Ibarz va néixer l'any 1954 a Saidí, població de la comarca del Baix Cinca. En aquest municipi de vora 2.000 habitants, situat a l'extrem nord-occidental de la comarca, a l'esquerra del riu Cinca, va viure fins als 14 anys. Va estudiar el batxillerat elemental al seu poble, encara que, d'acord amb el que era la pràctica habitual en el sistema educatiu d'aquells anys, es va examinar a Lleida, ciutat on s'efectuava la prova oficial a tots els alumnes de les comarques veïnes. Mercè Ibarz va ser la primera dona de la seva família que es va poder desvincular de les feines lligades a la terra. Al llibre La terra retirada, la narradora explica aquesta circumstància de la manera següent:

"Era el 1968 i jo tenia 14 anys, l'edat ritual que al poble volia dir començar a treballar el terme. Així havia estat per als meus pares i per al meu germà. Però jo anava cap a Lleida i després, quan acabés el batxillerat i el preuniversitari, aniria cap a Barcelona. Era una xica, les màquines ja havien arribat a l'agricultura i a casa no em necessitaven, podria seguir estudiant i fer una carrera. Una carrera." (p.11)

Efectivament. Igual que l'explicació del relat, Mercè Ibarz va anar a viure a la capital del Segrià durant tres anys, per estudiar-hi el batxillerat superior i el preuniversitari, el curs conegut popularment a l'època com el "preu". Amb els estudis secundaris acabats, es va instal·lar a Barcelona l'any 1971. Tot un canvi radical, una modificació en l'estructura tradicional de la família, que corria paral·lel als canvis generacionals de la dècada dels seixanta.

Mercè Ibarz, segons confessa ella mateixa, ha tingut sovint la sensació d'habitar una frontera. No només pel que fa als seus orígens geogràfics, de frontera territorial i lingüística, sinó pel fet que hagin coincidit els seus inicis formatius i laborals amb estudis i empreses de nova creació. L'any que Mercè Ibarz va arribar a Barcelona es va fundar la Facultat de Ciències de la Informació. La creació d'aquesta llicenciatura era una reivindicació reclamada durant molts anys per un gremi, el del periodisme, que no havia vist reconeguda la seva pràctica professional amb la categoria d'uns estudis universitaris. Mercè Ibarz s'hi va matricular de bon començament i en va acabar els estudis. Forma part, per tant, de la primera promoció de periodistes amb titulació universitària.

Les condicions en què va començar la carrera van ser força precàries, amb unes instal·lacions provisionals situades a l'actual Escola Oficial d'Idiomes de Barcelona, a Drassanes, tot i que, a partir del segon curs, la situació es va normalitzar amb el trasllat a la Universitat Autònoma de Barcelona.

L'època a la universitat -el temps que es creen les amistats i que s'adquireixen els referents culturals i socials que s'integren amb solidesa a la pròpia història- va ser decisiva en la formació humana i intel·lectual de Mercè Ibarz. A la novel·la La terra retirada, la narradora parla de la convulsió d'aquells anys, que van coincidir amb la decadència i la fi del règim franquista, i els primers titubeigs de la transició cap a la democràcia:

"Entre el 1971 que vaig arribar a Barcelona i el 1976 que vaig començar a guanyar-me la vida en el periodisme, els límits del meu món havien estat tan remoguts que l'única forma que tinc d'aproximar-me a com era aleshores el meu estat d'ànim és dir que tenia la mania de la normalitat. Havia viscut en molts pisos d'estudiants i ja n'estava tipa, aviat tindria una feina fixa, d'aquelles tan difícils de deixar, i aviat hauria de pensar en casar-me. Tot cridava a la normalitat. Havia conegut la normalitat antifranquista però no sabia com viure la nova etapa d'exultació històrica, que m'apareixia com una pel·lícula de romans."

L'any 1975 Mercè Ibarz va guanyar el premi de periodisme Crida als escriptors joves, convocat per la revista Serra d'Or, amb un reportatge sobre el Baix Cinca. Amb l'aval del premi, a punt d'acabar la carrera i amb l'experiència adquirida en la revista universitària en què col·laborava, va entrar a treballar al diari Avui, el maig del 1976. Només feia dos mesos que el primer diari publicat en català després de la Segona República havia començat a editar-se, sota la direcció de Josep Faulí i amb Josep M. Cadena com a subdirector. La periodista va formar part de la secció d'Espanya fins al 1981, coincidint amb l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer. A partir de llavors, i fins al 1986 que va abandonar el diari, va estar adscrita a la secció de Cultura.

Després de publicar uns articles a la revista L'Avenç sobre la història de l'organització terrorista ETA, va rebre l'encàrrec de Carles-Jordi Guardiola, editor de l'editorial La Magrana, d'escriure un llibre per aprofundir en la temàtica que havia iniciat a la revista d'història. Mercè Ibarz hi va dedicar un any de documentació i investigació, fruit del qual va sorgir el volum Breu història d'ETA (1959-1979), publicat l'any 1981. L'atzar va voler que la presentació d'aquest llibre coincidís amb les hores anteriors al cop d'Estat de 1981, amb el nerviosisme inherent a una situació tan delicada.

L'any 1986 va entrar al Diari de Barcelona -dirigit per Josep Pernau-, on es va estar fins al 1989. El primer any va treballar a la secció d'Espanya i, els dos següents, a la de Televisió. L'experiència de tractar els temes vinculats al món televisiu va ser molt profitosa, ja que van coincidir en poc temps diversos canvis que van convulsar el sector audiovisual, com ara els inicis de TV3 i de les televisions privades.

Mercè Ibarz forma part de la primera generació de periodistes que comencen la seva vida professional en català, sense haver de passar pel pas previ d'iniciar-se en el periodisme amb el castellà com a llengua laboral.

Un cop finalitzada l'etapa al Diari de Barcelona, es va embarcar en una aventura nova, que encara l'ocupa en l'actualitat: va començar a col·laborar a La Vanguardia en qualitat de freelance. Es va especialitzar en periodisme cultural, amb reportatges per a la revista dominical del diari, el Magazine, sota la direcció de Màrius Carol, primer, i de Josep Carles Rius, més tard. Posteriorment, i des de la seva creació, col·labora amb articles per al suplement La Revista, d'aparició més recent. Entre els seus reportatges de temàtica cultural, destaca una sèrie d'articles sobre museus.

El fet de deixar de formar part de la redacció d'un diari va permetre a Mercè Ibarz dedicar més temps a l'escriptura de textos no lligats a l'actualitat diària més estricta. Va escriure una biografia de Mercè Rodoreda, titulada Mercè Rodoreda. Un retrat, que va ser publicada l'any 1991 per l'editorial Empúries, i va iniciar també la composició de textos de creació literària.

La seva primera novel·la, La terra retirada (1993), va sorgir arran d'un suggeriment de l'escriptor Hèctor Moret, qui li va demanar un text per publicar-lo a la col·lecció "Quaderns de la Glera", de Calaceit. En principi, el nombre d'exemplars de la primera edició havia de ser reduït, sense superar-ne en cap cas els cinc o sis-cents. La novel·la, però, després de publicar-se a Calaceit, va cridar l'atenció de Jaume Vallcorba, editor de Quaderns Crema, que la va incorporar al catàleg de la seva editorial, igual que la segona obra de Mercè Ibarz, La palmera de blat (1995). La terra retirada va guanyar, a més, el premi Humbert Torres 1994, atorgat per l'Institut d'Estudis Ilerdencs i Òmnium Cultural.

També en aquesta època va començar a alternar l'escriptura amb la pràctica docent. Entre el 1991 i el 1993 va impartir classes de l'assignatura Redacció periodística a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Quatre anys més tard, es va incorporar a la Facultat de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra, on fa classes de les assignatures Taller de fotografia documental i Història de l'audiovisual a Catalunya.

En paral·lel, Mercè Ibarz va redactar la seva tesi doctoral, que, amb el títol "Buñuel documental. Tierra sin pan i el seu temps", se centra en l'estudi de l'obra del director de cinema aragonès. Relacionada amb el tema de la tesi, prepara actualment una exposició -Tierra sin pan i els nous camins de les avantguardes- a l'Institut Valencià d'Art Modern.

L'any 1996 Mercè Ibarz es va integrar al Comitè d'Escriptores del Centre Català del PEN Club, grup impulsat, entre altres escriptores, per Maria-Mercè Marçal. Les iniciatives que ha organitzat aquest col·lectiu han estat nombroses i variades. Probablement la més destacada va ser la celebració dels dos cicles Cartografies del desig, a la Casa Elizalde de Barcelona els anys 1997 i 1998. Aquestes sessions consistien en la celebració d'unes conferències dramatitzades en què diverses escriptores imaginaven la conversa que es podia haver establert entre altres dues. En la primera edició del cicle, Mercè Ibarz va escriure un text en què imaginava un encontre casual entre Mercè Rodoreda i Nina Berberova en el Museu del Louvre de París, que totes dues escriptores havien freqüentat sense, però, coincidir-hi mai. Aquestes conferències han estat publicades en dos volums, Cartografies del desig. 15 escriptores i el seu món (1998) i Memòria de l'aigua. 10 escriptores i el seu món (1999), a l'editorial Proa.

En reconeixement a Maria-Mercè Marçal, desapareguda recentment, Mercè Ibarz va participar a la sala l'Espai de Barcelona, el 14 de desembre de 1998, en l'homenatge escenificat Res no et serà pres, amb la intervenció d'escriptores, actrius i cantants amigues.

El 2002 va publicar el llibre de relats A la ciutat en obres, que li va suposar de nou el reconeixement de la crítica. Durant aquests últims anys s’ha dedicat també a l’estudi dels escriptors de postguerra, amb especial èmfasi en la figura de Mercè Rodoreda, sobre qui ha escrit un nou assaig biogràfic, Mercè Rodoreda, publicat per Ediciones Omega (Barcelona, 2004).