TRAGÈDIA D'UNA ROSA

En el jardí hi ha una rosa
que s'embrinca en el tany dret;
en el jardí hi ha una rosa,
una rosa hi ha només.

Papallones li fan ronda;
les abelles, rondineig;
i passa dient-li coses
d'altres jardins el ventet.

Al jardí, la trista rosa,
d'altres roses no sap res
i en l'altària de sa angúnia
ha posat tot embelés.

De ruixim la nit pasada
li han quallat uns cristalets
i ara al cor sent les ferides
sent les ferides només.

Relluïx com pedres fines,
relluïx com or i argent.
…Ningú no sabrà que és morta
portant al cor un turment.



L'ENCESA

Nit de fosca setembrina
d'agradívol recordar.
Et trenava per la mar
bella resplandor molt fina
com un magnífic collar.

Les barques s'han ajustat
i han començat el quefer;
els fanals han llumenat
i tot peix enlluernat
es confon amb un sol ver.

I eren els llums de l'encesa
els que exornaven la mar,
exaltant sa reialesa
o proclamant-la deessa
amb un magnífic collar.


(Del llibre Antologia de poemes. València [en preparació])
 

* * *
 

A penes les llums virolades de l'alba donaven relleu i color a les coses, s'espavilava la ciutat, més mantinera en la "temporada" perquè rar era qui no augmentava les tasques ordinàries amb algun treball de magatzem o conseqüència d'ell, ja que fins les criades preferien perdre les cases en què servien que deixar d'anar a la pansa.

Es feia de dia i els cossos ja refets del cansament enganxaven les antenes del deler en la nova jornada. Pel voltant de les façanes del magatzem, les cavalleries, entumides per la rosada, prenien noves postures que els feen perdre les lleugeres mantes que les protegien; es tombaven recolzant-se i bramulant del plaer de la llibertat; prenien correguda percaçant-se amb atracció sexual, travant-los els peus els arreus solts, o cercant el sac de la palla amb renills goluts. El pacient enganxat a barres, que no es deslliurava perquè les closes no podien amb el pesat carregament, donava més d'una estrebada al carro que fea bambolejar la pomposa tenda, ple del desig de moure's també en el bellugueig matinal. Els esblanquits envelats cabotejaven pesadament pels nombrosos quintars de pansa que portaven des de la sorra penjollosa a l'arc del tendall. Començà el trànsit i hagueren els carreters d'abandonar el jaç fet d'estores al recer del carro més gran, o devallar del més amunt de la càrrega on dormien embotits en la comba de la lona, per arrenglerar els animals vora les ceres i deixar l'entremig sens impediments.

També el magatzem anava obrint els ulls, omplint-se de claroreta i contrarestant l'aire acre i fortament carregat de les emanacions dels fruits tancats amb el fresc alé marí. Arribaven els bracers i per les entreobertes portes es ficaven en els penombrosos locals. La brusa de pisana quadrejada i els cabassets del recapte dels que vivien lluny quedaven penjats de qualsevol clau de les parets mestres i les espardenyes de cànem i veta negra eren rellevades per les d'espart que resistien millor l'estrop del treball. L'encarregat, el primer que s'enjovava, el que obria les portes, anava distribuint-los:

–Tu, a la cambra; vosaltres, a la màquina; dos, a les estores; eixos, al selecte; aquells, al rebedor; estos, a encofinar....

Els xiquets, aspirants a futurs bracers, els aprenents del magatzem, agafaven les graneres o rastells i, jugant a treballar, s'afanyaven per deixar propi el gran indret, obrant apressa, mig a fosques, duts pel costum. Tan sols en els racons més endinsats s'encenien a mitja potència algun llum de gas.

(Del llibre L'últim serf. València: Alfons el Magnànim, 1993, p. 51-52)
 

* * *
 

Quan la llum precursora del jorn naixent sols aconseguia empal·lidir la blavor del cel fent-la igual al blau marí i els estels poc abans amb lllum intensa, s'esfuminaven en aquella pal·lidesa o s'acceleraven a desaparèixer vers el paravent del Montgó, botaven foc seques argilagues al fornet del tio Mateu. Els homes entesos que llogava havien dormit prop del sequer i sabien el gust de l'amo per haver-lo servit molts anys ja: escaldar matí. Montgonet els ajudava. Coneixedor del que calia fer i amant de les hores intenses no es perdia aquella que té tant de ritual com de lliberadora en la que, tremolant els cossos, no se sap si de frescor de brisa o de goig, es prepara mitjançant el foc, la transformació d'un fruit caduc en un altre durable que redimix de la fam la contrada de La Marina. [...]

Unes quantes dones ixqueren de la casa posant-se al cap el mocador que fins a l'hora duien el coll. Voltaren la pila dels canyissos, d'alçària fins al pit, on reberen la primera cassada i les mans, sabedores del que calia, descaramullaren el raïm i després l'estengueren ordenat per tota la superfície del canyís, menys pels cinc punts ocupats per altres tants daus de fusta que mantenien separats els canyissos quan haveren d'estar empilats per conveniències d'aquell menester. Al cap de les dones estava Malena, sempre interessada en allò seu. Ella amania els cinc pilons i quan els homes llevaven el canyís ja ple, tenia a punt els que l'altre necessitaria perquè ningú no tinguera l'errada de posar en perill que la pansa s'esclafara per un oblit. Ella també reparava els talls que fea el lleixiu en el raïm, temerosa que no es podrira si no buidava prou o que fera pansa prima si buidava amb excés. No obstant aquesta cura, li quedava el temps suficient per fer anades i vingudes a la caseta i atendre altres quefers. Enguany se li notava quan desvanida estava de la novetat de sa filla i aprofitava tota avinentesa per tal de parlar del pròxim casament. Fea estranyesa de que no estiguera Manolo per allí. "Per una matinadeta..."

Ja havien tret uns quants canyissos i la faena anava entrant en el ple quan el del "jipi" es deixà vore pel mig del sequer que els pansers anaven reticulant amb els canyissos plens. El somrís de Malena cap aquella part va fer que les dones també miraren. Manolo parlava als homes i aquests pareixia que no estaven d'acord amb ell. Alguna cosa els manava respecte dels canyissos. S'oí que li dien...

–El tio Mateu els ha volgut sempre aixi. Després plantem el "tinglado" allà i està de punta al llebeig i sempre és més fort.

(Del llibre Vides planes. València: Sicània, 1962, p. 84-87)