MÒLLERA: Àgata!...
ÀGATA (distreta): Què hi ha?
MÒLLERA: Què fas tota sola?
ÀGATA: Res. Què vols que faci? M'enyoro.
LLUÏSETA: T'enyores? (Rient.) Tu? I què és lo que enyores?
ÀGATA: No ho sé. Sinó que de vegades m'enyoro més fort!...
BALTASANET (tot trafiquejant): Tu, mossa, lo que has de fer, mossa, és acostar-te al foc, que t'assecaràs.
ÀGATA: Sí, ara hi corro! Ja se m'assecarà al damunt.
GREGORI (des de lluny. Rient.): Catarina, l'Àgata ha caigut a l'aigua.
CATARINA: Potser vols anar-te a mudar a casa teva... Per la missa, dona.
ÀGATA (mig rient): Ja estic bé com vaig.
BALTASANET: Veureu, minyons i noietes: ara quan toquin, tothom que vingui a la missa de l'Àgata que en diem, i després a esmorzar aquí que avui jo pago; si no destralegeu gaire, ei. I en acabant cadascú a casa seva i nosaltres tronarem a mar. Ei, tu, Àgata, si vols fer festa perquè et vam salvar tal dia com avui, no vingues a la pesquera.
ÀGATA: I què hi faria en terra? (Riallera.) Si jo voldria estar sempre a l'aigua. (Catarina, Baltasanet i Gregori trafiquegen de la barca a casa i al revés.)
RUFET: Com un peix, no, tu?
ÀGATA (rient): No ho sé jo de quina manera: sempre a l'aigua.
FILOMENA: Per això has volgut ser pescadora, com els homenots. (Àgata fa que sí amb el cap.)
LLUÏSETA: Per això t'has tirat avui a l'aigua.
ÀGATA: Oi que no, que hi he caigut. I de cap, que hi he caigut, mala negada! (Riu animant-se.)
MÒLLERA: I que deus haver fet un xap! (Riuen tots.)
ÀGATA: I que si fa no fa hi havia deu braces d'aigua. I que hi estava bé a sota! Com que veia la teiera d'un verd de mareperla més hermós! Veureu, tireu's-hi un dia vosaltres. (Les altres fan que no.)
FILOMENA: Sí, ves si ens hi tirarem de cap a mar nosaltres!
ÀGATA: Tenen por! No gosen!
LLUÏSETA: I si ens hi quedàvem?
ÀGATA (amb entusiasme): Per sortir, mira: piques a terra amb el peu, obres els braços, i amunt! Ara, per no sortir mai més... ajuntes els braços ben estrets sobre el pit, com si estessis sola al món i per despedir-te, no tenint a ningú a qui abraçar, t'abracessis ben fort a tu mateixa... i no tornaries mai més a sobre l'aigua. Mai més. Mai més.
FILOMENA: Dius unes coses de vegades!... (L'Àgata riu fort.)
LLUÏSETA: Veuràs, no volem estar tristes nosaltres. T'hi deus haver deixat caure per broma, a l'aigua, tu. (Totes diuen que sí bromejant.)
ÀGATA (enfadada): Que us he dit que no! Tossudes! Que no!
RUFET: Doncs com ha estat?
ÀGATA: Ha estat... (Canviant i a l'últim rient.) Veureu com ha estat, veureu! Doncs que al caure les dotze hores de la nit, el Baltasanet, que feia d'arboraire, m'ha emprès dient-me: "Veiam, veiam, Àgata, ara que comença el teu gran dia com te llueixes amb la fitora!" Perquè avui hem pescat a l'encesa. "Que com me llueixo? Ja ho veureu ara!" Jo que m'he posat dreta a la proa, he engrapat l'eina, m'he senyat, i a mirar sota meu dintre de l'aigua. Tot era quiet; ni una manxada de vent, i el mar planer, planer que una hi caminaria per sobre. Vet aquí que al cap d'un pare nostre em veig venir a la clara de l'aigua, cuejant com una senyorassa, i més contenta! Una sorella; i ras, fitora avall; i ras fitora amunt; la sorella clavada. I l'ull viu altre cop! Calleu, calleu, que ara ve un retxetó més botzo i presumit! Semblava el senyor notari de vila; i ras, enmig l'esquena, i al cove. (Molt exaltada i festosa.) I després me veig que pugen a la llampa de l'aigua dos peixets més eixerits, que tan aviat eren de plata com d'or, l'un al costat de l'altre, amb los capets a prop, que talment semblava que festegessin i s'anessin dient coses boniques! Jo que poc a poquet he anat retirant la fitora perquè no s'espantessin els pobrissons, i em deia mirant al més xicarró: "Aquest ets tu, Àgata." I mirant-me a l'altre que semblava que semblava que fos l'home, i que fes l'ullet: "Aquest és... és..." (Riu ella.)
FILOMENA: Sí, sí; qui et semblava, qui?
ÀGATA: L'altre? L'altre el xicot que a mi m'estimarà algun dia, vaja.
LLUÏSETA (burlant-se'n): A tu? Un xicot? (Totes se'n riuen.)
ÀGATA: A mi, a mi. Que us penseu que no hi haurà mai ningú que em vulga a mi? Quin mal he fet jo perquè tothom m'avorreixi? (Enfadant-se.) Què he fet? (A la Lluïseta.) Alça, a dir-ho de seguida! Tu que te'n rius, a dir-ho!
LLUÏSETA: No ho sé jo.
ÀGATA: A dir-ho! O si no, aquí mateix!... (Anant-li a pegar)
FILOMENA (intervenint-hi): Ave Maria! Deixa-la!
LLUÏSETA: De seguida pega, aquesta! (Totes l'aparten.)
ÀGATA (rabiosa): Doncs per què m'avorriu a mi? Serà perquè no he nascut entre vosaltres? Perquè no sabeu d'a on vinc que dieu? Doncs he vingut com vosaltres del cel, jo.
LLUÏSETA (plorant, cremada): Però els nostres pares no eren heretges. (Fugint.)
ÀGATA (corrent-hi al darrere i agafant-la): Remaleïda! Els meus pares, remaleïda? No els anomenis mai més als meus pares! (Ella vol replicar.) I si els anomenes te mataré! Te mataré!
MÒLLERA (anant-hi): I per què tens de pegar a la Lluïseta? Boja!
ÀGATA: I a tu, i a tothom! (Llença contra en Mòllera la fitora; no el toca.)
CATARINA (sortint de casa seva): Però Àgata! Què fas? (La conté amb altres.)
ÀGATA: Ja hi estic feta jo a veure sang! No em fa res a mi la sang! (Tots procuren calmar-la.)
BALTASANET (sortint de la casa): Ja feu enfadar a l'Àgata, bones peces?
CATARINA (calmant a l'Àgata): Vaja, prou. No se'n parli més.
BALTASANET (bromejant): Ja ho saps, Àgata, jo sóc el teu enamorat i tu la meva enamoradeta, que a mi tant se me'n dóna que vingues de llevant com de ponent, perquè ja ho va dir el senyor rector un dia, que quan naixem tots som moros. Amb això el dia que et vulgues casar amb mi, trona avall i les amonestacions plegades, perquè, si ens esperàvem, qui Mare de Déu ho sap si hi fórem a temps!
ÀGATA: Vós sí que m'estimeu, Baltasanet!
BALTASANET: Com tothom, dona.
RUFET (amb indiferència): I és clar que l'estimem!
ÀGATA: Sí?... (En Baltasanet parla a tothom en favor de l'Àgata que es va tranquil·litzant.)
CATARINA (entrant a sa casa): I és clar que sí.
BALTASANET: Àgata... I escolta, escolta: potser sí que aquell peix enamorat era jo.
ÀGATA (rient): No em feu riure!
RUFET: I veiam: com ha acabat allò dels dos peixos? (Tots insisteixen perquè ho acabi de contar)
ÀGATA: Doncs ha acabat que, perseguint-los, al darrere se'n venia un de molt gros tot fet un esparrafall, i ja badava la boca per a engolir-los quan jo que he aixecat la fitora i li he tirada amb tant coratge, que al clavar-li me n'hi he anat al darrere. (Rient.) Maleïda siga! I tota contenta jo ni hi pensava en què m'engolia en aquella aigua, sinó en què el lladregot i l'assassino era ben mort! Ah quina alegria! Que se'ls mengi ara, jo em deia, i vinga glops d'aigua! I res més: que es van salvar els enamorats; i el peix gros se'l menjarà algun senyoràs aquest vespre. I jo vaig tornar a sortir a dalt i em vaig agafar a un rem que m'allargava el Baltasanet, i aquí em teniu dreta i bona, i eixugant-me.


(Acte I, escena VII de La filla del mar, dins Teatre. Barcelona: Edicions 62, 1995, p. 105-108)