La poesia catalana ha tingut en el venerable mestre la figura més alta i significativa. La seva llum il·lumina cinquanta anys de la nostra literatura. Des de l'any 1875 en què Àngel Guimerà obté als Jocs Florals el seu primer accèssit, fins al 1920, data del Segon llibre de poesies, el poeta de L'any mil projecta el seu geni damunt totes les promocions literàries que es succeeixen. Poeta encès i tempestejant, totes les passions han cantat en el seu vers. La lírica guimeriana és feta de foc i d'acer.

Hi creixen també, però, les roses blanques de la melangia, i quan la inspiració es reclou entre les llunyanes parets fumades de la llar o evoca les dolces cançons de la mare, diríeu que un plor silenciós, greu, viril, apaga la remor apassionada.

En l'obra d'Àngel Guimerà podeu cercar-hi l'idíl·lic, l'heroi, l'elegíac; pàgines de la tendresa de L'escala de la pomera conviuen amb els versos ferrenys de La mort del joglar, L'Any Mil, Poblet, llampeguejants, lívids de passió, precedeixen les estrofes emocionades que glossa el poeta en A una morta. La lírica de Guimerà és tot un món; hi xiulen els vents de la muntanya; hi gemega la soledat dels camps; hi canta sovint l'ocell dalt de l'arbre.

Els records, les angúnies, les volences de Catalunya han brollat clars i bells en els versos de Guimerà. Si Maragall, que era, a més de poeta, intel·lectual, 'sentia i pensava pel seu poble', Guimerà sentia i pensava amb el seu poble. Cap passió no ha cremat una roentor tan viva en els seus versos com la passió col·lectiva.

(Tomàs Garcés. "La Lírica de Guimerà és feta de foc i d'acer", La Publicitat, 19 de juliol de 1924)

* * *

També pel que fa a la poesia de filiació popular demostrà un domini considerable quant al lèxic i la dicció. Una bona mostra de la seva versatilitat dins d'aquest gènere la trobem, per exemple, a Per lo setembre, inclòs en el primer volum de Poesies (1887), en estrofes com la següent:

I si alguna a cau d'orella
me digués que vol marit,
si és que em fa i jo faig per ella,
fora penes, ja està dit;
i ans que vinguin les gelades
calaixera i arracades;
trona avall i bon profit.

Fixem-nos com els versos tenen un caràcter clarament declamatori que els fa aptes per a l'escena. Per altra banda, no costa gaire reconèixer en la seva musicalitat una cadència que sembla avançar la poesia de Sagarra.

(Ramon Bacardit. "L'evolució d'un dramaturg", dins Guimerà 1845-1995. Barcelona: Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, 1995)

* * *

Fue apasionado y apasionó. Su estilo plástico y feroz martilleó la sensibilidad de sus contemporáneos con ímpetu desconocido hasta entonces. Menéndez y Pelayo le dice en una carta 'Me asombra la maravillosa fuerza plástica con que sabe dar bulto, realce y color a todo lo que escribe'. [...] Mar i cel, Maria Rosa y Terra baixa es nuestra Edad de Oro dramática. Porqué Guimerá llenó las plateas y los paraísos en Barcelona y en Madrid, sembró con atrevimiento y cosechó frenéticos entusiasmos.[...] Fué apasionado y apasionó. Disparó sus sólidos y brillantes endecasílabos como piedras contra el teatro popularista de entonces. Muchos se deshicieron al dar en el blanco, pero quedaron los suficientes para levantar un grandioso edificio.

(Josep M. Espinàs. "Guimerà, en su època", El Correo Catalán, 16 de juliol de 1949)

* * *

La creació de figures com Manelic de Terra baixa no és privativa del primer que arriba, ni del més universitàriament ben preparat, ni del més ambiciós dels homes. És el resultat de tenir dintre seu tots els elements indispensables a la manifestació del geni.

(Josep Miracle. "La perennitat de Guimerà", dins Àngel Guimerà, creador i apòstol. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990, p. 268-270)

* * *

L'aparició fulgurant d'Àngel Guimerà a l'escena catalana assenyalà un punt i a part per diverses raons.

Primerament, per aconseguir allò que Frederic Soler no reeixí a fer: traspassar l'àmbit del territori català i convertir-se en un autor renovador de l'escena espanyola en l'últim terç del segle XIX. Encara més: conquerir les Amèriques amb un sòlid repertori que aviat cridà l'atenció de la indústria cinematogràfica americana.

En segon lloc, per haver creat una sèrie de tipus emblemàtics de la literatura catalana moderna: Saïd, Mestre Oleguer, Maria Rosa, Àgata. O el mític Manelic.

En tercer lloc, per saber conjugar una temàtica personal, en què la passió humana es converteix en l'eix principal de la seva producció teatral, mitjançant una llengua viva i eficaç des d'un punt de vista escènic. Una temàtica i un model de llengua que posteriorment ha estat un referent inestimable d'uns quants autors contemporanis que s'hi han sentit clarament reconeguts.

I, finalment, per encarnar una de les últimes grans figures populars de la nostra cultura anterior a 1939.

(Domènec Reixach. pròleg a Guimerà, 1845-1995. Barcelona: Departament de Cultura, 1995)