L'escriptura teatral de Joan Guasp és de les que sovint es resisteixen a enquadrar-se en uns corrents estètics massa definits. Ignorem si és la història mateixa que se'ns conta o la "malèvola" premeditació de l'autor allò que ens obliga a mantenir l'atenció en un estat de permanent provisionalitat, no tant pel que pot passar a la pàgina següent -que no ens trobem pas davant d'un gènere de suspense- sinó més aviat per les modificacions "paisatgístiques" que ens ha d'oferir una nova situació respecte a l'anterior. L'originalitat d'algunes peces de Guasp no se'ns mostra a través de la recerca obstinada de l'"insòlit", utilitzat com a mecanisme per aconseguir l'impacte dramàtic; l'atractiu i l'interès d'aquestes escriptura teatral provenen moltes vegades de la combinació intel·ligent i hàbil d'uns ingredients formals que semblen tenir les seves arrels en expressions teatrals distintes i àdhuc contraposades.

¿És possible desdenyar les claus surrealistes d’aquesta obra en la mesura en què escoltem el batec clar d'una "crítica social", o, millor, d'una "crítica de la societat", la qual, conseqüentment, s'hauria d'oposar als automatismes psíquics sobre els quals se sustenta l'estètica surrealista? ¿Com es pot agermanar la bel·ligerància d'aquesta obra amb el joc de l'absurd que, a la cantonada de tantes escenes, sembla voler apropiar-se de la història?

Quan es parla una i una altra vegada de la nostra "crisi d’autors" i els pronòstics sobre aquesta antiga qüestió sembla que no puguin eludir un cert fatalisme, tots plegats menystenim "fenòmens" com el que representa Joan Guasp. El fet que un escriptor que treballa regularment en el poble mallorquí de Consell, és a dir, en un indret allunyat, i no tan sols, vull dir, físicament, del brogit (discret) que enregistra el centre de producció cultural catalana, el fet que aquest escriptor elabori una obra en la qual conflueixen, amb encert, moltes de les claus del teatre europeu contemporani, ens ha de fer pensar que la feblesa dels mecanismes que haurien de fer possible l'exhibició regular de textos dramàtics autòctons esdevé, en una mesura apreciable, la causa que distorsiona i emmascara les dimensions reals d’aquella crisi.

D'aquest mateix autor he pogut llegir altres peces, tres editades a "Amarantos-Teatre" (Cornellà de Llobregat, 1985), petits sainets que cerquen una actualització del teatre mallorquí, i dues obres inèdites -Oxo i Fobo- clarament vinculades a l'economia col·loquial del teatre de l'absurd. Totes elles ens il·lustren l'excel·lent disposició de Guasp pel disseny d'una arquitectura teatral que no oblidar de posar, al costat de les estances principals, el recambró de la sorpresa i del truc més efectiu.

Xavier Fàbregas, poc abans de morir, havia seleccionat aquesta obra per publicar a l'Escorpí/Teatre. Com Fàbregas, creiem que al darrera d’aquest text de Guasp hi ha, hi pot haver, un magnífic espectacle.

(Joan-Anton Benach. Sobre Kabyl, juliol 1986)

* * *

Com sigui, a cuita-corrents cal que us digui que El cavall és un text que, de seguida que n'inicieu la lectura, us xocarà, us impactarà, us picarà la curiositat de saber com es pot resoldre una aventura tan desaforadament possible com perfectament superrealista o absurda, com és la de travessar l'illa de Mallorca, 56 quilòmetres, corrent amb un nin a coll-i-be. El cavall és tant la història d'una passada surreal d'un foll de gestes sobrehumanes, com la història d'un prototip d'home que, lliurat en la seva jovenesa al pur hedonisme, en la maduresa s'ha d'avesar a mortificar el cos i la ment per envigorir-los i resistir la duresa del temps.

Si El cavall és interessant per la història en la mesura que recupera en certa manera el gènere de l'absurd, ho és també perquè és escrita de manera original. L'efusivitat, la fragmentarietat, l'emmarcament, l'ús ric de l'acotació, el monòleg interior, la resolució de l'acció a través d'episodis molt similars a les escenes teatrals o a la crònica puntual, fan que el text tingui una gramàtica pròxima a la dramatúrgia, on la narrativitat és subsidiària de la representació.

Economia d'accions, però riquesa de funcions i situacions, per a un relata en què el temps de la història i el temps i l'espai de la trama es volen coincidents. El cavall de Joan Guasp és un text interessant, en una altra instància, perquè en la seva brevetat (i en això Guasp és deutor de l'ofici que té d’autor teatral) i en la mesura que prima la tensió sobre la situació creada, és un discurs polièdric tant en els estils com en els models genèrics utilitzats. El cavall és un drama, és gairebé un melodrama, és un poema líric, epitalàmic, una oda, i participa tant del gènere de l'absurd com del model Calders sobre l'imprevist o l'atzar, com del relat psicològic o com de la tècnica del fulletó.

L'atractiu del text de Joan Guasp, però, al meu parer, radica bàsicament en l'efecte d'enjòlit de les seves situacions; en el rocambolesc de la biografia dels personatges; en l'imprevist i atzarós dels esdeveniments que s'acumulen en el magí del corredor, com si l'autor exemplifiqués aquella màxima de La Rochefoucauld que diu que hi ha més defectes en el temperament que en la intel·ligència; o, en fi, en el joc irònic entre el sublim i el ridícul o l'absurd del conjunt de la trama. Aquest ratllar constantment el límit del possible, del que és lògic, aquest situar l'home al caire de l'abisme, en situacions extremes, xocants dèiem, és una forma d'apostar per les excel·lències de l'esperpent o per la hipèrbole del possible amb els atributs (encara capolats) de l'home normal; i, per tant, apostar per un tot textual heterogeni quant a l'ús dels recursos del drama, del líric, de l'humor, de la ironia, reflex d'una concepció del món i de l'home genèric com un tot inabastable per la seva potencial policromia, complexitat, multiformitat.

(Josep Borrell. Pròleg d'El cavall. Lleida, gener de 1993)

* * *

Bon vespre! És impressionant poder fer un acte, en un espai i en un àmbit tan europeu com aquest. [...] Presentar un llibre, sempre és un repte com a presentador perquè té dues possibilitats. Una que és sortint-se'n amb una manifestació més o menys tòpica de les altes qualitats del llibre... I, l'altra, més difícil, és el repte de presentar al públic que hi ha present, un llibre que, en teoria, no ha llegit encara...

Farem tres parts. Una primera part, direm que presentem El cavall, de Joan Guasp, i que és premi Ciutat de Mollerussa de l'any 1992. [...] En Joan Guasp, a part de tasques de periodista, ha produït una obra tardana, però abundosa pel que sembla, i esperem que encara ho sigui més. El 79 va publicar Les contarelles d'en Pere Ferreguí. El 88 un premi, Ciutat d'Olot, L'illa d'escuma rosa. També va ser premi de Teatre del Consell Insular de Mallorca, finalment un premi de contes del Principat d'Andorra per Eclipsi per a un home sol, que demostra que Terres de Ponent, terres de Girona, de la Catalunya Vella i fins i tot del Principat d'Andorra...

En Joan Guasp em va venir, ens vam veure l'altre dia i em va dir:
- Acabo de publicar el Premi de Mollerussa, El cavall, a l'Editorial Columna.

[...]

El cavall és narrativa curta, nouvelle, que és una cosa que es dóna poc en la nostra literatura, perquè normalment es fa contes o es fan novel·les llargues... El llibre té unes miques més, per l'edició, de cent quaranta, cent cinquanta pàgines, però està eixamplat molt i molt tallat de fragments, per tant deu tenir un centenar de pàgines estàndards. En primer lloc, doncs, em va interessar perquè era una novel·la. En segon lloc, em va interessar perquè era un llibre atípic com la nostra literatura. Joaquim Molas, catedràtic de Literatura catalana a la Universitat de Barcelona, fa molts anys, demanava en català un tipus de narrativa esportiva. Deia que pràcticament no s'havia escrit res sobre el món de l'esforç físic, el món de l'esport. Recordo que en una discussió amb Molas, jo li citava que Villalonga tenia una novel·la que hi havia alguna possibilitat d'algun element esportiu. I ell em va dir que sí, que en els anys trenta, quaranta, s'havia escrit algun intent, però que sobretot en què l'esport era una pràctica de masses i que la gent sabia molt més de l'esport que de literatura, d'economia, de qualsevol altra cosa. És curiós que la nostra literatura no produís un tipus de narrativa, o de poesia, fins i tot, relacionada amb l'esport.

Ara em direu: El cavall, per tant, és un llibre d'esport? No ben bé, però hi té una certa importància. Va ser en Sebastià Serrano, que va fer per primer cop una novel·la esportiva. En Sebastià Serrano, a part d'escriptor, és bàsicament professor de matemàtiques i de lingüística de la Universitat de Barcelona i està molt interessat per aquesta temàtica.

Vaig llegir el llibre i vaig descobrir-hi que, en primer lloc, es tractava d'una història d'això, d'un esforç humà, una competició contra un mateix, de fet simplement un recorregut que la marató, entre Palma i Alcúdia, corrent, en una cursa de fons, i la història narrava, capítol per capítol, els cinquanta-sis quilòmetres que hi ha entre Ciutat i Alcúdia, per tant tenia, evidentment, un substràtum esportiu.

[...]

Quilòmetre a quilòmetre, l'autor ens va explicant, no tan l'itinerari exterior que ens explica... No hi ha només la descripció física de cada quilòmetre, sobretot el viatge iniciàtic que fa l'individu per prendre consciència d'ell mateix i per adonar-se del que significa aquest recorregut. El lector acaba amb ell, a les tantes de la matinada, a la platja d'Alcúdia, rebentat. Jo vaig acabar absolutament rebentat com si hagués recorregut els cinquanta-sis quilòmetres, t'asseguro Joan que no tornaré a fer mai més la carretera des de Binissalem a Alcúdia, no la tornaré a fer mai en cotxe, evidentment la faig en cotxe, la seguiré fent en cotxe, però no la faré amb el mateix esperit, perquè a cada quilòmetre que passi, recordaré l'esforç que vaig fer llegint el teu llibre, no l'esforç de lectura perquè no representa cap dificultat, és un llibre apassionant, però sí el pensament psíquic que tenia perquè em situava en la posició de Gom, el personatge que corria.

[...]

La llengua de El cavall és una llengua apurada, és una llengua estàndard, no és una llengua dialectal, però té aquell regust de funcionalitat i de bellesa, que fan que encara avui en dia, tota aquella literatura que es produeis a les Illes, però en especial a Mallorca, tingui un primer lloc des del punt de vista de creació lingüística, entre d’altres, en el conjunt de la literatura catalana, de les terres de parla catalana.

Per tant, agafeu El cavall, llegiu El cavall, cansau-vos corrent fins a Alcúdia amb la lectura, si podeu feu-lo físicament, i agraïu a en Joan Guasp que s'hagi dedicat a explicar-nos, fil per randa, aquests cinquanta-sis quilòmetres que són interminables pels qui el corre, però són un lleu fragment de lectura per qui llegeix, perquè el plaer que se n'obté és enorme.

(Jaume Fuster. Presentació de El cavall al Cafè L'Havanna de Ciutat de Mallorca, estiu de 1993)

* * *

Joan Guasp, autor de l'original novel·la EL CAVALL és, a més d'un narrador nat, un encunyador de frases memorables.

Vaig creure'm, quan em va donar a llegir les seves primícies sapiencials, que aquestes no serien tan ingràvides ni tan tenyides de vis còmica. La qual cosa és indubtable. Escriu a fuetades, com si fos un estimulador de xarucs. Es veu aviat la seva rebotiga: no vol ser confós amb un teb o un negligent. És un admirador de la paraula de Déu, de la vida extraordinària de Jesús i d'un xinxer de valors autèntics que l'allunyen, encara que ll no ho confessi paladinament, de la visió que sol tenir el bonze burgès.

En el llibre, en un moment, ens descobreix la seva genealogia, fent-nos saber que prové d'una progènie rural i camperola. Ens ho revela amb aquesta observació tel·lúrica: Provenc d'una família a la qual la padrina pixava de dreta. El lector no ho llegirà en una ànima limfàtica, debilitada per segles de cultura urbana.

L'escriptor de notes (que en aquest cas es diu Joan Guasp) és un ésser que rebutja les brides, que va a esperons batuts, que té un gust disbauxat per la llibertat. El que li interessa és fer "notar" això i allò. I gaudeix força de la paradoxa. Per a què escriure si no s'ha de fer palesa la nota discordant? Joan Guasp té quelcom de l'humor bête, bestiejat, per no dir ruquejat. Es podria fer una llista interminable dels seus aforismes somerins.

A quina mena de glosaire pertany aquest home?

És un anotador que podria recollir un llibre titulat "Notes quasidiàries". Si més no cada dia, molts són els dies del mes que registren les seves nòtules. Sent un aclaparament interior, una necessitat de dir el que porta a dintre. Guasp confessa que quan més gaudeix, literàriament parlant, és quan narra o conta, però jo no ho crec així. Al meu parer el plaer suprem se'l troba en el moment de redactar aquestes nòtules de contrabandista de les lletres, amb les quals passa d'amagatotis no poques rebel·lies. Doncs, aquí on el veieu, el Guasp anotador és una barreja d'ingenuïtat i de denúncia, de rebuig i d'afirmació reivindicativa.

Com molt bé diu, des que va esdevenir escriptor, necessàriament s'hagué de prendre en consideració el vegetarianisme. No només el vegetal vivificador, sinó també el periodisme sense el qual no sabria viure. El periòdic és la seva primera càtedra, i l'apunt és la rúbrica del que hagi pogut dir. Tot plegat aquest és l'humanisme dels seus acudits que, per altra part, reforcen el seu esquelet sobrenatural. La convicció plena de que tot quan diu té el seu recolzament en la realitat.

Com a corol·lari final, jo diria que Joan Guasp s'inclou dins la línia dels anotadors: Leopardi, Lichtenberg, Léautaud, Chamfort, Oscar Wilde. Fet i fet que la literatura lúdico-reflexiva mallorquina ofereix una gran escassetat de llibres d'aquest gènere, i menys encara ofereix feixos d'aforismes com el que ens ocupa (a no ser que siguin els proverbis lul·lians), el fet de topar-nos amb un llibre com aquest -caracteritzat per l'expressió atapeïda i irremisible-, és tota una troballa. Posseir dins la literatura catalana un artífex d'aforismes, un innovador d'aquest gènere que es remunta als grecs (Diògenes i d'altres), i es depura amb els romàntics alemanys (Novalis), crec que mereix l’esguard del lector més espavilat.

(Cristóbal Serra. Proleguet a Aforismes. Fogueró de guaspires, Palma, maig 1999)

* * *

Em fa l'efecte que a les Illes tenim encara escriptors que no són prou valorats ni reconeguts. Pens en Joan Guasp.

Autor d'una notable trajectòria teatral, he llegit darrerament un llibre seu de contes titulat Jugar o no jugar que m'ha sorprès per l'enginyosa, fina txèkhoviana ironia que destil·la, però sobretot per la seva fluïdesa narrativa i la qualitat d’una prosa que manté viva l'essència del més ric i vigorós, solejat llenguatge illenc.

També he llegit i m'ha encantat una novel·la seva de l'any 96: Concert de Comiat, on amb molta intel·ligència i gran domini del material biogràfic Joan Guasp recrea els darrers anys de la vida de Mozart a partir d'unes creïbles cartes que el genial músic envia al seu difunt pare. És un Amadeus mallorquí que es mereixia més cas i més ressò entre la crítica.

Ara acab de llegir un llibre d'aforismes seus: Quinze querns, i crec convençut que ja comença a ser hora de reivindicar la feina d'aquest autor tot terreny que ha fet de la Literatura més que un modus vivendi una forma de viure.

Joan Guasp, que ha fundat al seu poble, Consell, un Museu de l'Aforisme únic al món, escriu coses com "- Què penses? - Diferent", "Estim perquè pas gust", i com si fos un descendent dels mestres del haikú japonès anota: "Aquest aforisme s'està escrivint ara mateix".

Com a mostra de la sempre viva intolerància i prepotència cultural, escriu: "Jo només sé que tu no saps res, i com si fos un escàner del cervell pla de tantíssims afiliats que en lloc d’ideologia tenen carnet de partit, diu: "Per què he de pensar? Jo ja estic afiliat a un partit polític que pensa per mi".

Anarquista de la bondat, no s'acuba d'insinuar: "Si no violàssim les lleis no quedarien mai embarassades", i aplicable a l'actual política insular d'un govern que vol folkloritzar la nostra llengua amb el silenci connivent dels pseudo-progres, afirma lúcidament: "Hi ha partits polítics que són allò que semblen", i "La ignorància és una de les més potents armes de destrucció massiva".

Quinze querns és un llibre intel·ligent i savi que, aprofitant antològics referents literaris: "Quan vaig despertar-me, el dinosaure encara no sabia parlar català", alambina corrosiu valentes crítiques socials i amolla contundent petites càrregues de profunditat que poden fer esclatar el pensament únic d'algun desconcertat lector: "Vaig donar la mà a un espanyol i només em va tornar un dit", "Com més estúpides siguin la música i la lletra de l'himne nacional, més patriòtic serà".

Em sembla que Joan Guasp, de forma honesta i humil, sense escarafalls ni poses de falsa intel·lectualitat, s'implica i es posiciona gandhianament quan proposa: "Llancem llibres i no míssils sobre les ciutats: els llibres són bombes de pau".

El que convé és que mantengui el seu esperit lúcid, crític, i continuï escrivint, perquè: "Mentre tengui ganes d'escriure tendré ganes de viure".

Nosaltres, mentre visquem, tindrem ganes de llegir el que escriu.

(Ponç Pons. Revista Llegir, febrer de 2004)

* * *

Joan Guasp, nascut al Raiguer, fa tota una polifonia de veus alienes. Els personatges són els habitants del poble natal del poeta que surten al blanc de la pàgina, com en un immens escenari, sense cap temor, i fan un monòleg explicant la història de la seva vida, amb una ironia de fons...

(Xènia Dyakonova. "Fills del Raiguer", al diari Avui, 19 de juliol de 2006)

* * *

Joc lingüístic d'un autor diferent

I

El present monòleg de Joan Guasp "Irène Nemirosvsky" s'ha de situar dins l'univers creatiu de l'autor, extens i d'expressió múltiple; peces de teatre, novel·la, contes, aforismes, articles, guions..., intent que durem a terme amb comentaris sobre el discurs i el relat narratius, de forma generalitzada primer i, en segon lloc, entrant en algunes especificitats d'ambdós aspectes del text que presentem.

Partint de "Le Bal", Guasp vehicula l'expressió i el contingut d'aquesta obra breu i reeixida de la malaguanyada autora, Irène Némirovsky, tot fent ús dels recursos -avantatges- del teatre, àmbit que ell coneix a bastament. Si fos concebible una comparació entre l'original, que motiva i genera el monòleg i el monòleg mateix, diríem que el material de "Le Bal", que deixa l'autora i transmet la traducció catalana de Xavier Pàmies, ve a resultar -ens és inevitable l'ús metafòric- esblaimat i sense relleu. Caldria atribuir aquesta percepció al punt de vista de la narradora -extern-, a l'ús de la tercera persona i contraposar-lo a l'ús del jo del monòleg de Guasp; és fa evident la diferència de potencialitats de cadascun d'aquests procediments. Sabem prou que la lectura d'un text narratiu no assoleix la capacitat d'impressionar l'ànim com la peça teatral que se'n derivi; per l'absència d'imatge -encara que uns cops resultarà redundant i uns altres diversificadora- per la interacció personatge i espectador, més física que en la lectura, i per la manca d'altres modalitats usualment al servei de l'escena. Però, a parer nostre, prèviament a la conversió d'"Irène Némirovsky" en representació, el text del monòleg ja conté més valors virtuals.

En la nota que precedeix el text guardonat amb el Premi Recull de Teatre, 2006, llegim que en aquesta versió l'autora, hi esdevé la "veritable protagonista", cosa que no es produeix al monòleg, quan trobem els altres personatges, tots ells en el mateix pla, encara que manifestant-se amb intensitats diferents; la mare, el pare, la professora de música, la institutriu.

El món, l'entorn, en el discurs literari sempre roman distant, imprecís, depenent de la imaginació, malgrat la descripció amb detalls realistes que provem de fer-ne. En el teatre l'espai és una dada immediata. A la primera ratlla d'"Irène Némirovsky", hi tenim la paraula Auschwitz, coneguda de tothom; qui ha visitat el lloc que designa, qui l'ha vist en imatge. Irène, fa que la mirem, que reconeguem "el seu estat", abans d'altra cosa; ens ensenya el número marcat per sobre el canell. No és això focalitzar, com ha fet el teatre clàssic amb les tan conegudes figures de contigüitat -en el lèxic de Roman Jakobson-, tot guiant l'atenció devers allò, aquella part, que millor i més sintèticament capta el sentit? En tot cas, el principi de les esmentades "figures" i el de la manera de fer que comentem, és el mateix.

També, el fet al voltant del qual es basteix el relat de "Le Bal", en el monòleg és introduït per l'esment de la situació real del personatge d'Irène, com hem dit, malgrat que aquest fet hi és relativitzat i reduït en proporció: l'èxit de la festa/ la vida, l'amor i la mort. El lector-espectador té una informació, per força, absent en "Le Bal". La constant alternança del present tràgic amb el passat fastuós i alhora trivial, es produeix de cap a cap de l'obra de Guasp i les dues històries -la de la malifeta de l'adolescent i la de l'escriptora adulta- s'entrellacen i, per adjunció, hi ha plus-vàlua.

Guasp incorpora part dels diàlegs de la narració, que col·loca entre cometes, però el discurs més actiu, del punt de vista de l'efectivitat, no és "repetit", no procedeix de l'original. Aquí, el nostre intent no és pas de destriar allò indestriable, que pertanyent a un conjunt de factors, a un tot vivent autònom, produeix l’ethos, impressió subjectiva, malgrat que es basi en dades objectives, i que ens commou o ens enriola, segons el cas. Concloem que tots els avantatges del monòleg present no provénen del gènere teatral, ni són una mera qüestió d'"ofici", de tècnica dramatúrgica de l'autor, per allò que avança i allò que ens amaga per a un millor sotrac; per l'oportuna veu en off que fa servir per a marcar el pas del temps que s’escola i la proximitat del moment fatal que s'esdevindrà, ni per la introducció de les figures de similaritat en els darrers mots del personatge d'Irène, -òbvies, però justes, en la seva situació concreta-, com: "Potser veureu un petit nigulet de color rosa pàl·lid. Seré jo evadint-me d'aquest món. Oloreu el meu flaire..." .

En el nivell del contingut, del relat, hem de posar en relleu la represa d'un fet històric per part de Guasp i que hom podria esquematitzar en dues fases; la de la lluita, sovint inútil, dels jueus de l'Europa oriental per a integrar-se a l'Occident, en general, i la fase de llur anihilament.

En "Le Bal" la lluita té lloc a la França de la primera part del segle passat, on la barrera entre la burgesia i el jueu nouvingut, encara que s'hagi enriquit, resulta infranquejable. De la no acceptació de la societat se'n desprendrà, majoritàriament i abans que de les posicions personals -la de la mare que es fa vella i la de la filla que vol ser dona-, el patiment i l'hostilitat entre ambdós personatges. Tot plegat acabarà en el llançament de les invitacions d'una festa al riu per part de la noia. Guasp, allunyant-se de les inculpacions que s'adreça el personatge de l'Antoinette en "Le Bal", alleuja la gravetat del fet o "accident" amb la incorporació d'una entrebancada fortuïta arran de la balaustrada del Sena. La tendresa entre mare i filla també es recupera clarament en el monòleg.

Val a dir, que el personatge realment patètic de "Le Bal", mereixedor de commiseració, és la dona abocada al fracàs de retenir la joventut i els seus plaers, la mare, dona sense futur. Aquesta situació extrema s’equipara en el monòleg en posar Irène davant el Zyklon B.

De la no acceptació de la societat duta a un grau màxim, el de l'odi, se'n derivarà la mort de l'escriptora jueva, entre els milions de jueus en l'Holocaust. Esdevé oportuna, com a testimoniatge, la publicació i la difusió del monòleg, quan, encara avui dia, alguns neguen l'existència de tal realitat

És molt emotiu, fins i tot corprenedor, quan Irène es demana, amb tota la ingenuïtat que encara li ha deixat la vida de persecució, si el fet del seu internament al camp d'extermini, no és per aquella mala jugada que va fer a la seva mare essent nina. Bravo! La pregunta que es fa el personatge posa en relleu l'absència de motiu per a la Vernichtung.

II

En començar hem dit que provaríem d'enquadrar el monòleg Irène Néminorvsky dins la producció de l'autor; per la seva extensió hem de limitar-nos a fer breus observacions sobre algunes de les obres que coneixem. En relació amb l'assumpció de treballs d'altra autoria o de temes fressats esmentarem "Concert de comiat", Premi Fiter i Rossell de novel·la 1995, sobre els darrers quatre anys de la vida de Mozart. Aquesta obra comparteix una particularitat amb la comentada més amunt: l'ús del jo, que permet conèixer, sense destorb major, la interioritat, i que Guasp fa servir amb comoditat -potser per l'hàbit o preferència del teatre.

El músic escriu al seu pare, ja traspassat, un seguit de cartes -el gènere epistolar consisteix en un seguit de monòlegs-, les quals constitueixen una acurada biografia, amb dades sorprenents sobre el coneixement del personatge. Quina és la veu de Mozart i quina la de Guasp? La lectura atenta i reiterada de les cartes autèntiques entre pare i fill menen a aquesta pregunta, per més que sembli sorgida, d’una esbalaïdora innocència.

Una documentació exhaustiva ha de precedir l'aparent facilitat d'enumerar llocs, dates, esdeveniments i estats anímics. De tota manera, és l'estil, això gairebé inútil d'intentar definir, -que per la forma de l'expressió i, principalment, per la forma del contingut es manifesta- (Jean Cohen), sobta el lector per la semblança amb el de Mozart: "Sabeu què valc, pare, sabeu què val el vostre pallasset estimat, el vostre mico de circ? Sí, deu florins! Ni més ni menys!", p. 108 de l'obra citada. L'esperit joganer del Geni deuria ser fàcil de captar, en el vessant llenguatge, per a qui juga hàbilment amb les paraules i amb els significats.

III

Si hem de referir-nos a una característica genèrica i bàsica de l'escriptura de Guasp, on la trobem amb més avinentesa, és en l'ús de l'humor, la ironia, la sàtira, la faula, l'al·legoria... L'humor és present en els contes de Guasp, però hem d'anar als aforismes i al teatre "Els papagenos" per a desenvolupar la nostra idea sobre això. Abans, ens referirem al recull publicat sota el títol "Jugar o no jugar", Premi Ajuntament de Calldetenes 1999. La sensació comuna a la lectura de cadascuna de les narracions aplegades allí, és -el sentit literal és impossible d'emprar- d'entrada a l'espai mental que ens obre la Perplexitat, no pas sense sortida, intern, sinó obert vers l'infinit. Produir aquesta sensació no és empresa fàcil ni corrent i fa gratificants les sorpreses i els imprevistos, que després del superrealisme, escassegen. Hi ha precedents en la literatura catalana que ens fan pensar en els contes de Guasp, però cercar paral·lelismes certs, etiquetar la seva manera de fer no és possible, ni tan sols, desitjable. Si ens demanem com arriba a aquesta mestria de suscitar perplexitat en el lector, trobarem, per la part de la forma del contingut o l'estil, si voleu, frases curtes, concises, punt de vista objectiu, malgrat la insistència en l'ús de la primera persona, llenguatge col·loquial. Per la part de la substància del contingut: significació ambigua, a voltes paradoxal, denegació encoberta de la transcendència. Creiem que el mot "perplexitat", que suscita la lectura d'aquest autor, tanmateix no designa exactament la sensació a la qual ens referim: la definició preveu l'estat de qui "està dubtós, no sabent a quin na part o a quin partit decantar-se"; hi hauríem d'afegir l'astorament, l'"émerveillement" del francès, l'"emmeravellament", si, com a paraula, en català, existia.

IV

"Humor meu i Déu meu" conté aforismes recollits sota divisions, en part, descriptives i, en part, simbòliques, els noms de les quals comencen totes per f, com "fe" -no sabem si és per la qualitat de fonema de foc que els euritmistes atribueixen a l'f-. En una il·lustració de les primeres pàgines el mot "fe" ocupa el centre de l'estrella dels "nou Elements Metafísics que componen l'aventura de creure". Per dissort, la nostra lingüística ha deixat de banda sectors que li pertanyen: els proverbis, els refranys, les dites, les locucions, les frases fetes i, també, els aforismes. El diccionari esmenta tres qualitats principals de l'aforisme: la brevetat, la complexitat -l'enginy- i l'absència d'argument.

Sabem que un text pot tenir com estructura interna tant la d'un enunciat simple com la d'un enunciat complex (polisèmia fràstica) del proverbi, o polisèmia de qualsevol forma més àmplia, com la novel·la, la faula, etc. (Polisèmia textual). (H. Pottier). Els proverbis, que considerem equivalents als refranys, es presenten com a polisèmics perquè poden tenir diversos nivells de lectura enllà de la que podríem anomenar literal, ja que hi ha tota una combinatòria d'elements generadors d'ambigüitat. Com a característiques que els distingeixen tenim: el fet d'ésser un missatge concret i la possibilitat de diverses lectures, és a dir, tendència a la generalització. Hi ha implicacions, al·lusions, sobreentesos que el receptor ha de conèixer bé, així com els hàbits culturals de la comunitat lingüística i de l'època. Semblantment podríem referir-nos a les dites, a les frases fetes... És evident, doncs, la proximitat -encara que no pas la coincidència- amb els aforismes: tots ells són mitjans d'expressió d'allò que altrament fóra inefable. Caldria comentar que de manera semblant, recorrem a les figures; de contigüitat -les metonímies o sinècdoques - i a les de similaritat -les metàfores-, per a dir allò que no podem dir sense elles.

No tots els aforismes del volum "Humor meu i Déu meu" es basen en el joc lingüístic com els que transcrivim a continuació: "Crec en Déu perquè no el conec. Si el conegués no hi creuria".

Comparem aquesta estructura simètrica en X, amb la no tan complexa que segueix: "Sap més l'arquebisbe per vell que (no sap) per arquebisbe" i amb aquesta, d'aparent, no pas real, "boutade": "Per què practiques el cristianisme? -Perquè és una religió pràctica" o bé amb aquesta altra: "Crec en Déu perquè és increïble". Hom constata diversos estímuls per al judici en aquests jocs de paraules i no poques reaccions psicològiques suscitades. Inevitablement, pensem en els Exercices de Style de Raymond Queneau, en els films dels Germans Marx i de Woody Allen, com a creacions pròximes a les de Guasp.

Altres aforismes del mateix volum tenen un interès pel vessant de màxima, o per la reflexió que contenen, davant l'existència, el sentit de l’existència, l'entorn, les actuacions d'autoritats eclesiàstiques o polítiques, etc.: "Epitafi: A la fi sé qui sóc", "Si jo no tengués suficient intel·ligència, no em podria preguntar com és que no sé què punyetes hi faig, aquí". Altres aforismes són -a parer nostre- insondables, com algunes metàfores ho són: "Caminar sobre l'aigua és fàcil. El que és difícil és que qui hi camina s’ho cregui". En aquesta extrema brevetat es fa evident l'eloqüència d'alguns silencis.

V

I per acabar, voldríem dedicar unes observacions a una de les obres més celebrades de Joan Guasp, "Els papagenos", Premi Micalet 2000, on apareix més clara la capacitat lingüística i literària de l'autor. L'obra forma part d'"Els viatges inevitables", que aplega quatre títols: "Sí i no", "Les bessones paral·leles", "Els Papagenos" i "El circ dels somnis".

Hauríem de fer cabal d'allò que en l'acotació primera l'autor diu dels personatges, dels tres híbrids entre indiot i estruç: "Saben que tot plegat és absurd i racional alhora". També, hauríem d'adonar-nos que els personatges "juguen amb les paraules i els gestos". L'obra és una al·legoria pel fet de ser tot de "figures" o millor diríem d'operacions lingüístiques encadenades -definició, a grans trets de l'al·legoria-. Essent aquesta al·legoria poblada de personatges que són "animals", en conclourem que és una faula. Aquesta visió és, sens dubte, simplificadora, però en presència de la complexitat d'interaccions de signe cultural, sociològic, ètic, religiós que hom observa en l'obra creiem que una esquematització és útil. Qui no llegirà la primera escena sense sentir-se indiot-estruç o estruç-indiot? Si aquest mateix lector que ens objectarà, potser, que ens equivoquem llegia La Fontaine descartaria el prejudici i ens donaria la raó. Prejudici que algú escrigui faules i, més encara, que algú les llegeixi, o les representi...? Certament. No trobarem gaires autors que ho facin. Què podrien dir? La designació de "faula" per part nostra és, evidentment, una mena de "traducció", d'explicació planera com faríem amb una metàfora.

Tanmateix, damunt el fons purament racional de l'obra, intel·lectual, no hi hem de descuidar la poètica: "Els Papagenos" comencen cercant l'estrella i acaben l'obra amb la insòlita troballa de l'estrella al pati de butaques. El sentiment de l'Epifania hi és obvi, al costat de qualsevol altra resposta nostra davant les connotacions que ens envolten del mot; claror, celístia, nit, sort, ventura, etc. Hi ha tantes "figures", una rere l'altra en aquesta obra, tantes d'entrellaçades, que el grau d’intensitat i de diversitat fa que sia comprensible o, més ben dit, susceptible d'ésser copsada per molts nivells d'espectador, per públics diversos. De tota manera, analitzar aquest material fora destriar i establir gradacions i en les "figures de pensament" de la retòrica antiga, aquelles que avui anomenem altrament i sovint classifiquem diferentment, entre les quals trobem: la ironia, la paradoxa, l'antífrasi, la lítote, l’antítesi, la hipèrbole, etc., presents arreu en aquesta obra i molt sovint, en tota la producció de Guasp. Que també en "Els Papagenos" hi ha, com hem dit, poesia? L'obra entera podria ésser denominada "poema". Una antífrasi nostra, influència de la lectura?

En la substància del contingut de l'obra de teatre -tal com ens hem proposat de considerar els textos- hem de dir que també en l'estat de perplexitat en què viuen els personatges, hem d'adonar-nos que s'encoratgen a "caminar", a bellugar-se. La immobilitat podria ésser fatal. Pensem que darrere l'habilitat de crear a partir dels mots, com quan apareix entrixorcador, al costat de "divertit", de la capacitat de riure i, a voltes, de fer riure, hi ha uns advertiments molts savis de conducta, donats a partir d'un sentiment realment humà -en el millor sentit- de l'autor.
Voldríem afegir que hem considerat una part d'una escriptura diferent de l'habitual, aconseguida amb procediments no usuals i difícilment encasellable. Joan Guasp, amb la seva creativitat, tant converteix la novel·la "Le Bal", d'èxit universal, en un monòleg brillant, "Irène Némirovsky", com escriu l'obra teatral "Els Papagenos", digna d'ésser coneguda en tot el món, com ho són les obres de Beckket, per exemple, o de Kafka, que en algun moment de les nostres observacions ens han vingut al pensament, per alguna similitud, superficial o profunda.

(Rosa-Victòria Gras. Comentaris a diferents obres de teatre, narrativa i aforística, desembre 2006)

* * *

I com de viatges parlem, em permetré una comparació perquè entengueu com ha degut ser, els darrers anys, d'intens i constant el treball literari de l’amic Joan: jo diria que el ritme de publicacions, de la seua ja copiosa obra, creix paral·lel a la velocitat i fermesa amb què gira La Terra. Es tracta de velocitats que a penes es perceben si no et pares a pensar, però que no cessen. Totes dues són vertiginoses, fet que, en el cas de l'escriptor que ens ocupa, ens diu com és de bon treballador i el temps que porta fent de l'escriptura i de la pràctica de tots els gèneres literaris la seua professió. Ara li ha arribat el moment d'arreplegar els fruits de tant d'esforç, afirmació que puc fer-vos perquè des que ens coneixem que, de tant en tant, m'arriba una novetat, una nova joia literària en forma de novel·la, poemari o llibre d'aforismes. Només us n'indicaré uns quants títols perquè conegueu part del seu treball; la resta de títols no us serà complicat trobar-los si navegueu per Internet.

Des d'aquell premi Lope de Vega de l'Ajuntament de Madrid (1977) s’han anat succeint molts d’altres, però ara ja és temps de centrar-se en l'obra que teniu a les mans, al temps que us desitge que gaudiu de la seua lectura com si d'un viatge es tractara; és el moment de generar expectatives, decidir on viatjarem i com ho farem. Alguns viatgers prefereixen els trajectes curts i d'un sol viatge; d'altres, degustar cada tram del trajecte i gaudir-ne de les emocions, de les descripcions i de les converses. Totes dues són opcions ben valuoses, sobretot, si les fem nostres. Ja hem decidit el destí, El creuer dels etcèteres, bé perquè ha estat decisió nostra, bé perquè ens han aconsellat la lectura. Ara toca triar l’estratègia, com farem el nostre particular viatge. En quins detalls pararem esment.

Feu memòria del primer instant en què es gestava l'últim viatge que heu fet i del moment de la partida. L'emoció i l’interés va créixer en la mesura que s'acostava l'hora de començar-lo? Joan Guasp ens convida, amb aquesta obra, a seguir eixa emoció, la del viatge, la del projecte... I perquè l'interés del lector no decaiga, ens proposa, només començar, un passeig per la intriga des del moment en què ens descriu uns personatges, els que comandaran la nau, un tant peculiars: un Giocondo "de somriure enigmàtic", com el retrat de Miquel Àngel Buonarotti, un Flíming "fred i impertorbable", un "malcarat" Ruck i una Extíntia "espectacular i de posat tètric" que s'embarquen en un projecte per al qual cal el recolzament i la signatura dels que es veuen implicats. Un projecte en el qual tothom té coses a amagar: "Ja sabem com és i què busca. Però és un bon esquer pel nostre projecte"... Si, a més, afegiu que el vaixell és diu Occident, que hi viatgen milers de passatgers i que s'enceta rumb cap al futur, la curiositat està servida.

A la recepta encara li heu d'afegir un element més: un pessic de bon humor, a l'estil més genuí dels germans Marx, amb la justa acidesa i sorna perquè hom puga emprendre ... "el viatge de relax i plaer. Sabem que sortim, però no sabem quan tornarem. Diuen adéu als seus familiars i amics. Potser no els tornaran a veure mai més".

La primera vegada que vaig llegir aquesta obra la vaig encabir dins la tradició de les històries sobre vaixells mítics. Durant la lectura recordava, per explícites, les expectatives que ocasionà el bateig del Titànic (una història tràgica, portada al cinema en més d'una ocasió, que ens mostrava una societat que pensava, com La lletera del conte, més en els guanys d'un projecte desmesurat que en la seguretat del negoci) i, més especialment, la immensa nau que Federico Fellini ens deixava contemplar, en tota sa majestat, des d’una platja italiana. Era el 1983 quan Fellini estrenava la seua pel·lícula E la nave va on un creuer de luxe salpava amb les despulles d'una famosa cantant d'òpera. El vaixell anava ple d'amics de la diva i tota mena de gent exòtica. A bord d'aquell transatlàntic també es trencava la plaent vida del passatge quan el capità rescatava uns refugiats servis que s'havien perdut en alta mar mentre intentaven fugir de la violència de la I Guerra Mundial.

Joan Guasp ens proposa un viatge un tant més divertit: absurd, però tan enigmàtic i, en ocasions, crític amb la realitat més immediata com el del propi Fellini. El passatge i la tripulació del seu vaixell també passa per moments eufòrics, com el de la partida, inquietants, com el de l'arribada dels dofins, o de pànic, com el de la caiguda de les xemeneies bessones. Però no vull desvetllar-vos més la trama.

El que més m'interessà de la història inicialment era que es tractava d'un viatge mai no fet, com el que descriu Pessoa sobre un oceà que també "tremolava fins on l’horitzó est s'entristia" i on "un alè de tenebra planava com la calitja en un dia de calor" 1. Quin seria el seu destí? Cap a on es dirigia aquella nau que era capaç de transportar milers de persones? Mentre intentava esbrinar el destí del vaixell i descobria el govern irresponsable del capità de l'Occident i dels seus ajudants, l'amic Joan, amb els diàlegs dels seus personatges em permetia "viure del somni i per al somni" perquè anava "desfent l'univers i restablint-lo (distretament)" així m'atorgava "més afecte al moment de somiar" durant la lectura. Però, al cap em venien les primeres lectures de la premsa que anunciaven la imminent guerra d'Irak, el descontrol dels mandataris d'Occident que se sumaven a la proposta dels EEUU a la recerca d'uns beneficis futurs potser milionaris (refer un país i controlar el petroli al Golf Pèrsic), el brutal atemptat de les Torres Bessones de Nova York...

Passí a interessar-me per aquelles referències d'esdeveniments històrics que apareixien en l’obra, tractades amb un magnífic distanciament i una gran dosi d'humor. I va ser de la comparació de l'argument amb els fets més recents d'una història, tant absurda i enigmàtica, generada per uns presidents, triats democràticament però que seguien sense escoltar els crits dels seus respectius pobles, que comencí a qüestionar-me alguns dels diàlegs que, inicialment, només m'havien semblat enigmàtics, inversemblants, absurds (quant al gènere teatral) o divertits. Era ací on reconeixia el Guasp àcid i crític, compromès amb la seua societat i tan lògic pel que feia al llenguatge: "Giocondo, ja està, ja ho hem netejat tot!" "Ja hem enterrat tots els cadàvers...". La por és l'arma de control dels pobles que no poden ser lliures i el capità i els seus col·laboradors l'exerceixen sobre el passatge com aquells altres que al·legaven l'existència d'un armament químic que passava en perill el gran viatge de la Terra.

(Francesc J. López. Pròleg a "El creuer dels etcèteres", febrer de 2007)

* * *

Les figures històriques més rellevants esdevenen icones incandescents. El mite n'eclipsa la biografia. És difícil convertir-les en matèria literària. La poderosa refulgència que emanen en desdibuixa l'extraordinària complexitat biogràfica que traginen. Fins al punt que poden arribar a ser només una caricatura pedestre d'allò que foren. Cal un esforç enorme per destriar el mite de la realitat, la llegenda de la veritat. Al més sovint, l'home i l'obra són devorats pel mite. Costa Déu i ajut, després, llevar-ne les màscares. Tot i que no s'escapa d'aquest perill, la literatura dramàtica –per la capacitat de condensació que té– pot destil·lar-ne l'essència.

El veterà dramaturg Joan Guasp recrea a O. W. els darrers dies de la vida d'Oscar Wilde quan, prostrat al llit d'una habitació d'hotel a París, evoca el passat amb nostàlgia agredolça. Malalt i alcoholitzat, Wilde fa balanç dels anys viscuts i entona una elegia irònica i lúcida d'un passat perdut, el record del qual és un consol i un revulsiu per a un cos agònic. O. W. esdevé una autoconfessió, lúdica i clarivident, en què Wilde, un escriptor víctima de l'opinió general, "un gran pecador", expressa obertament la por de morir incomprès.

L'autor de La balada de la presó de Reading que protagonitza O. W. és un home que dubta, que té por, humil, desconcertat, desfet, però també un escriptor orgullós del seu art, espurnejant i ple d'enginy. Un home vulnerable i savi, fet de fang i d'esperit, que, quan està a punt de morir, encara es pregunta qui és, té remordiments i temors i, entre fretures i deliris, malda per desenteranyinar la memòria del que ha estat. Wilde ha viscut i ha creat: l'obra és indestriable de la vida. Sovint, ho ha fet a contracorrent i assumint-ne conseqüències molt dures. En el darrer tram de la vida, la seva obra excepcional ressona, eloqüent, en els altres i en la seva ment, com una simfonia consoladora i espectral.

Puntejada de citacions literals de l'obra wildiana, la peça alterna els diàlegs de l'autor de De profundis amb Robert Ross, un dels seus millors amics, i amb l'Admirador, una mena de projecció delirant del mateix escriptor irlandès. Amb Ross, Wilde repassa sobretot les vivències i decideix convertir-se al catolicisme, acaçat per la immediatesa de la mort. Amb l'Admirador, enigmàtic i ambigu com un déu, revisa l'estètica i el sentit de la seva obra, però també la profunda humanitat de la seva vida. Aquesta estructura dramàtica senzilla té l'encert de defugir el biotip mitòman i de centrar-se en la comprensió essencial de l'home i de l'artista. O, si més no, d'allò que Guasp en dedueix.

O. W. deixa aflorar un coneixement precís de la passió i l'obra de Wilde i una notable sensibilitat a seleccionar-ne els episodis més destacats. Guasp juga amb el contrast viu entre l'esplendor de la joventut de Wilde i la decrepitud dels darrers dies, en què l'absenta, els records i el missatge de Crist són l'únic bàlsam moral. S'hi nota també una reverència evident cap a l'obra i el mite immortals d'Oscar Wilde, més per comprendre'l a fons que no pas per exhibir-lo. Hi ha, certament, una voluntat didàctica d'acostar el personatge històric al present, d'homenatjar-lo amb gratitud i admiració, de fer-lo un dels nostres contemporanis. No costa gaire, val a dir-ho, perquè Wilde i la seva obra encara ens interpel·len.

(Francesc Foguet i Boreu. "Essència Wilde", El País. Quadern [València], 12 de febrer de 2015, p. 4)