Joan Guasp Vidal (Consell, Raiguer de Mallorca, 1943) és autor teatral.

De molt jovenet, sota la mirada del seu padrí matern Jaume, aprèn a llegir Ses Rondaies d'el Jordi des Racó, de mossèn Maria Antoni Alcover. No és fins als dotze o tretze anys que sent la temptació d'escriure, i ho fa contagiat per la lectura que fa de L'Illa del Tresor, de Robert L. Stevenson. Aquesta novel·la d'aventures tan excepcional i ben escrita, li va fer creure que ell també podia escriure igual d'extraordinari i de bé. Abans ja havia llegit a Jules Verne, per exemple, i altres autors de literatura infantil i juvenil. Fou al cap de tres o quatre anys més que llegeix El procés, de Franz Kafka. Aquesta narració el trasbalsa. A partir d'aleshores, quan tenia setze o desset anys, es posa a escriure en castellà, ja que aquesta era l'única llengua que havia après a escola. Als devuit anys es presenta al Premi Ciutat de Palma de Novel·la. No sap si els membres del Jurat la llegiren. Als denou anys havia escrit dues novel·les més, que també presenta al Premi Ciutat de Palma sense cap resultat. Als vint anys s'atreveix a concursar al premi Planeta, amb una obra de més de 250 planes titulada Milagro en Mallorca. Encara ara està esperant notícies. Aleshores ja col·labora a la premsa local de l'illa com a cronista esportiu i publica articles d'opinió sobre aspectes quotidians de la vida illenca. Al mateix temps prepara oposicions a funcionari postal, que aprova amb un cinc pelat. S'ha de desplaçar tres cops a Madrid pels exàmens corresponents. Qui no passa el primer examen no té dret a examinar-se del segon, i qui no passa del segon no té dret a examinar-se del tercer. Ja té feina segura i per a tota la vida.

Es casa jove i té bessones. S'aparta momentàniament de l'escriptura, encara que mai no ho va fer de la lectura. Intenta fer primer els estudis de Dret, que abandona de seguida per avorriment, i després volgué passar-se a Filosofia. Però també ho deixa anar. El que ell volia era llegir, llegir i llegir, de manera lliure i caòtica. Quan ja havia superat els trenta anys es posa a escriure narrativa curta i a presentar-se a algun premi literari. Queda finalista d'un parell de premis unes quantes vegades. L'any 1975 comença una novel·la sobre l'amistat entre adolescents, basada en una relació iniciada quan feia el servei militar. No se'n surt de cap manera, i intenta contar allò que sent a través d'una narració dialogada. La titula Querido amigo. Està escrivint una obra teatral sense saber-ho. S'hi està més de dos anys escrivint-la. Quan algú li diu que l'enviï a un premi de teatre, només coneix el Lope de Vega de l'Ajuntament de Madrid, i ho fa. La seva gran sorpresa fou que aquella obra guanyàs l'accèssit del Premi, acompanyat de cent mil pessetes d'aquell temps i la possibilitat de publicació i de representació al Teatro Español de la capital de l'Estat. És l'any 1979. Ni una cosa ni l'altra. La publica pel seu compte, gràcies a un ajut econòmic de la Caja Postal de Ahorros, on ell treballa aleshores, i d'aquí no passa la cosa. Bé, li fa la presentació del llibre el premi Nobel de Literatura Camilo José Cela a Ciutat de Mallorca. Però no se n'ha tornat a parlar pus mai més.

Des del 1977 escriu indistintament en castellà i en català, llengua aquesta que havia après pel seu compte llegint molt la narrativa catalana i consultant el diccionari Català-Valencià-Balear i la gramàtica de Francesc de B. Moll. Camilo José Cela el va "convidar" a que escrivís sempre en una sola llengua i, li digué, que aquesta havia de ser el castellà. En català, li digué, per molt bon escriptor que siguis, no arribaràs mai enlloc: en morir-te et dedicaran un carreronet al teu poble, això serà tot. No sé si va ser la imatge del carreronet del meu poble amb el seu nom com a escriptor allò que el va decidir a escriure les seves obres de creació i ja per a sempre en català. Català de Mallorca, es deia llavors, per mitigar una mica la cosa. Amb el temps s'ha convertit en un apassionat de la llengua catalana, la qual considera el signe més destacat de la seva identitat i la millor arma per recuperar els seus drets personals i com a poble. De la llengua catalana en va fer la seva bandera i la seva pàtria, tan poc donat com és a pàtries i banderes. Però és així. Fins al punt que escriu no només pel plaer de fer-ho, que és el motiu principal, sinó per fer possible que els Països Catalans conformin una nació sobirana el més aviat possible. Creu que la llengua i la cultura són indispensables per assolir aquest objectiu. Tota la resta, fins i tot la política-política, en el sentit més definitiu de l'expressió, no és res més que un ingredient afegit.

La seva primera publicació en català és un recull de narracions titulat Les contarelles d'en Pere Ferreguí (1979). L'any 1984 queda finalista del premi de teatre Ignasi Iglesias amb l'obra Kabyl, publicada per Xavier Fàbregas a Edicions 62. El 1987 guanya el premi Teatre Principal del Consell Insular de Mallorca, que posteriorment publica l'Editorial Moll. El 1988 guanya un premi de literatura infantil a Olot: L'Illa d'Escuma Rosa.

A partir d'aquell any s'intensifiquen els seus treballs literaris, i comença a escriure una mica de tot, encara que de manera especial teatre. Fa novel·la (Premi Ciutat de Mollerussa 1992 amb El cavall, premi Fiter i Rossell del Principat d'Andorra 1996 amb Concert de comiat i d'altres). Obté premis de contes, també a Andorra el 1994, amb Eclipse per a un home sol, a Calldetenes 2000 per Jugar o no jugar, a Andratx obté el premi Baltasar Porcel el 2001 per La ciutat transparent, etc. Així mateix ha aconseguit premis de poesia: Riure per no sopar, premi Jacint Verdaguer 2004, i Fills del Raiguer, premi Ciutat de Martorell el 2005.

Encara que on destaca més, que ja s'ha esmentat abans, és en el món de l'escriptura teatral: Premi d'Igualada 1990, Premi Recvll de Blanes (1993 i 2006), Premi SGAE 1996, Premi El Micalet de València 2003, Premi Ciutat de Paterna 2004, Premi Ciutat de Sagunt 2006, entre d'altres.

El seu teatre no ha estat representat professionalment més que en una sola ocasió, però les seves obres són conegudes a diferents escenaris d'arreu de les Illes, el País Valencià i el Principat.

I encara resta un vessant que ha suposat un gran relleu per la tasca literària de Joan Guasp. Potser és l'únic autor català que cultiva, de manera assídua, el gènere aforístic. Ha publicat cinc llibres en aquest apartat, l'últim dels quals Humor meu i Déu meu. Aquesta vocació per l'aforística l'ha dut a fundar, al seu poble de Consell, al centre de Mallorca, el Museu de l'Aforisme, el museu més petit del món i també l'únic al món d'aquestes característiques.