"La unitat bàsica del teatre gualià en la seva primera etapa es nota també en la tendència integradora de les propostes. M'explico: el pas de Nocturn. Andante morat a Blancaflor suposa la continuïtat del "drama musical" i la formulació d'un gènere inèdit: el "teatre popular". El pas de Blancaflor a Silenci, d'altra banda, suposa una certa maduresa del "drama de món" i també l'abandó momentani del "drama musical" i del "teatre popular". Tanmateix, això no vol dir que s'avanci en un camí net de substitució de models. Per exemple, a L'estudiant de Vic, Gual canvia el caràcter visionari i musical del "teatre popular", per una dramatització que l'acosta a les últimes formulacions del "drama de món" (L'emigrant o Misteri de dolor). A Misteride dolor, altrament, Gual integra "drama de món" (amb un pes específic del no-dit), la concepció tràgica (que implica el lligam entre fatum i determinisme, i que reclama la resolució vitalista del protagonista) i els fonaments del "teatre popular" (construït a partir de la cançó popular). En el procés, evidentment, hi ha coses que canvien: el llegendari desapareix gradualment (fins que la possibilitat de les "visions musicals", en el context dels Espectacles-Audicions Graner, el recuperin en forma de "teatre popular") i el drama íntim passa a l'exterior: actualitza el conflicte, proporciona un reconeixement i introdueix el desenllaç. Gràcies a aquesta dinàmica integradora, Gual, finalment, aconseguirà el reconeixement popular. Serà l'any 1904, a partir de l'estrena de Misteri de dolor al teatre de les Arts."

(Carles Batlle i Jordà, Adrià Gual (1891-1902): Per un teatre simbolista. Barcelona: Curial Edicions Catalanes-Publicacions de l Abadia de Montserrat, 2001, p. 503)
 

* * *
 

"Després d'un parèntesi de tres anys, en marxar Gual a París després d'haver liquidat el negoci familiar, el Teatre Íntim reprèn les activitats l'any 1903. Ho fa seguint una estratègia més ambiciosa i aconseguint portar novament a l'escena catalana textos d'autors fonamentals de la història del teatre universal. Podem afirmar que amb Adrià Gual el teatre a casa nostra assoleix una nova dimensió que l'acosta als models teatrals europeus, escurçant un xic les enormes distàncies que hi havia entre el teatre a Catalunya en comparació amb països com França, Alemanya i Anglaterra. El teatre català aconseguia, finalment, la majoria d'edat."

(Enric Ciurans, Adrià Gual. Barcelona: Infiesta editor, Gent Nostra 123, 2001, p. 33)
 

* * *
 

"La gran amplitud de criteri i de projecció d'Adrià Gual és comparable a la de tots els peoners de les innovacions de la cultura. Però la magnitud del seu esforç va ésser tal, que el mateix esforç el va superar: és la trista història de gairebé tots els peoners. En un país que, a la seva arribada al món teatral, es trobava en plena orfandat, ell ho va anar fent sistemàticament tot."

"Va ésser el primer a donar Èsquil, Shakespeare, Molière, Goethe, Ibsen, Hauptmann i tants d'altres en català. Va ésser el primer a incorporar els moviments simbolistes, naturalistes i de teatre de tesi. Va ésser el primer a renovar l'escenografia, els cartells anunciadors, els figurins i el moviment escènic. Va començar a imposar això que després ha estat considerat la gran troballa del teatre modern: la unitat de to teatral en la representació."

(Ricard Salvat: "Entorn d'Adrià Gual". Serra d'or (Barcelona), núm. 12, desembre 1962)
 

* * *
 

"Retrobem aquí l'altra cara, no estrictament tècnica, de la teoria wagneriana. I és el fet de suggerir en l'escenari tant la realitat com la irrealitat, per arribar a l'expressió d'una totalitat de sensació. Per aquí s'estructura el corrent definit pel simbolisme en el teatre. En aquest sentit, caldria esmentar Maeterlinck, i a Catalunya la figura d'Adrià Gual. Recollint aquesta doble via totalitzadora ens podem aproximar a la lògica de Nocturn. Andante morat i als principis teòrics que l'inspiren. Per això Gual, tot mesclant la idea i la seva realització pràctica parlarà d'aconseguir "...arribar á la anima del espectador per la intensitat del asunto, buscant una relació justa de color absoluta ó relativa, atráurel per la part óptica y trobanthi a més certa musica en la part parlada, relacionada també segons l'estat animich dels personatjes que juguin en la accio, suggestionarlo ab la acústica, fent d'aquest modo que sigui tot de l'obra sense que res li siga indiferent, y subjecte á sufrir totas las consecuencias d'efecte físich ó moral que tanqui en si la producció feta baix el planteig de la present teoria" (...). En definitiva, es tractava d'intentar aconseguir de la representació dramàtica una sensació totalitzadora."

(Antoni Carbonell: "Adrià Gual, teòric teatral". Faig. Revista literària (Manresa), núm. 11, març 1980)
 

* * *
 

"Aquest és precisament el primer mèrit de Gual cineasta: haver intentat un pont de diàleg entre les masses-espectadores i els qui tenien en les seves mans els ressorts de la riquesa. L'aventura de la "Barcinografo" és continuadora de la dels "espectacles Graner" i porta com a conseqüència la introducció d'una més gran exigència qualitativa en la producció cinematogràfica a l'hora que possibilita la continuïtat, ja que com sabem, els col·laboradors de Gual són en el centre de la producció posterior a Barcelona. D'altra banda, hi ha en ell un element al qual ens hem referit vàries vegades: la seva concepció d'un espectacle total, d'una sintesi molt típica del "modernisme" però que ell porta més lluny i que informa bona part de la seva feina fílmica..."

(Miquel Porter-Moix: Adrià Gual i el cinema primitiu de Catalunya (1897-1916). Barcelona: Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, 1985, p. 175)
 

***
 

"Aleshores, i per a tornar a Adrià Gual i al camp del llibre i dels programes de teatre, ens adonem que per a ell es tracta de decorar, és a dir, d'embellir uns missatges que en el cas dels programes són purament d'informació. La imatge, la decoració, no té com a funció aclarir, evidenciar el missatge; al contrari, es vol purament estètica, i intenta, d'una banda, en el camp del llibre, expressar a través de formes i de colors el mateix misteri, la mateixa poesia que el text, i d'altra banda, en els programes, transformar un contingut purament informatiu en una obra d'art per tal d'educar el públic i de fer-lo penetrar en la mateixa estètica que es desprèn de les representacions del Teatre Íntim. Les idees d'art total, il·lustrades essencialment per Wagner, també tenen la seva importància en aquest acoblament de la decoració amb totes les activitats artístiques."

(Eliseu Trenc-Ballester: "Adrià Gual, grafista modernista". Serra d'or (Barcelona), num. 223, 1978)