MOSSÈN ORIOL

No t'entenc bé, Ramon!

RAMON

Ja m'entendràs. No sé què pagaria per poder-t'ho dir d'un cop.

MOSSÈN ORIOL

Diga-m'ho.

RAMON

No puc! Hi han coses que no s poden dir de cop i volta: un les té tant enclavades al dintre seu, que costen de fer-les sortir a flor de llavis. Però t'ho diré, jo t juro que t'ho diré! És precís que ho sapigues: així t convenceràs de que tot lo bo ha sigut fet per mi; que no n'hi ha prou de veure-m com me veig, després de les disbauxes de casa meva, de ric a pobre, d'home aspirant a mestre d'estudi d'un recó de món. Séns dubte era precís que això tingués una rematada digna, i creu que la té, Oriol, la té.

MOSSÈN ORIOL

Què dius! Com parles, Mare de Déu? ¿Fins a tal punt te deixes portar dels teus desvaris, al punt de desamparar-te de lo més cert, de lo més sant?

RAMON

Què saps tu? No vulguis ara consolar-me: aquesta vegada t serà inutil. No parlo portat de cap desvari: són proves i certituts les que m fan obrir la boca per parlar de coses que horroritzen, que desamparen, com dius tu.

MOSSÈN ORIOL

Però quines són aquestes coses?

RAMON

Vols saber-ho?

MOSSÈN ORIOL

I és clar que vui saber-ho: vui que m'ho digues per dar-te bona part de lo que t falta.

RAMON

No podrà ser, però tant se val. Escolta: la Maria, la meva muller, aquell agel que havia sofert tant per mi seguint les meves desgracies; que passava ferma per tot on jo passava; que m'animava quan dequeia i reia i plorava per mi, i tot per mi sempre...

MOSSÈN ORIOL

Sí, què... (Pausa)

RAMON

No era re d'això!

MOSSÈN ORIOL

Què dius!

RAMON

Lo que sents. La Maria...

MOSSÈN ORIOL

Si...

RAMON

La Maria ha viscut fins l'últim moment estimant un altre home.

MOSSÈN ORIOL

Com?

RAMON

Tal com és. Planye-m, planye-m! (Plora amb el cap entre les mans. Mossèn Oriol queda amb el cap baix. D'actitud confosa, no se sap què passa per ell. De sobte, com repensant-se, alça l cap a poc a poc i diu:)

MOSSÈN ORIOL

Ramon, serena-t, no siguis així.

RAMON

Que m sereni? Creus tu que puc? Si no és possible ja!

MOSSÈN ORIOL

I per què no és possible? Com ho saps tu tot això que m contes? Per què t'ho han dit, oi? Vet-aquí tota una sentencia!

RAMON

Oh, no! Si m'ho haguessin dit, no m veuries tal com ara m veus: a-les-hores hauria començat per demanar-te concell per si devia creure-m'ho o no. Ara no és pas així que t parlo.

MOSSÈN ORIOL

Vols dir que ho saps del cert?

RAMON

No ho vui dir-ho, no, que és així mateix.

MOSSÈN ORIOL

Ho saps?

RAMON

Sí, per desgracia!

MOSSÈN ORIOL

I com?

RAMON

Com? Per ella!

MOSSÈN ORIOL

Què dius?

RAMON

Sí: per ella mateixa.

MOSSÈN ORIOL

No t'entenc.

RAMON

Tot seguit m'entendràs. Saps que la Maria i la teva germana Assumpció (que al cel siga) eren intimes amigues? Per això jo la vaig coneixer a casa teva. Tu estaves a prop d'entrar al Seminari per aquella època.

MOSSÈN ORIOL

Sí: que ls diumenges cap al tard ens reuniem aquella colla i jugavem...

RAMON

Just. Saps també que la teva germana va casar-se primer que la Maria no s casés am mi, i que un cop casada l'Assumpció va anar-sen a Orense, ont el seu marit tenia o té encara l negoci.

MOSSÈN ORIOL

Sí.

RAMON

Doncs elles dugues, desde que s van separar, no van mai estar sense escriure-s, fins ben a la vora de posar-se ta germana en perill de mort. Va venir, doncs, que, estant tant mala l'Assumpció, es va morir. Quan un dia reb la Maria un paquet junt amb una carta de l'Anselm, el teu cunyat, que poc més o menos venia a dir això: " Que li enviava aquell paquet de cartes, respostes a la seva Assumpció, i que les hi enviava per voluntat de la mateixa difunta". La Maria va rebre-l am certa torbació, que jo vaig atribuir-la al mateix trastorn de la mort i demés... I ella, sense ni menos desfer-ne les cintes blaves que l lligaven, sel va desar, i jo ni mai més me n'havia recordat. Aquest dematí he començat a regirar calaixos (allò que s fa), i he topat amb el paquet de que t parlo. A-les-hores m'ha passat pel cap llegir cartes i més cartes, i en elles, i per mà d'ella mateixa, he sabut tot lo que t dic. Parla d'ell, sempre d'ell, d'un impossible, d'un respecte per mi, d'un amor per ell. Ell!... Mai l'anomena!... Mai!... Vet-aquí com ho sé.

(Del llibre Silenci. Barcelona: Llibreria d'Alvar Verdaguer, 1898)
 

* * *
 

MARIAGNA

He sofert molt, Segimon, molt. Jo em creia arribat el temps de reposar-me de tant sofrir, i , quan no per una cosa per una altra, vaig veient que lo millor serà que en perdi l'esperança. Perquè... a veure: qui millor que jo, ara? Amb el Silvestre, que l'estimo tant; amb la noia que l'estimo tant també...; doncs,no. Les males llengües, els malpensats, tot, tot va a la una per no deixar-me estar tranquil.la, i, com si tot això no fos prou, només la d'aquest matí hi mancava. Senyor! Senyor!

SEGIMON

Lo que has de fer és tenir calma.

MARIAGNA

Sort d'això; que si no en tingués no sé pas on aniríem a parar.

SEGIMON

Doncs amb calma i reflexió tot se passa en el món.

MARIAGNA

Voleu dir que no n'he tinguda prou, per ventura? Vós ho sabeu com cap d'altre. Si jo no hagues tingut calma ja fóra morta, i potser tant de bé m'hauria fet Déu.

SEGIMON

Això mai pot dir-se.

MARIAGNA

Però pot pensar-se.

SEGIMON

De res serveix.

MARIAGNA

Tant se val: les més de les dones en el meu lloc us ben dic que haurien fet altrament. Quan me recordo de tot lo que he passat, me sembla un sòmit l'haver-lo aguantat amb salut i força. (Pausa) De vegades, per això, m'havien passat pel cap les pensades més tristes, podeu ben creure'm. En aquells temps que us venia a veure a casa vostra, a l'estudi de Valldonceres, recordeu?

SEGIMON

Prou.

MARIAGNA

Quan venia per a esplaiar-me contant-vos les malifetes d'aquell primer marit jugador, brètol i mal home, que mai va cuidar-se de mostrar-me un raconet d'amor, molts cops, creieu-me bé, el cap me dava voltes, i fins m'entretenia a pensar com podria fer-ho per a anar-me'n del món.

SEGIMON

El qui més i el qui menys, tots hi hem pensat, un cop o altre.

MARIAGNA

Oh! Segimon, si no hagués sigut la noia! Quants cops ella va deturar-me. Quan ell se n'ananva a seguir les festes majors dels volts amb la colla del Romà, i s'emportava els quatre diners de la collita pera fer-los lliscar en una carta, o bevent-se'ls de vi, o... Déu sap en què més, quants cops la Mariagneta, aferrada al pit, me retenia a la vida! Jo n'estava afamada, de tendresa; sí, afamada, i encara que han passat bona cosa d'anys, sóc avui la mateixa de aleshores: boja, sí, boja, com me diuen tots, no hi fa res. Jo passaré sempre per tot, per lo més trist i angoixós que passar-se pugui, però haig d'estar segura que en sent vespre puc trobar una boca que em malmeti a festes i millor si fossin dugues, com ara podrien ser-ho. Jo estimo an en Silvestre, tant, que ni sé com dir-ho; mai havia estimat com ara; i estimo també a la noia, que tampoc sé com contar-ho, no, no ho sé. De vegades, al seguir del dia, me revifo pensant en l'un, de vegades pensant en l'altre, i molts cops voldria adormir-me recolzada entre ells, que són els meus amors. Sóc boja, creieu-me, sóc boja, és aquesta la meva bogeria.

SEGIMON

Lo que ets tu, molt jove..., i ho seràs sempre.

MARIAGNA

Potser és un mal.

SEGIMON

Qui sap.

MARIAGNA

Jo no vull saber-ho. Sóc així; no puc ser d'altre modo. Vós no les podeu entendre, potser, aquestes coses.

SEGIMON

Per què no?

MARIAGNA

Vós haveu pervingut a fer-vos a la vida sempre sol.

SEGIMON

I et costaria força, tal vegada, endevinar d'on m'ha vingut el viure aixís. Res se fa per res en el mon, Mariagna.

MARIAGNA

Això mateix dic jo!...

SEGIMON

Aleshores?...

MARIAGNA

Sí, sí; deixem-ho córrer. (S'aixeca) Ara lo que voldria és trobar remei a lo de fa poc; esborrar-ho..., no ho sé, lo que voldria."

(Del llibre Misteri de dolor. Barcelona: Edicions 62 - "la Caixa", 1982)
 

* * *
 

LLEONART

Les recaigudes es aixís com venen
y mudansa y amor son tant afines!...
Per rendirvos servey cal que m'esforsi,
covencentvos, senyor que l'amor propi
ab amor pasional rès té que veure,
que'ls ulls y'l cor son enemics terribles
de tot raonament, y que no es jove
qui de la consecuencia s'esclavisa.
Us plau la montanyenca?

CEBRIÀ

Plàurem...Plàurem...

LLEONART

Encar us perpetreu en la falsía?
M'ho mereixo, senyor? No soc jo jove
com vos sou jove? No panteja'l meu cor
tal com el vostre, no sento com sentiu?
Perquè amagàrsem quan jo'm mostro sencer
sens la temensa d'un mal interpretar.
Per què?

CEBRIÀ

Cert Lleonart que tu vas dirho...

LLEONART

Que vaig dir?

CEBRIÀ

Que a montanya trovaríem
lo no trovat en la ciutat tal volta.

LLEONART

Santa infantesa! Ni que ho hagués dit.
Si us plau, senyor, no perdeu el temps; preneula.

CEBRIÀ

Lleonart, bon amic! (L'abrassa)

LLEONART

Com no ha de serho
el qui consent a tot y don l'empenta?
(Lleonart de sobte's desfà de cebrià ab cert neguit. Aquest va cap al fons y guaita impacient de costat de la cabana. Lleonart diu per ell:)

Qu's perillós son atansar!
Tot mon semblant fa colorir;
mon travestir pot esquinsar.
Es joc de foc el d'abrassar,
fa divagar,
sab enardir,
en un moment pot enfondrar
el meu fingir!
(Tornant prop de Lleonart)

CEBRIÀ

Y ara que faig, Lleonart; cap hont camino?
Com promoure l'exclat? Be cal pensarho!

LLEONART, en innamagable turbacio

L'exclat senyor...

CEBRIÀ

Què tens?

LLEONART

És que medito.

CEBRIÀ

El rostre't veig encés, tes mans son caldes
Que tens, Lleonart, que tens?

LLEONART

Aquestes ànsies
son una prova més de la foguera
que porteu dins del pit y us surt defora.
Sou el jonc prop del riu que li demana,
"que's aquest jonc..." y es ell que s'hi enmiralla.
Mon foc y més rojors de vos me venen
Heu vist may les parets que resplendeixen
al sol batent de llum fuetejades?
Com no haig de resplandir rojors brillantes
si vos viviu en un palau de brases?
Qu'us cal fer m'haveu dit? Parlar! no es altre
la missió de l'amant, quant vol l'amada.
Passos incerts, mirades que divaguen
condueixen tant sols a les palpentes
y no van més enllà d'un exclat tètric
de flors vesprals y cants de xup qu'adormen.
Parlar, parlar. De cara al sol les coses
s'obtenen netament, fugint l'escarni
del sota veu que Fébus desprecía.
Ell vol l'amor cremant, igual qu'ell crema
terres y mars tot anegat en flames.

CEBRIÀ

Parlaré! Parlaré!

LLEONART

Y en la sorpresa
de vostra parla clarament concisa,
cara al sol, cara a tots, y ella entre'ls altres,
millor descubrireu lo que s'amagui
sota son pit enarborat de vida,
que cercant l'ocasió més apropiada
sols y al etzar, hont fingiment disposa
les teles del engany per tot preludi.

CEBRIÀ

Faré tot lo que'm dius.

LLEONART

Algú s'apropa.
(Del costat esquer se senten veus. Son els segadors que tornen de missa. Cebrià va a mirar qui s'atansa y després fa uns passos cap a la cabana. Lleonart diu per ella:)

Amor, medita amor!
El perill va extrenyent
impetuosament
el camp de lluita.
El crit aixordador
del desitjar vehement
recòrdem la remor
del huracà furient.
Amor, amor!
De tots flagells la lluisor
me cal, amor!"

(Del llibre Donzell qui cerca muller. Barcelona: Bartomeu Baxarias, 1910)