Novament sacasaré els peixos dins la sang
com ho fan els mariners amb les paneres.

Joan F. Gregori

D'aquest juny de tendra marinada

Un sonet com la mar, foc i solstici
que agombola un destí de besos d’aigua,
uns versos com garbí de llavis vius
i la llum de tu que destil·la l’alba.

La lluna disfressada de girafa
s’escola pel laberint dels teus dits
i en dolces onades d’ulls i escuma
m’alfabelitzes la pell amb l’alé.

És per això que amaneixen parpelles
sobre el coixí fugaç de l’esperança
i adoben el somni de les orquídies.

Jo, des d’ací, t’intente la mar, creu-t’ho,
en aquests peixos de carn i colors
que em baten el desig de navegar-te.

(Publicat a Mar d’heura. Vila-real: Ajuntament de Vila-real, 1995)

* * *

Ara que un reclam d’oronetes grises m’escorcolla racons del pit i la dispnea lenta d’enfosquir l’amor em fereix el sobreviure, recorde totes les primaveres juntes i aquell maig de tardor sobtada amerant-me el dolor en estómacs blancs sense roses. I el raig de llum de les teues galtes avui, mentre tanques la porta, que és quan el desig bat clarors (i no sé encara si sabré dir-te que em creixen coloms en els intents impossibles). Perquè complesques els anys a recer de la vida, jo t’escric cançons en la vesprada secreta com tantes altres de dilluns amb núvols bruts de distància.

(Publicat a Papallones de dilluns. Palma: Editorial Moll, 1996)

* * *

La mar s’eixuga la pena amb peixos de fum
i sota els xops del teu carrer ja no cusen
saragüells ni canten les dones d’escuma.
La nit és una tempesta d’agulles saqueres
que apedaça l’herba ferida de tots els vents,
i tu t’has unit a la terra com una illa
d’ossos marins.
                         Tens la jaqueta neta de pols,
que no vol la xiqueta de dol tirar-te terra
damunt perquè sigues a les nits com alguns àngels.
Tot ho recordes mentre m’endreces ara el cant
i em tanques l’ull en fornades de grills i estels
aquest estiu tan llunyà en què han desaparegut
les pitreres estimades com flors de llum.

(Publicat a Pasqual. Benicull de Xúquer: Editorial 7 i mig, 2001)

* * *

Hi ha la dona de la neteja
amb un queixal cucat,
la solitud de les milotxes,
l’agost d’asfalt i els edificis Prop,
les xicones de la jaqueta roja
i la mare que plora i va a la inspecció,
el fill de vint-i-dos anys que vol escriure,
el pare malalt i amb seixanta-tres anys,
les faenes inútils de la burocràcia,
un vent que ho amera tot de neguit,
els núvols de llum perversa,
les botigues tancades i els bars en obres,
la calor imperfecta i els diaris esmorteïts,
el mandrós silenci de les palmeres,
els funcionaris que fitxen habitualment,
la gent que busca i no troba aigua en la mar,
la gent que s’ho engul tot,
les oficines d’atenció al públic,
l’anonimat dels casos i de la pena,
els jóvens que han passat l’oposició,
la paperassa que bull en les clavegueres,
la modernització i els puntcom de cada dia,
la incultura que difon la televisió,
les arroves infinites i virtuals,
la finestra des d’on es veu el Micalet,
els col·legis concertats i els públics,
els qui criden per telèfon sense saber per què,
els qui demanen auxili en vacances,
la clau que obri tots els panys,
els versos d’Estellés i el campanar del seu poble,
el nord residencial de la ciutat amarga,
el donzell fanàtic de la memòria,
l’inici de segle i Sant Miquel dels Reis,
el gran foc dels garbons com una pentecosta,
les paraules més essencials,
la llengua que no té veu,
el país que no vol ser país,
la son de les set del matí,
els jardiners municipals i el Palau de Congressos,
Burjassot i Canal 9 en l’epicentre del viure,
la carretera i els cotxes
i, de sobte, el miracle d’un lloc per aparcar.

(Publicat a Suite de València. València: Babilònia Edicions, 2013)

* * *

Llums de Morvedre

Entre la pedra i els anys, amor,
garbells d’estius retornant-nos la mar
que deixaren les gavines ferides
al solstici etern de l’única lluna.

Un poema de ferro a la deriva
t’espera a l’estació dels trens blancs
on creixen els lliris en els vagons
mentre sona un vals que ja no existeix.

Al capvespre el cel habita la cendra,
un vaixell de mots incandescents
creua la vida als llums de Morvedre
esquinçant la sang de les roques blaves.

Recorde els dies de les flors ocultes
entre els metàl·lics plecs de la memòria
i la teua veu de cirera tendra
petrificada en un intens rèquiem.

(Inèdit, 2017)