"Les Sàtires (1927), el seu llibre més important, també estan construïdes a partir de la tensió entre contraris. Retrat exquisit de la Barcelona burgesa i menestral dels anys 20, s'hi caricaturitzen els vicis humans i les petites i miserables passions de tots els dies. Guerau escriu amb tendresa i urbanitat, però també amb una crítica fiblant, de vegades irritada. Guerau coneix tots els seus possibles interiors i sap, com diria després Walter Benjamin, que la civilització i la barbàrie són les dues cares d'una mateixa moneda. "¿Voleu que us parli del cor d'un criminal? Només conec a fons el d'un home honest, i us asseguro que és una cosa nauseabunda", diu una coneguda sentència. Per això broda com ningú la ironia, el somriure contingut per sota el nas, una certa distància davant del model moral que ell mateix ha exposat. Guerau de Liost no és mai equívoc ni escèptic, només és profundament perspicaç. A la manera dels seus mestres, La Bruyère i La Fontaine."

(Jordi Gàlvez. El periódico de Catalunya, 10 de març de 2000)

* * *

El cor del Noucentisme Soldevila, Bofill, Riba

"En aquesta època hi hagué periodistes i escriptors, com Carles Soldevila, que contribuïren a crear una literatura i, per tant, una llengua socialment molt apreciable, càlida i de gran utilitat. La seva obra fou molt important.

La literatura del Montseny de Jaume Bofill i Mates i les seves Sàtires són extremament remarcables. Les seves Sàtires tenen una substància catalana única i un barcelonisme de la més pura autenticitat.

No crec que Carles Riba fos un poeta: fou molt més filòsof que poeta: filòsof obscur –obscurit, potser, per la versificació. També fou molt més filòsof que poeta l'Alfieri, i aquests últims anys, Paul Valéry a França. Les traduccions del grec i del llatí, de Riba, considerables (Fundació Bernat Metge). Riba fou un home apassionat."

(Josep Pla. Notes del capvesprol)

* * *

"Guerau de Liost tingué una intervenció decisiva, com a polític, en la liquidació del Noucentisme -defenestració de Xènius, escissió de la Lliga, etc.-, abans que el cop d'estat de Primo de Rivera no sentenciés la maniobra de forma irreversible. Literàriament, també es detecta un abandonament de les posicions excessivament militaristes d'inicis de segle, i tot plegat es tradueix en un interès per una poesia menys afectada retòricament, més sincera, en què la imatgeria respon a una recerca d'efectes musicals, sensorials, en una línia propera a la suggestió mallarmeana."

(Enric Bou. "La poesia noucentista", dins Riquer, Comas, Molas: Literatura Catalana Contemporània. Barcelona: Ariel, 1987, p. 117)