Sebastià Gasch
1897-1980
Comentaris d'obra
"Sebastià Gasch i Carreras va convertir-se, durant el lustre 1925-1930, aproximadament, en el crític d'art més audaç i més conegut de Catalunya. I, ben mirat, en molts aspectes, també d'Espanya. D'altres crítics, varen tenir una solidesa cultural més forta, com potser Magí A. Cassanyes, o varen mostrar-se menys procel·losos en els seus judicis, a la recerca d'una presumpta objectivitat de la crítica d'art, com ara Rafael Benet, a Catalunya, o Manuel Abril, a Espanya. Cap d'ells, però, no va ser capaç de comprometre's amb l'art del moment, i amb la crítica d'art contemporani, amb la mateixa intensitat amb què ho va fer Sebastià Gasch. [...] El fenomen Gasch és, en aquest sentit, únic. El seu naixement com a crític d'art, i l'assoliment d'un fort prestigi entre els artistes i els professionals dels sistemes artístics, es fa en el transcurs d'un període molt curt, a penes cinc anys. I aquest prestigi arriba a projectar-se a èpoques posteriors, durant la República i en el marc del franquisme, moments en què, a la seva activitat artística junyeix una tasca més reflexiva, a través dels diversos llibres dedicats al món de l'art que publica. Gasch va mantenir sempre un registre altíssim de compromís amb la seva professió. Entre d'altres coses, Gasch va ser un dels pocs crítics que podia vantar-se d'haver mantingut contactes, si no relacions d'amistat profunda, amb els tres grans pintors de la història de l'art del segle XX que havien nascut o s'havien format a Catalunya. Amb Joan Miró, l'amistat va ser llarga i fructífera per ambdues parts. Amb Salvador Dalí va ser més intensa encara, si es vol, però d'una durada efímera i amb un trencament traumàtic. Amb Picasso va mantenir uns contactes més fugissers, però no per això menys reveladors."
(Joan M. Minguet i Batllori: «Joan Miró i Sebastià Gasch: La ressonància d'una amistat», dins Miró, Dalmau, Gasch, l'aventura per l'art modern, 1918-1937. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1993, p. 79)
(Joan M. Minguet i Batllori: «Joan Miró i Sebastià Gasch: La ressonància d'una amistat», dins Miró, Dalmau, Gasch, l'aventura per l'art modern, 1918-1937. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1993, p. 79)
* * *
"L'estiu del 98 vaig mantenir una sèrie d'entrevistes amb l'exacròbata i pallasso Rogelio Rivel amb l'objectiu (de moment no compartit per cap editor) de publicar-ne la biografia. En una de les converses va sortir el nom de Gasch i en Rogelio va saltar: «¿Don Sebastián Gasch? ¡Uno de los pocos críticos europeos de quien se podía hacer caso!» Afirmació contundent que, venint de l'últim representant dels mítics Andreu-Rivels, dóna una idea bastant clara de la devoció generada per Gasch entre la gent de circ, sobretot tenint en compte que el comú d'aquests artistes ha ignorat tradicionalment l'opinió dels crítics (el gran Tristan Rémy tenia moltes vivències en aquest sentit). Sempre he pensat que la simpatia envers Gasch demostrada per estrelles com Charlie Rivel, Pinito del Oro, Ramper, Popey o Les Zemganno era una resposta biològica a la sensibilitat demostrada pel crític per un art tan sacrificat com efímer. Però hi ha un altre aspecte que d'una manera o altra també devia arribar als artistes: la globalitat amb què l'ull proteic de Gasch contemplava pista i escenari li feia considerar el circ com un art popular i, alhora, d'avantguarda. Gasch, com més endavant formularia Brossa, considerava que les diferents expressions artístiques de cada època són les cares d'una mateixa piràmide que s'ajunten en un sol vèrtex per definir les tendències d'una generació. Coherentment, quan cap al 1932 comença a escriure regularment sobre circ substituint Joan Tomàs a Mirador, Sebastià Gasch és ja el prestigiós crític de les avantguardes catalana i europea (el primer article sobre Miró és del 1925 i el Manifest Groc signat amb Dalí i Montanyà és del 1928). I encara una altra cosa: Gasch és de la mena de crítics que es compromet totalment en l'evolució de les arts en què s'immisceix. En el seu article «La crítica d'art» (Mirador, 16-2-1932), declara: «Em satisfà, per temperament, la crítica parcial, la crítica apassionada a ultrança. És a dir, em satisfà el crític que té una doctrina estètica i la defensa a peu i a cavall.» Gasch, doncs, proclama i posa en pràctica que la principal funció del crític és la de ser útil al gènere que critica. En el cas del circ, els seus treballs de crític, assagista i divulgador són avui un material indispensable per comprendre els diferents nivells socioeconòmics i artístics de gairebé tot el segle XX i, per extensió, un punt de partida per entendre els camins del circ del segle XXI."
(Jordi Jané: «Crític i funambulista», Avui (Barcelona), 2 de març de 2001, p. 48)
(Jordi Jané: «Crític i funambulista», Avui (Barcelona), 2 de març de 2001, p. 48)
* * *
"La mirada evocativa de Gasch [a París, 1940] no és la d'un historiador protagonista d'una situació d'excepció, sinó la d'un testimoni que vol captar l'atmosfera de personatges coneguts en viu i de vivències patides o fruïdes de prop. Gasch no defuig de parlar de la tragèdia que sacsejà el cor mateix d'Europa, però ho fa com un observador imparcial, des d'una memòria condicionada (recordem que la primera edició del llibre es publicà en ple franquisme, catorze anys després d'haver retornat a Barcelona). L'interès del crític de les arts és molt més antropològic i memorialístic. De vegades, focalitza l'objectiu en les imatges d'éssers immersos en un ambient de derrota, actors d'una patètica comèdia humana. En altres moments, escruta la matèria sensible amagada darrere d'una crua realitat, anatomitza l'ànima dels excèntrics o juga amb els contrastos violents. Sempre, en qualsevol cas, l'art mediatitza la vivència de la realitat i converteix l'anècdota en categoria."
(Francesc Foguet i Boreu: «'À la guerre comme à la guerre'», Avui. Cultura (Barcelona), 15 de novembre de 2001, p. 12)
(Francesc Foguet i Boreu: «'À la guerre comme à la guerre'», Avui. Cultura (Barcelona), 15 de novembre de 2001, p. 12)
* * *
"Sebastia Gasch, que és el monògraf i el repòrter més avantatjat de l'espectacle circense a casa nostra, va de la més baldera rulota de saltimbanquis a la més parençosa caravana motoritzada, veritable poble que devora quilòmetres en barreja d'homes i animals d'habilitats i races les més diverses i embabaiadores. [...] Amb el seu llibre Charlie Rivel, pallasso català, Sebastià Gasch se'ns revela un biògraf destre i ple de sentiment, i ens ofereix la prova d'haver-se sadollat en deus ben adollades que, val a dir-ho, li han permès de presentar-nos el seu biografiat amb un relleu que ens fa l'efecte de sentir-lo, de veure'l a la pista, en el clos del seu bregar per la vida i per l'art que li ha procurat fama i guany ben merescuts, i ens dóna una idea de l'esponera del seu arbre genealògic, de la saba del qual s'ha nodrit la seva ufanor humana i la seva sensibilitat. [...] El llibre de Sebastià Gasch és una obra amable que ens endinsa en un ambient massa fugisser a casa nostra. Entorn de la figura de Josep Andreu es mou un univers mirífic que, a aquell qui no el coneix, li fa l'efecte d'un món de fantasia, pel qual l'autor ens acomboia d'una manera que ens permet d'escodrinyar-ne el fons de treball, passió, endurança i enginy a través del seu biografiat."
(Ferran Canyameres: «Un món de fantasia», Serra d'Or (Barcelona), núm. 1, gener 1963, p. 46-47)
(Ferran Canyameres: «Un món de fantasia», Serra d'Or (Barcelona), núm. 1, gener 1963, p. 46-47)
* * *
"El Manifest Groc resumeix i explicita, alhora, un programa cultural. Una proposta que Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà havien anat desenvolupant en articles, cartes i converses durant els mesos anteriors a la confecció del full i que, ara, havien de concretar en forma de pamflet o proclama d'avantguarda. Aquesta concreció pren una morfologia molt sintètica, quasi sincopada. Frases curtes, sentències absolutes: «El maquinisme ha revolucionat el món», «La cultura actual de Catalunya és inservible per a l'alegria de la nostra època», «Denunciem la influència sentimental dels llocs comuns racials de Guimerà»... Aquests aforismes, però, no són fruit d'un desig irrefrenable de molestar per part dels autors del manifest. O no parteixen només d'aquest, d'altra banda, inequívoc objectiu, és a dir, provocar els cercles culturals més benestants de la cultura catalana (l'Orfeo Català, la Fundació Bernat Metge, el teatre català...). A més a més d'aquesta provocació implícita, però, o com un element que n'era consubstancial, Dalí, Gasch i Montanyà proposaven un nou ordre cultural basat en els conceptes de l'antiart, del maquinisme, de l'objectivitat..."
(Joan M. Minguet: El Manifest Groc: Dalí, Gasch, Montanyà i l'antiart. Barcelona: Cercle de Lectors / Galàxia Guttemberg, 2004)
(Joan M. Minguet: El Manifest Groc: Dalí, Gasch, Montanyà i l'antiart. Barcelona: Cercle de Lectors / Galàxia Guttemberg, 2004)
* * *
SEXTINA EN LA MORT DE SEBASTIÀ GASCH
A Caritat Sala
Distreu el seny l'estrella de la pista,
i els caminals s'acosten a les lletres.
Talia de puntetes en la dansa
mou un ventall entre les nits i els dies;
torcen els vents avui la veu dels còmics
i cada mot a dins esdevé cine.
El destí es colga en la foscor del cine,
tota la vida salta per la pista;
de cada mot l'horitzó dels còmics,
el meu amic en féu sement de lletres
on regna l'esperit dels nostres dies
que amb foc i vent dinamità la dansa.
Circ i teatre, music-hall i dansa
branden en amistat junt amb el cine,
en filen un castell i, enllà dels dies,
fan i desfan a l'àmbit d'una pista
mil campaments, i als llibres dringuen lletres
que amb llum descolguen rels d'autors i còmics.
El meu amic va obrir la finestra als còmics;
giravoltava en esmentar la dansa
el pensament, que convertia en lletres.
Trobava el món en els fanals del cine,
sovint mirava els sons dret a la pista
o escoltava els colors dies i dies.
El temps es torna espai cada set dies
i ballen els gegants (portats per còmics).
I s'obre la cortina i veus la pista
on la llum i la fosca van en dansa.
Destria amb un senyal Teatre i Cine
la silueta de les teves lletres.
En el record ets un mirall de lletres
que restarà por molt que passin dies;
més enllà del teatre, el ball i el cine,
l'arbrada del destí farà que els còmics
petgin un dia els límits de la dansa
i tu seràs al centre de la pista.
Perquè, a la pista, tot sedassant lletres,
unies dansa i món al floc dels dies,
artistes, còmics, clowns i gent de cine.
Desembre de 1980.
(Joan Brossa: «Sextina en la mort de Sebastià Gasch», Serra d'Or (Barcelona), núm. 257, febrer 1981, p. 40)
A Caritat Sala
Distreu el seny l'estrella de la pista,
i els caminals s'acosten a les lletres.
Talia de puntetes en la dansa
mou un ventall entre les nits i els dies;
torcen els vents avui la veu dels còmics
i cada mot a dins esdevé cine.
El destí es colga en la foscor del cine,
tota la vida salta per la pista;
de cada mot l'horitzó dels còmics,
el meu amic en féu sement de lletres
on regna l'esperit dels nostres dies
que amb foc i vent dinamità la dansa.
Circ i teatre, music-hall i dansa
branden en amistat junt amb el cine,
en filen un castell i, enllà dels dies,
fan i desfan a l'àmbit d'una pista
mil campaments, i als llibres dringuen lletres
que amb llum descolguen rels d'autors i còmics.
El meu amic va obrir la finestra als còmics;
giravoltava en esmentar la dansa
el pensament, que convertia en lletres.
Trobava el món en els fanals del cine,
sovint mirava els sons dret a la pista
o escoltava els colors dies i dies.
El temps es torna espai cada set dies
i ballen els gegants (portats per còmics).
I s'obre la cortina i veus la pista
on la llum i la fosca van en dansa.
Destria amb un senyal Teatre i Cine
la silueta de les teves lletres.
En el record ets un mirall de lletres
que restarà por molt que passin dies;
més enllà del teatre, el ball i el cine,
l'arbrada del destí farà que els còmics
petgin un dia els límits de la dansa
i tu seràs al centre de la pista.
Perquè, a la pista, tot sedassant lletres,
unies dansa i món al floc dels dies,
artistes, còmics, clowns i gent de cine.
Desembre de 1980.
(Joan Brossa: «Sextina en la mort de Sebastià Gasch», Serra d'Or (Barcelona), núm. 257, febrer 1981, p. 40)