—Quina opinió en té, de tu, la gent del teu poble?
—No ho sé... Realment, no arribo a imaginar què poden pensar de mi els meus paisans. Sueca té uns vint mil habitants, i potser només una dotzena deuen estar al corrent del que faig, en termes d'una certa exactitud. Sospito que la resta en té una idea vaguíssima, si és que es digna de tenir-ne cap. Dels meus llibres, a Sueca, se'n venen entre deu i vint exemplars per títol. Potser del Raimon se n'han venut uns quants més, però no per mi, sinó per Raimon... La xifra no és desdenyable, tenint en compte les circumstàncies locals... De tota manera, si vols, podem fer un càlcul aproximatiu de l'opinió que de mi tenen els veïns del meu poble. Els capellans creuen que sóc el dimoni, amb cua, banyes i olor de sofre; el petit nucli "almogàver", compost de criatures entusiastes, sosté per contra que sóc l'Esperit Sant; a l´Ajuntament em consideren una hipotètica "glòria municipal", però amb reserves; les altres forces vives, respectuoses amb la lletra impresa, i al mateix temps poc inclinades a la lectura, no saben què dir... La majoria del cens electoral, se'n toca el nas, i fa ben fet.

—Del conjunt de la teva obra, des de l'assaig fins a les guies, passant per la crítica i la història, n'estàs satisfet?
—Estar content del que un hom ha escrit... ¿És que tu estàs content de la teva obra? De tot el que porto publicat, i és ben poc, no estic descontent de Nosaltres els valencians ni, en un altre nivell, El País Valenciano. Són llibres que han tingut una utilitat clara, immediata: han obert els ulls als uns, han irritat els altres, i en general han servit perquè els valencians, i els catalans de les altres regions —alguns, és clar—, s'hagin plantejat problemes que semblaven soterrats... D'altra banda, no estic tampoc descontent d'obres com Judicis finals, Diccionari per a ociosos, Causar-se d'esperar, Figures de temps... No és pas que jo consideri que són textos amb una transcendència segura; ni de bon tros! Però reflecteixen les meves "opinions"... I jo sóc les meves opinions... Els estudis d'història o de crítica literària no passen de ser, em penso, una manifestació de bona fe: simples apunts de lector ben intencionat i inquisitiu.

(Baltasar Porcel: "Joan Fuster, indagador", Serra d'Or, desembre de 1965)

* * *

—Que quina vida faig, aquí, a Sueca? Mira, jo em llevo a l'una del migdia. Me'l perdo sempre, el sol, sí. Ve algú a dinar o bé dino sol, depèn... La tarda llegeixo, és la meva feina, fins a l'hora de sopar. De vegades ve algú a fer tertúlia i m'agrada. Però a mitjanit, prou. És l'hora de la feina. Em poso a la màquina fins a quarts de set de la matinada... Si em costa molt escriure? Un article per a La Vanguardia em pot costar de quatre a set hores... Ja veus si estem mal pagats! El mal és que em guanyo la vida amb el que escric i no puc fer vagues... La televisió? Em distreu a voltes, poques, quan fa de tebeo... Quants tirs i guerres, uf! Si se'm llegeix? Els tres primers volums de l'obra completa em diuen que s'han esgotat... Ara, vés a saber. Potser qui els compra els té per fer bonic a la llibreria. El Premi d'Honor al Pla? Ja fa anys que li hauria donat. Aquesta pega de l'exemplaritat que hi troben no sé què collons vol dir. Se'ls escapà Carner i s'ha escapat Villalonga... Ara veurem què faran amb en Coromines. Què m'agrada de la narrativa universal? No m'agraden els metafísics, Balzac, Stendhal, Tolstoi... Noms del segle XX? Joyce, Mann, Huxley, Sartre... El cinema sí que m'agrada. Autors? Antonioni, Visconti, Passolini... Què he vist darrerament? Manhattan, que acaben d'estrenar. Música? En general m'agraden els barrocs: Vivaldi, Bocherini, Albinoni, Pergolesi, Mozart, el Beethoven de les sonates... Depèn, també.

—Què és per a vós la cultura?
—Per mi, la cultura és la "cultura", o sigui, això que les persones "cultes" consideren "cultura"... Un dia, fa anys, vaig llegir un paper del poeta Montale on es plantejava la pregunta: ¿Per què Bach és un músic "millor" que, per exemple, Domenico Modugno? I contestava: perquè una sèrie de gent que s'agrada de Bach ha decidit que Bach és un gran compositor i el Modugno és una bona merda... ¿Hi ha criteris objectius, absolutament vàlids, per demostrar que Bach és superior? ¿N'hi ha per què ens puguin servir per situar Joyce per damunt de Corín Tellado?... No, no es tracta de cap broma. S'han proposat definicions, mil definicions solemnes de la Cultura, amb majúscula. En la pràctica, però, quan jerarquitzem valors, solem moure'ns dins l'àmbit de la tramposa tautologia de Montale. I correm el perill de convertir la cultura en la xerrameca que fem els uns sobre els altres o sobre nosaltres mateixos...

(Lluís Busquets i Grabulosa: "Joan Fuster, escèptic, lúcid, incisiu i impertinent", dins Plomes catalanes d'avui. Barcelona: Llibres del Mall, 1982)

* * *

El principal tret del meu caràcter?
— No hi he pensat mai. Els qui em coneixen, però, diuen que la tenacitat. Potser.
La qualitat que prefereixo en un home?
— Que sigui intel·ligent. Sobretot si ha de ser enemic meu.
La qualitat que prefereixo en una dona?
— Totes.
Allò que més estimo en els amics?
— Que siguin, precisament, amics meus.
El meu principal defecte?
—La meva principal virtut: una mica de malícia sistemàtica.
La meva ocupació preferida?
— Llegir. O llegir i escriure. És a dir, el meu ofici.
El meu somni de benestar?
— No haver de treballar per a guanyar-me la vida.
Quina fóra la meva pitjor desgràcia?
— Qualsevol desgràcia. Però, en particular, una desgràcia que m'impedís de fer la meva feina habitual.[...]
Els meus autors preferits en prosa?
— Indígenes actuals: Pla i Espriu. Forasters: Montaigne, F. M. Arouet, Bertrand Russell, i gent de la mateixa corda.
Els poetes preferits?
— Jacques Prévert, Neruda, Brassens. Qualsevol que digui alguna cosa.
Els herois de ficció?
— M'emprenyen, els herois. Encara que siguin de ficció.
Les meves heroïnes de ficció favorites?
— La d'una novel·la meva que potser mai no escriuré.[...]
Els meus herois de la vida real?
— Entenent ara per "heroi" aquell que se sacrifica per una causa, una convicció o una persona, els meus "herois" serien els qui se sacrifiquen per allò per què jo em sacrificaria, si en fos capaç.

(Lluís Permanyer: "Joan Fuster", dins 43 respostes catalanes al qüestionari Proust. Barcelona: Aymà, 1967, p. 199-203)