Fuster comença aquest cicle el 1983, amb L'illa de les Tres Taronges, tot traslladant la matèria neoartusiana a un clima i un ambient propers: la Mediterrània. Els ingredients clàssics prenen la forma d'una profecia sobre el destí del soldat de fortuna Roger, l'amor que sent per la princesa Garidaina i la revolta popular contra el pare d'ella, rei d'aquesta illa. L'anell de ferro prossegueix la trilogia. Ara, el soldat Roger d'Adià, victoriós i generós a l'epopeia de Montcarrà, haurà d'enfrontar-se a l'ambició dels ponentins contra el món conegut, que volen sotmetre i destruir. Malgrat el gran artifici imaginari de la novel.la, els referents ideològics de l'autor hi trasllueixen. Finalment, el cicle es clou amb El Jardí de les Palmeres, on el protagonista, d'acord amb els cànons de la novel.la bizantina, morirà, deixant però per al fill Arís la continuació de l'epopeia.


El Jardí de les Palmeres (fragment)

"I va començar a contar-me la història que ja sabia del Jardí de les Palmeres. La seva veu m'acaronava, m'exaltava, em reptava, m'escarnia; omplia l'espai i el temps i esborrava les oliveres i el camí, les runes de la possessió i els llums dels pobles del Pla; es confonia amb l'udol dels gossos, amb l'esgarip de les òlibes, amb la remor somorta dels motors dels cotxes i amb l'eco llunyà de les cançons de picat i el ressò de les ximbombes. Refeia un món, paraula a paraula i els sons de la seva veu construïen el Món Conegut, l'illa de les Tres Taronges, la Terra Ferma, la Gran Sequera i l'Època Fosca; s'encarnaven en el jove Arís, el poderós Roger, la sàvia Blanca, l'Alquimista i Arim, Lisó, Xila... Em turmentaven amb la malaltia de Garindaina, la bogeria de Tafall i la incomprensió del Portador, m'encuriosien amb el Secret de l'Aigua i m'apaivagaven amb el record de l'amor de Nàroa..."