"Barcelona és l'escenari d'aquesta novel·la policíaca i alguns dels seus carrers més emblemàtics es converteixen en el laberint d'ombres d'"un brètol capaç de tot per una mica de calés". Inspirat sobretot en la novel·la negra americana d'autors tan coneguts com Dashiell Hammet, Jaume Fuster va crear per a la que seria la seva segona obra el personatge de l'Enric Vidal.

L'autor va haver de fer l'any 1972 l'esforç de recrear i també imaginar l'argot que utilitzaria un macarra català, ja que no podia permetre que el seu personatge es mogués pels barris baixos parlant un català massa correcte. Calés, pàfies, paio, pinxo, bordegàs, halar, mamar, guripa, xivatar, clapar... són alguns dels termes que l'escriptor posa en boca d'Enric Vidal i que va extreure dels ambients gitanos d'alguns barris de Barcelona que ell coneixia molt bé.

[...]

De mica en mica s'omple la pica va servir també a Fuster per criticar la influència i el privilegi dels poderosos, que semblen adquirir la categoria d'intocables tot i la corrupció que els envolta. L'autor mostra l'antítesi d'aquests personatges abordant la situació que pateixen els obrers de la fàbrica propietat de Romagosa, un dels poderosos, que són estafats i abocats a l'atur per les maniobres il·legals dels amos.

La preocupació per la normalització del català de Jaume Fuster, reflectida en aquesta novel·la, va ser evident durant tota la trajectòria professional de l'autor, un dels impulsors del II Congrés de Llengua Catalana (1977) i de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), de la qual va arribar a ser president i que des del 2001 atorga el guardó Jaume Fuster a autors que conreïn novel·la de gènere."

(Aitana Lleonart. "De mica en mica s'omple la pica", Avui, 20 de setembre del 2003)

* * *

És una època en què es comentava que no es podria fer novel·la policíaca en català perquè els policies parlaven en castellà... i perquè també hi parlaven els delinqüents. Jaume Fuster, partint de la premissa que una ficció és per damunt de tot un assumpte versemblant, és a dir creïble, busca la manera de posar en boca dels personatges, siguin pinxos, bòfies, perdiguers, polítics o andoves de calé llarg, portin pipa a la trinxa o amaguin un raor a la lligacama, visquin en un forat pudent o siguin a la cangrí, una manera de dir que els faci vius als ulls del lector. I ho aconsegueix.

Cap llengua no és mai un entrebanc al geni.

També pretenia fer popular l’expressió novel·la de lladres i serenos per lligar el futur del gènere amb la tradició. Fins que els serenos no només es van acabar, sinó que el jovent ja no va saber qui eren. De vegades encara feia servir aquesta expressió i la defensava amb nostàlgia fins i tot després d’adonar-se que no tenia futur, perquè trobava que era una manera molt nostra d’anomenar el gènere i perquè deia que podia ser una aportació singular al món. Va haver de plegar veles amb els lladres i els serenos, sobretot amb els serenos. La modernitat els va engolir. Però sí que va aconseguir un tipus de novel·la en què els personatges s’expressessin en un argot que de mica en mica tots vam acabar incorporant i ampliant.

(Margarida Aritzeta. "Jaume Fuster, la ficció sense fronteres", Ítaca. Revista de Filologia, núm. 5, hivern de 2014)