"Josep Franco ha publicat a Tres i Quatre Rapsòdia, novel·la que tanca un cicle iniciat amb Calidoscopi (1983) i continuat amb Aldebaran (1989). Nascut l'any 1955 a Sueca, Josep Franco viu solament de la ploma. Ha fet llibres de text i novel·les juvenils de molt d'èxit.

—¿Teníeu pensat de fer una trilogia des del començament?
—Sí, a pesar que les dues primeres es van publicar en desordre. El cicle s'acaba amb aquesta novel·la, situada al segle XX en un poble valencià que és Sueca però que podria ser molts d'altres. No sé si podria ser qualsevol poble català, però valencià, sí, per la gent. El cicle complet abasta des de finals del segle passat fins a l'any 1975. A Aldebaran, l'assassinat d'un jutge per un anarquista és l'anècdota. El llibre és una història de l'anarquisme al poble. Calidoscopi és la disbauxa de la República i Rapsòdia, la història de dos regidors franquistes fins que comença la decadència del franquisme, no la d'ells, que encara manen. M'hauria agradat més de fer una novel·la de dues mil pàgines, però ni jo estava prou preparat ni açò dóna prou de si, ara com ara.

—¿Si ara comencéssiu el cicle de nou, escriuríeu la primera novel·la de forma diferent?
—Sí. Segur que sí. Em faria il·lusió reeditar la trilogia completa i aprofitar l'ocasió per reescriure-la. Aquesta última, no tant. Però de les altres dues, segur que hauria de canviar algunes coses. Tot això depèn de com s'accepte i es venga Rapsòdia, de quines crítiques li facen. [...]

—Del llibre que teniu a Bromera, L'últim roder, en teniu 15 edicions. ¿Quinze edicions d'un llibre de Bromera són quatre en una editorial de Barcelona?
—No. Són deu edicions de Catalunya. I de la primera edició se'n van fer quatre mil exemplars, cosa que a Catalunya només aconsegueixen determinats escriptors. Quinze edicions equivalen a uns quaranta mil llibres. És llàstima que el dialectalisme impedesca que el llibre es venga a Catalunya. Se n'hi han venuts molt pocs. Són coses molt complicades que no sé si podrem arreglar. Per cert, el llibre és producte del treball de documentació que vaig fer quan preparava Aldebaran.

—¿Va ser feixuga la tasca de documentació històrica?
Només em va caldre per a escriure la primera novel·la del cicle. Després, Calidoscopi està basada en una tergiversació històrica. I Rapsòdia és una rapsòdia, una reinterpretació d'una història popular. Ací no m'he documentat gaire, tret de situar la data exacta de determinats fets històrics.

—¿On us trobeu més a gust, amb les narracions curtes o les novel·les llargues?
Quasi sempre he treballat d'una forma paral·lela. Quan la televisió valenciana traduïa coses, en feia. Mentre escrivia Rapsòdia vaig fer una narració curta, Manuscrit de mossén Gerra. La meva intenció —però no sé si en tinc la talla— és d'escriure una novel·la sense contenció de volum ni de tractament, i açò vol dir mil pàgines pel cap baix. M'agradaria de fer-ho. Si tinc vocació d'alguna cosa és de novel·lista.

—Sueca. Fuster. ¿Us va ser de cap ajut?
—Jo crec que és obvi que sense Fuster no existiríem. Com que ho ha dit tot el món sembla un tòpic, però és veritat. Fuster és el culpable de totes les coses que passen ara. Sense ell, no sé si escriuria i si ho faria en català. Ell ens va mostrar que podíem escriure qualsevol cosa en aquesta llengua. I que no escriure en aquesta llengua seria una doble ficció. La cultura catalana és la que ha fet coses i la que ha passat a la història, al País Valencià. Crec que açò és una realitat innegable. [...]"

(Lluís Bonada. "Josep Franco: «La meua intenció és d'escriure una novel·la de més de mil pàgines»", a El Temps, núm. 422, 1992, p. 94)

* * *

"—¿Et consideres un grafòman?
—Depèn. Si per grafòman s'entén aquell que escriu quasi tots els dies, sí que ho sóc. Diuen que escriure produeix angoixa, i en part és cert. A mi em passa, però no mentre escric, que és quan estic a gust, sinó quan porte temps sense escriure i no puc escriure. Llavors el problema no és si estàs escrivint bé o malament, sinó si estàs escrivint o no. En aquest sentit sí que em considere un grafòman, no sé si això està bé o malament. [...]

—¿I de la manca d'una crítica que en faça [dels llibres] un seguiment constant?
—Això sí que em preocupa perquè sí que és més seriós. Cal que la gent opine sobre els llibres que fas i que et done idees, compare i que suggeresca per on poden anar els tirs. L'autor també necessita saber com encaixa els seus productes el lector habitual. Però ens hem de passar sense. El consol que tens és que un dia et criden d'un institut i entre el públic trobes 25 persones que et fan preguntes que et demostren que s'han llegit el llibre, i et quedes molt pagat.

—La teua literatura té un punt notable d'esperpent.
—És cert. Jo admire molt els satírics anglesos, Swift, Sterne —crec que m'he llegit el Tristram Shandy més de quinze vegades—, també Rabelais, Cervantes, aquesta és la meua tradició. Els meus amics sempre em critiquen l'excés de vena satírica, tot i que darrerament procure tenir-la controlada.

—¿Tens la sensació que la vida social és una mascarada?
—Clar. I tot el que veig me la referma. Això inevitablement es trasllueix en l'escriptura. Dins Aldebaran, l'última novel·la que he escrit, hi ha dos personatges, l'àvia i la mare del protagonista, que me'ls he presos del tot seriosament, he intentat convertir-los en éssers amb cara i ulls, però cada personatge demana un tractament i alguns han de ser caricaturescos. Amb tot, sempre hi ha, o hi hauria d'haver, una vivesa, un fos al darrere, també hi ha qui no en té una, de màscara, en té moltes.

—¿I quins projectes dus ara entre mans?
—Escriure la millor novel·la del món és el meu projecte més immediat, però encara em falta algun detall.

—¿Què és el que fa que un senyor, al País Valencià i als anys 80, es pose a escriure novel·les en català?
—És una qüestió que ens preguntem nosaltres mateixos. Hi ha diverses opinions. Pense que si escrius en contra del poder o, si més no, ets un moralista que tracta d'explicar la seua visió de la societat i coses així, ho pots fer ben bé en qualsevol llengua, per exemple en la pròpia. En el meu cas particular, i crec que és extensible, el culpable és Fuster. A partir de Fuster descobrim una manera d'escriure en la nostra pròpia llengua que és digna, assequible i valuosa. I és clar, després de Fuster vénen més coses, Pla, per exemple. També hi ha qui pensa que escrivim en català per allò de «ser el millor escriptor del meu carrer». Potser hi ha alguna cosa d'aquestes en el fons, però jo preferesc pensar que no, que és una qüestió de voluntat i de consciència. ¿Com puc intentar descriure o mitificar la Ribera en una llengua que no és la d'allí? Seria inútilment complicat, i possiblement estèril.

—Una vegada vas comentar que el problema de la narrativa valenciana era que havia passat del tractor a la IBM sense etapes intermèdies.
—El problema i potser la virtut. Si en comptes de seguir un procés més o menys lògic, una literatura es mou a salts, pot passar qualsevol cosa, inclús que en un dels salts caiga on toca. Per exemple, ara, la narrativa valenciana no té les traves ideològiques que té la del Principat. Ací som un grup de gent que intenta buscar camins diferents sense prejudicis. I s'escriu novel·la negra, recreacions d'un món rural amb microxips, pornografia, psicologisme o el que siga, sense més manies ni garanties. Que l'encertem o no és una altra història, però alguna cosa es mou. Que Ferran Torrent venga una barbaritat d'exemplars és un símptoma molt positiu, sens dubte. Al final poden eixir coses verdaderament curioses i fins i tot importants. ¿Per què no? [...]"

(Enric Sòria. "Un novel·lista volterià", a El Temps, núm. 224, 1988, p. 66 i 67)