"Per tal de resumir en molt poques paraules Aldebaran, diré que és la novel·la que conté mig segle de la vida politicosocial de la Ribera —del 1860 al 1911 aproximadament—, tan apassionant com decisiva de cara als temps que corren. Anarquistes, maçons, roders, polítics corruptes, capellans amistançats, jesuïtes, guàrdies civils no massa clarividents, dones amb dos collons... tothom té la seua parcel·la d'influència en la nostra història recent. D'aquesta manera, un dels personatges més reeixits és el senyor Lliberós, suecà concupiscent de la tercera edat i vertader prototipus rural del protector de viudes que encara estan de bon veure. Ell, junt amb tots els altres suecans que pul·lulen pel llibre, com la mateix ambientació del poble, em semblen d'un virtuosisme literari inusitat."

(Manel Joan i Arinyó. "Novel·lar la història", a El Temps, núm. 221, 1988, p. 88-89)

* * *

"En Rapsòdia retrobem el Franco seriós, però sempre tenyit d'ironies. Ara no són animals els protagonistes, però quasi com si ho foren: amb vides arrossegades, ofegades per la pudor de la dictadura, on un general regala terres a qui sap adular-lo venent efígies de la seua cara, o una dona que es mor pot enganyar inútilment la seua malaltia «intentant convertir el terror en alegria».

La rapsòdia de Franco és molt fúnebre: enlaire aromes de sepulcre com a demostració de la putrefacció d'un règim totalitari i totes les referències van al passat, a una determinada societat rural corrupta per sistema, aparentment. Ens temem, però, que la ironia de la denúncia de Franco vaja més lluny, i en realitat estiga dient-nos, d'una manera permanent, que les coses ací no han canviat mai, i que seguim vivint com fa quinze, quaranta, cent, cinc-cents anys... ¿Vivint, hem dit?"

(Carles Recio. "Un rapsoda anomenat Josep Franco", a Saó, núm. 154, 1992, p. 57)

* * *

"L'autor ha fet una novel·la d'aventures [Manuscrit de mossén Gerra] en què ha emprat, només com a pretext literari, el marc històric del descubrimiento. El protagonista, Faustí Claver, nascut a la vila de la Jana, al Baix Maestrat, relata, a les portes de la mort, una vida intensa al continent americà que conté tots els elements de la narrativa d'aventures: perills, intrigues, naufragis, un paradís, i una bella i misteriosa dona de la qual s'enamora el protagonista. En segon terme, aquest manuscrit s'endinsa en una profunda reflexió sobre l'existència de l'home i el seu destí. L'autor aborda amb intensitat, mitjançant la novel·la, l'anàlisi de la relació entre el vell i el nou món, entre l'instint i la raó, la realitat i el desig. Josep Franco s'apuntala en el personatge de Jacob Fuster, un jueu circumspecte i mesurat, per a dotar la novel·la d'una maduresa cada vegada més freqüent en la prosa d'aquest autor valencià. «Equivocar-nos és, segurament, el màxim grau de llibertat a què podem aspirar (els homes)», diu Jacob Fuster al seu amic Faustí mentre fugen de la Inquisició camí de Sueca. La vila de Sueca sempre ha estat present en el món de ficció de J. Franco. També en aquest llibre, encara que testimonialment. Perquè el fet que Josep Franco vaja prescindint en els seus llibres del seu territori més íntim, per a endinsar-se en altres referents geogràfics i històrics, assenyala que aquest autor es troba cada vegada més segur en la praxi literària. Per això també, els seus llibres van perdent en acció i van guanyant en reflexió.

Aquest Manuscrit de mossén Gerra té molt a veure amb L'últim roder, un dels primers llibres de Josep Franco, que va camí de convertir-se en un llibre emblemàtic dins de la nostra literatura perquè ja ha assolit disset edicions. En ambdós casos hi ha una clara reivindicació de la naturalesa en general i de la seua terra en particular. Franco no ha negligit tampoc la crítica del comportament de les tropes i dels religiosos espanyols en el descubrimiento, tot donant una visió crítica i cruel dels religiosos i dels soldats que es traslladaren a Amèrica. D'un esdeveniment tan irracional com el descubrimiento, Josep Franco fa un profund clam a la racionalitat de la vida, a la sinceritat i a l'esperança."

(Nel·lo Pellicer Rosell. "Aventura i reflexió", a El Temps, núm. 458, 1993, p. 93)

* * *

"...Les potències de l'ànima em sembla no sols la millor novel·la de Franco, sinó també una de les més interessants de les que, darrerament, han acolorit el panorama literari català. Dividida en tres parts, hi assistim a l'autobiografia d’un psiquiatre que, conscient de les seues mancances, «es debat entre els impulsos de la carn i les advertències de l'intel·lecte» —com ens diu la coberta. Sense un argument gaire definit, la novel·la ens parla de la impossibilitat de l'individu de tenir una existència sana dins la societat estrepitosa en què vivim, un individu que, tanmateix, pot substituir la pròpia felicitat per certa dignitat moral que, d'alguna manera, el redimeix. El més engrescador, però, de Les potències de l’ànima és: d'una banda, el retrat que s'hi fa de la societat dels últims anys del franquisme i dels primers de la democràcia, una reflexió sobre la transició valenciana que és vista amb ironia i amarguesa i que, en definitiva, ens revela la història d'un fracàs polític; i de l’altra, el tarannà del narrador —que de vegades ens recorda el de Tiempo de silencio de Luis Martín-Santos—, el qual analitza la realitat des de la perspectiva del psiquiatre intel·lectual que, amb un llenguatge amerat de cientifisme i en concret de psicoanàlisi, ens obsequia a voltes amb un estil literari d'altura [...]."

(Ramon Ramon. "Les potències de Franco", a Caràcters: és una revista de llibres, núm. 4, segona època, juny 1998)

* * *

"Ara, Josep Franco, a gratcient o a la insabuda (ell diu remetre's al model literari, temporalment més pròxim i espacialment més genèric, d'un Günter Grass: Der Butt; Mein Jahrhundert), reprèn el vell recurs susdit i reïx a insuflar-li nova vigència. Per fer-ho, posa la paraula en boca d'una mare ja entrada en la senectut, però no per això de record menys viu, la qual desgrana vivències personals compreses al llarg de les dècades centrals del segle XX. La sil·lepsi, estilísticament consagrada per Cèsar, de referir-se a ella mateixa en tercera persona, "la mare", crea sensació d'objectivitat i, alhora, contrapesa les incursions que, en forma de preguntes, matisos o interpretacions, li adreça el fill. El monòleg d'ella, inscrit en el llenguatge del mite i propi de tothom qui «només» ha viscut i patit la història, és contrastat així amb la conversa que mira de fer-hi ell, relacionada amb el llenguatge del logos i pròpia de qui, des de la retrospecció crítica, malda sobretot per entendre-la, la història. Que el desenllaç d'aquesta, en el decurs de la novel·la, se centri en l'accelerada substitució lingüística i cultural que pateix a hores d'ara el País Valencià respon a una opció ideològica de l'autor. La literària, no menys deliberada, a cavall entre l'onirisme i la simbologia, consisteix, en una mena d'ascensió laica, a fer levitar cada cop més amunt la mare, tant com més minvat es troba l'ús real i pla de la llengua i com més hipertròficament sublimada es veu aquesta a través de la literatura.
L'acumulació de parèmies, de locucions i de frases fetes en el discurs de la mare, totes ben genuïnes i en risc de desaparició —si no han desaparegut ja—, és evident que, a més de reflectir una voluntat programàtica anàloga a la que, en dos moments diversos, inspira la Rondalla de rondalles de Lluís Galiana i la Primera història d'Esther de Salvador Espriu, permet així mateix de subratllar, tot literaturitzant-lo, el tall produït en la transmissió viva de la llengua i la insuficiència de relegar aquella, si es vol a la supervivència d'aquesta, a l'àmbit escolar estricte o al culturalista en general.
El títol de l'obra és diplomàticament redactat en present històric. En passat hauria resultat precipitadament conclusiu. En futur, potser massa ingènuament esperançat (tot i que bé calgui continuar apostant-hi). En qualsevol cas, és aquesta una novel·la que, des de l'òptica de l'anàlisi aquí proposada, ve a sumar-se a d'altres que, com L'escletxa de Renada-Laura Portet o La mestra de Víctor Gómez Labrado, fan front, dignament i valenta, als canvis d'un tombant de mil·lenni en què hi ha en joc la identitat de tot un poble: el nostre."

(Josep Murgades. "Josep Franco. Això és llarg de contar", a Els Marges, núm. 75, 2005, pàg. 117-118)

* * *

"Valors com l’amor, l'amistat i la generositat triomfen enmig d'un ambient conflictiu, en què la vida humana no val res. El grup de personatges que es mouen al voltant de Marc Peris aconseguiran tirar endavant i superar les terribles dificultats que la vida els posa, a base de suport mutu. Així mateix, s'exalça l'idealisme polític de dos dels personatges que més ajuden Marc Peris: el pare Vicent Mulet i el guerriller Rafael Rodríguez Harca, davant les intrigues i les lluites interessades d'altres personatges. En Vent d'Almansa es desenvolupen petites històries al voltant de la història principal, que sovint ens proporcionen alguna sorpresa, tot això narrat amb l’estil àgil i viu característic de la prosa de Josep Franco, que fan d'aquesta novel·la una lectura ben amena."

(Josep Manuel San Abdon. "Amor i amistat amb Almansa al fons", a Avui. Cultura, 14-VI-2007, p. 15)