El vaig tractar, i intensament alguns cops. La conversa que ve a continuació vam gravar-la un dia, bevent ginebra i fregint carn de porc amb mongetes, al seu precari pis de Sant Cugat, davant camps plàcids i assolellats.


D'un adolescent sentimental

—¿Te'n recordes, Baltasar, que fa temps un dia em vas dir que els de la meva edat, entre la guerra i l'exili que ens agafà en plena adolescència, ho deguérem passar així, més aviat fotut?

—Sí.

—Doncs no. I jo diria que la vam passar molt divertida. Bé, és clar que fotuda sí. Però no. Mira, els joves, i això és el que els fa commovedors, són sempre gent humiliada, humiliats i ofesos, com deia Dostoievski. Doncs bé, la gent de la meva edat, gràcies a aquell desordre col·lectiu, a catorze anys ja vam tenir la reacció —i en aquell poema meu "In memoriam" ho dic o ho insinuo clarament— de menyspreu davant els nostres pares, que havien fabricat aquell merder. Ja ni ens els vam prendre seriosament en cap sentit. I això, a un xicot, li treu un pes de sobre.

—A mi em passà al revés, vull dir referent al pes. Jo, de la guerra, no en tinc record: vaig néixer quan ja feia un any que s'esbatussaven. A més, a Mallorca no n'hi havia i la meva família era de dretes. [...] Ideològicament, socialment, el món que em donaren era segur, immòbil, d'una seguretat fins i tot mítica. I el vaig engolir com la cosa més natural.

—I després et vénen aquests teòrics de cada costat que ens volen ficar a tots dins els mateixos esquemes, uf! La meva família, i el meu pare, que no era burro, naturalment, era d'esquerres, però poquíssim: és a dir, d'Acció Catalana, i entre nosaltres et diré que tots els seus instints eren ben de dretes. Però Acció Catalana era del Front Popular, i el pare, que era regidor de l'Ajuntament de Reus, va estar a punt de ser elegit diputat. Si a les eleccions de febrer del 36, Acció Catalana hagués tingut una mica més de vots...

—I quan decidíreu marxar a l'exili?

—Cap a l'estiu del 38, el meu pare, que ja t'he dit que naturalment burro no ho era, va veure que la guerra estava completament fotuda. Com que era amic del conseller de la Generalitat, Serra Pàmies, del PSUC, com que també era amic d'Andreu Nin, el qual encara recordo venint al mas que teníem nosaltres... Ah, ah! I ara et diré una cosa que t'agrairia que no traiessis i que la posis allà on et vagi bé. No ho treguis, eh! I és que una de les canallades pitjors que he vist en la meva vida es de José Bergamín, que va fotre un prefaci a un pamflet publicat després de l'assassinat de Nin a la zona republicana, dient aquella bestiesa que Nin i tots els del POUM tenien línia directa amb el general Cabanellas, a Saragossa. És una d'aquestes canallades que no tenen perdó de Déu, em penso.

—D'acord.

—Bé, doncs com et deia, el meu pare es va fer presentar per Serra Pàmies a Álvarez del Vayo, i aquest va nomenar el meu pare canceller del consolat d'Espanya a Bordeus. La meva família se n'hi anà el juny del 38. No recordo bé les dates, però sembla que llavors encara podien cridar la meva lleva: jo sóc de la del 43, ja que vaig néixer el 22. Per tant, sóc de la segona lleva que no va fer la guerra. La del 42, la cridaren, però no va anar al front. Saps que jo era un sentimental? Aquell juny vaig negar-me a anar-me'n a França, perquè, en plena batalla de l'Ebre, si em cridaven havia d'anar-hi i etcètera. I no ho dic com una cosa heroica, sinó burlant-me de mi mateix, comprens? Ara pensaria una cosa molt diferent, perquè a una guerra que no vaig fabricar jo, per què m'hi havia de deixar embolicar?

—Gabriel, tens tota la raó.

—Però el que passa és que a setze anys un és un sentimental... A finals de setembre el meu pare vingué de Bordeus a buscar-me, i com que aleshores la derrota era tan òbvia, em vaig deixar endur. I vaig arribar a França exactament el dia que es firmava el Pacte de Munic, o sigui, el dia que la República va perdre la guerra. Llavors només es tractava d'empalmar amb la guerra mundial... I saps amb qui vaig tenir tractes, a Reus, sense saber-ho? Amb Tito. Un company meu va aconseguir una clau del magatzem de la fàbrica de conyac del seu pare, i ja pots comptar que la fàbrica era una porqueria, com totes les fàbriques de conyac que hi pot haver a Reus, i que consistia a ficar per una conducció aigua, per una altra alcohol, i de tant en tant un got d'essència de conyac. Doncs bé, amb la colla que érem, i que robàvem bicicletes, com explico a "In memoriam", anàvem, a les nits, a la fàbrica i fabricàvem d'aquell mata-rates espantós, que intercanviàvem per tabac amb les Brigades Internacionals. Oh, i el tabac era en aquella època la moneda més sòlida que podies tenir. Amb tabac ho aconseguies tot, des de llonganisses fins a dones. I resulta que durant una temporada un dels nostres clients era un coronel que havia instal·lat el seu quarter general al bar "Bol d'Or", que després de la guerra es digué "Bar España": l'amo del bar, quan vaig tornar, va dir-me: "Doncs aquell coronel era en Tito". [...]


Del cor que ens governa

—Com definiries la importància que la dona ha tingut a la teva vida?

—No sé ben bé com dir-ho... Deixant de banda la part sexual, encara que sigui difícil deixar-la de banda, les dones m'interessen molt com m'interessa molt tota la gent jove, sense distincions de sexes, i pel mateix motiu m'agrada fer classes d'Universitat: són, com et diré? com ocells, com fruites, i ara em cito a mi en un poema. A un intel·lectual, i em fa vergonya emprar el mot, el que li convé és tractar persones el menys intel·lectuals possible. Però així com un botiguer ens mata d'avorriment, una noieta o un noi ens són simpàtics i ens poden donar una reacció de frescor davant de la vida que ni tu ni jo no tenim. Els intel·lectuals sempre tenim, sobre la vida, reaccions secundàries. En canvi, tractar gent que té reaccions primàries, no interferides per ideologies, és sa.


De sublimitats poètiques

—I per què et vas posar a escriure poesia?

—Et diré el que altres vegades ja hem comentat. Jo tenia una sèrie de coses a dir sobre Espanya i els espanyols i sobre Catalunya i els catalans, volia dir l'estat de decadència en què es trobava, es troba, el país. Del 54 al 57 havia escrit una mena de diari, que vaig cremar i ara em sap greu, al qual, però, no deia avui m'ha passat tal cosa i demà tal altra, sinó que sota la forma de l'aforisme, seguint els models de Nietzsche i de La Bruyère, deia el que em semblava sobre la gent de la península, i sobretot els catalans. Però no m'acabaven de satisfer.
L'agost del 57 la meva mare se'n va anar a Londres, i em deixà sol al pis: vaig estar-me tot el mes llegint, per primera vegada d'una manera seriosa, Shakespeare. Va ser una borratxera, que va durar sis mesos més, que vam passar al mas de Reus: em llegia i rellegia cíclicament les diguem quinze millors obres de Shakespeare, tu. I és ell qui em va descobrir que en poesia es pot dir tot. Aleshores, allò que no em satisfeia de l'aforisme, se'm resolgué: un bon dia vaig escriure "In memoriam", basat en Shakespeare, i cuc! funcionava.

—Va ser el teu gran moment poètic.

—Sí, vaig tenir uns anys de producció de versos, basats en aquest punt de partida. Però des de finals del 63 pràcticament no he escrit res, excepte mitja dotzena de poemes curts. No tinc res més a dir, penso, encara que, és clar, tingui coses a dir sobre els homes, les dones i la humanitat, que són eterns. Em referia a coses directes, experimentals, meves. [...] Ara s'hauria d'explicar la complicitat, la confabulació que vam fer en Jaime Gil de Biedma i jo, i en la qual vam tenir una sort fantàstica, perquè l'un escrivia en català i l'altre en castellà, ja que si no, ens hauríem copiat mútuament, i així ens sortí diferent. En Jaime Gil i jo vam fer, et deia, una confabulació una mica pueril, però que ens excitava, i que és la següent: que un poema ha de tenir com a mínim el mateix grau de sentit que té una carta comercial, comprens? Això exclou un percentatge considerable de la poesia que s'escriu. Quin sentit té dir, com diu algun poeta, "amb sang voldria fer una cançó de marbre"? Cap. I aquesta complicitat era contra tothom, no solament contra els poetes irrealistes, sinó també contra un Blas de Otero, que era un suposat realista, però carregat d'un fons de demència socialoide.

—No faràs més poemes, oi?

—No ho sé. Potser m'engegarà una carregada...

—I allò que volies fer del rei Pere a Muret?

—Potser la carregada serà èpica, i ho faré.

—De la poesia social-realista, no en vas participar, malgrat ésser realista.

—El que volíem en Jaime i jo no eren mandangues de poesia social, sinó que la poesia fos tan interessant com, posem, una novel·la: expressar situacions humanes partint de la base que a les persones l'únic que ens interessa són els homes i les dones, amb la mateixa complexitat que pots fer-ho en una novel·la. I em penso que ho hem aconseguit, vet aquí. [...]


De l'ordenació de Babel

—La cultura catalana d'avui, com la veus?

—Recolzada encara en la poesia, malgrat que s'hagin publicat novel·les excel·lents, com La Plaça del Diamant de la Rodoreda i El carrer estret d'en Pla. Però, com va dir Paul Valéry en unes conferències que va fer a Barcelona l'any vint-i-tants, una cultura que té el punt més sòlid en la poesia, està girada de cap per avall. La poesia ha de ser la punta d'una piràmide i no pas la base. Llavors s'hauria de procurar que la cultura catalana no fóssiu vosaltres els novel·listes sinó els matemàtics, els físics, els geòlegs: això és la base d'una cultura. Pots dir, és clar, que jo tinc part de culpa en aquesta situació, però com que no em faig meva cap responsabilitat col·lectiva, sinó individual, mira...

—No estic gaire d'acord en el que dius sobre poesia i novel·la, però. Exceptuant els monstres sagrats de rigor, i amb alguna altra excepció, alguna, no algunes, i quatre poemes aïllats, jo crec que aquests últims quinze o vint anys el país ha produït més novel·les, i alguns novel·listes, de qualitat, més que no pas poemes i poetes.

—Potser, i a més no ho sé gaire. Et remarco només que si m'hagués de sentir col·lectivament responsable d'alguna cosa, seria de no ser matemàtic, geòleg, antropòleg, arqueòleg o qualsevol d'aquestes coses. Aquí quan la gent parla d'una cultura, és d'una cultura literària, i això és una insignificança respecte al que és la cultura autèntica del món. I ara no vull aixecar la qüestió de les dues cultures, però sense la científica, no hi ha cultura.

—I per què ens trobem en aquesta anormalitat?

—Per la dominació exterior. Però, i això és un punt que t'agrairia que registressis, no s'ha de creure que aquesta anormalitat sigui tan estranya, perquè una de semblant s'ha donat també a Alemanya, on durant almenys cinquanta anys tots els funcionaris han estat prussians, i Adenauer, encara que feia veure tot el contrari, tenia una política dirigida contra la unificació de les dues Alemanyes, perquè la comunista és l'Alemanya prussiana, la que havia governat tota la resta d'Alemanya. És un país total, que s'ha de construir, si no la nostra cultura no assolirà mai un nivell acceptable.

—Què opines dels polítics?

—Que són unes males bèsties, encara que n'hi ha uns que són pitjors que els altres: Stalin era pitjor que Trotsky, i potser per això aquell va guanyar i a aquest el va fer matar.


Darrera, permanent imatge...

No vaig veure Gabriel Ferrater mort. N'estic content. El recordo, el recordaré, com era de viu, aclucant els ulls, amb la seva veu nerviosa i xisclant, de pell rosadenca i cabells blancs, uns ulls blaus. Petita la cara, seca, vestit amb pantalons vaquers i jerseis o camises, una americana de xeviot, rient estentori.
Ha estat així...

(Baltasar Porcel. "In memoriam" [entrevista a Gabriel Ferrater], Serra d'Or, núm. 14, 1972, p. 384-9)