Gabriel Ferrater Soler neix a Reus el 20 de maig del 1922. Escriptor i lingüista, aporta a la poesia catalana l'observació minuciosa de l'experiència moral de l'home, a l'extrem oposat de l'estètica romàntica.

El pare, Ricard Ferrater, és una persona cultivada que es dedica a la política (va ser qui va llegir la proclamació de la II República des del balcó de l'Ajuntament de Reus). La família de Ferrater, dedicada a l'exportació de vins en l'empresa que havia fundat l'avi, gaudeix de benestar econòmic. Alhora a casa disposen d'una biblioteca respectable, que suposa l'estímul inicial per a la vocació intel·lectual del petit Gabriel, que no és escolaritzat fins a l'edat de 10 anys. En endavant, mostrà sempre una capacitat excel·lent d'autoaprenentatge.

Passa llargues temporades a la masia del Picarany (prop d'Almoster, al Baix Camp), on la família havia traslladat una part de la seva biblioteca. L'octubre de 1933 inicia el primer curs de batxillerat a l'Institut d'Ensenyament Mitjà de Reus, on és considerat un alumne poc brillant, sobretot per la seva incapacitat d'adaptar-se a la disciplina acadèmica.

Als tretze anys, Gabriel Ferrater ja llegeix en versió original les novel·les de Flaubert i Stendhal. I als catorze, Verlaine i Les fleurs du mal de Baudelaire.

Al començament de la guerra civil espanyola, el 1936, Gabriel Ferrater és un adolescent de catorze anys. L'impressiona molt el desordre moral que, d'alguna manera, implica el seu pare, que és d'Acció Catalana, partit que forma part de la coalició que governa la Generalitat de Catalunya. A "In memoriam" recull la persecució i la mort a trets del seu professor de gimnàstica, un exsergent del quarter de cavalleria de Reus. La tardor de 1938, s'instal·la a Bordeus, on el pare és nomenat canceller del govern d'Espanya. L'estada a França és un gran estímul per al jove Ferrater. Es matricula al Lycée Michel Montaigne per continuar l'ensenyament mitjà. Allí pot adreçar la seva curiositat als seus autors favorits, com Baudelaire, Valéry, Montagne o Racine, i alhora s'interessa per contemporanis com Gide, Proust o el grup surrealista. És també en aquest temps que aprèn a llegir anglès i alemany.

Quan el darrer dia de 1941 torna a Reus, reprèn l'amistat amb els companys de l'institut i, segons el dramaturg Ramon Gomis, biògraf de l'escriptor, canvia francofília per germanofília, que justifica amb arguments de tipus culturals, no pas ideològics.

Ha de fer tres anys de servei militar, destinat a Barbastre i Osca, entre 1943 i 1946. A partir de 1945 s'interessa per les matemàtiques i la pintura, i comença la carrera de Ciències Exactes (de la qual no es va llicenciar). El seu interès s'adreça sobretot a l'àlgebra, i els interessos literaris queden en segon terme.

A poc a poc, a causa de la situació en què queden les persones no afectes al règim franquista, i també per desavinences familiars, el negoci de vins va decaient, fins que fa fallida i el seu pare se suïcida l'any 1951. Ferrater es veu obligat a guanyar-se la vida col·laborant en revistes, fent crítiques i traduccions.

És com a crític pictòric per a la revista Laye que, durant la dècada dels 50, Ferrater comença a veure molt sovint alguns membres dels cercles literaris barcelonins, i fa amistat tant amb Carles Riba com amb nous joves poetes com Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma i d'altres del seu entorn; això suposa un nou impuls al seu interès per la poesia. El descobriment d'alguns escriptors anglesos (de Hardy a Auden i sobretot Shakespeare), alemanys (Brecht), francesos, italians i dels medievals (bàsicament Ausiàs Marc) el porta a escriure, en 1958-65, quasi tota la seva poesia publicada. Vuit anys que donen com a fruit una obra breu, però imprescindible: Da nuces pueris (1960), Menja't una cama (1962), Teoria dels cossos (1966) i un volum on aplega els tres llibres, introduint-hi alguns canvis, Les dones i els dies (1968) que va suposa el punt final d'una aventura poètica insòlita en el marc de les lletres catalanes. L'erotisme franc i el pas del temps són una constant en la seva obra. Els poemes "In memoriam" i "Poema inacabat", són uns dels testimonis més valuosos de la guerra civil espanyola i de les seves conseqüències.

El 1963 va a Hamburg com a lector de l'editorial Rowohlt. La darrera etapa en la evolució intel·lectual de Gabriel Ferrater és ocasionada per la lectura que fa, l'estiu de 1964, de la Gramàtica Catalana d'Antoni M. Badia i Margarit. La insatisfacció que aquesta obra li produeix, l'indueix a interessar-se per la lingüística científica, i a madurar un projecte d'elaboració d'un gran assaig sobre gramàtica catalana.

Aquest mateix any, Ferrater es casa a Gibraltar amb Jill Jarrell, una noia nord-americana que coneix a Frankfurt, i amb qui conviu durant tres anys.

Cursa la carrera de Filologia romànica a la Universitat de Barcelona i des de 1967 és professor de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma i comença a escriure (1969-72) una sèrie d'articles de doctrina lingüística a la revista Serra d'Or, sota el títol De causis linguae, entre els quals destaquen l'esbós d'una teoria mètrica basada en el component fonològic de la gramàtica generativo-transformacional proposada per Chomsky i Halle i un estudi de les gramàtiques de Pompeu Fabra.

Imparteix també classes a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada, a l'estiu del 1971, i part del curs 1971-72 a la Universitat de Barcelona sobre gramàtica transformacional del català, formulació que ha de ser la seva obra lingüística de més volada.

Escriu articles de crítica, que són publicats com a pròlegs d'edicions d'obres de Josep Carner, de J. V. Foix i de Hölderlin, i tradueix al català Der Prozess, de Franz Kafka. També tradueix Language, de Leonard Bloomfield, i Cartesian linguistics, de Noam Chomsky, obres per a les quals prepara una anotació adaptant la teoria al català. En castellà ha traduït Hemingway, Weiss, Södeberg, Gombrich i Bierwisch.

Gabriel Ferrater se suïcida el 27 d'abril de 1972, al seu pis de Sant Cugat del Vallès.

Pòstumament, el seu germà, Joan Ferraté, li publica reculls de textos, molts dels quals inèdits: Sobre literatura (1979), La poesia de Carles Riba (1979), Sobre pintura (1981), Sobre el llenguatge (1981) i Papers, cartes, paraules (1986).

Les lletres catalanes el recorden amb un premi de poesia per a joves que porta el seu nom, convocat per Òmnium Cultural del Baix Camp, i un altre convocat per l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.