Aquest nou llibre de poemes de la rosa, A la vora de l'aigua, sempre amb imatges d'aigua, en totes les seves formes, en tota la majestàtica presència del blau, ens evoca, per damunt de tot, la petjada del pas del temps. El llibre es divideix en tres parts, a través d'un recorregut de mar cap a terra, i ens apropa als paisatges que la poeta habita amb presència i essència. […]

Un dels tresors de la poeta és un vell coixí, ple de records, al poema Llunes blanques o bé, un mirall antic Mirall misteriós. També són uns tresors les senzilles petúnies, que ella amanyaga a la seva terrassa davant de mar. O els ocells que la visiten. O els eucaliptus d'essència guaridora. Però el tresor més sorprenent durant una pila d'anys a la vora del mar, d'aquest mar tan estimat, és el petit hort, davant la via del tren, que apareix al poema Que hi fas hortet viu. […]

La mirada polièdrica de la poeta retrata i converteix en poema el ric estampat de formes humanes que de tantes maneres habiten un mateix paisatge. I així és com Joan Descals mostra, en els seus dibuixos, l'ull que observa, al voltant de tantes rodones i rodones, com dansa la dansa de la vida. Uns dibuixos fragmentaris, potser cubistes, fets de petites peces, mosaic d'engrunes de vida. De la vida que nia en els versos d'una poeta que voldria ser una au. […] La poesia de la Rosa és un agraïment a la vida sempre. També hi ha denúncia en la seva poesia, una visió de rebuig davant les injustícies socials, sobretot, però el que ella vol, en llibertat, és regraciar-se de tanta bellesa que ens envolta per guarir-nos. […]

I el tresor final que ens reserva aquest llibre és dins el poema Amb el pes d'un insecte. Vaig dir a l'autora que era el poema que més m'agradava del llibre. Em fa entendre que una dona que és cridada per la lluna és una dona cridada per la seva ànima. Per la seva veu més profunda i sincera. Per aquella veritat del cor que permet caminar sobre l'aigua. Sobre l'aigua, que és com dir sobre la pròpia vida per damunt de l'aigua i per damunt del poema. Amb aquelles invisibles ales convertides en lletres.

Estimada Rosa, gràcies per aquest llibre i que per molts anys et puguem tenir totes i tots ben a la vora.

(Roser Guasch. "A la vora de l'aigua i de Rosa Fabregat", Revista Portal Nou, núm. 211, gener-febrer de 2009)

* * *

L'aigua […] és un doble fil que anusa uns i altres paisatges viscuts i adorats. És la matèria que sosté les persones, els animals, la vida de les cases i el sentit de les temperatures. Dues aigües, les de la Rosa: la d'estiu i marítima de Salou –amb la seva platja d'arena– i la d'hivern, fonedissa i prima del Segre lleidatà. Els paisatges de l'aigua hi són presentats com vistos des de sengles finestres, allà, en l'horitzó pròxim, de la mirada. La finestra d'un apartament de platja, damunt dels pintes de les palmeres del passeig marítim, i la finestra oberta en direcció al Cappont, que mira per damunt de les mèlies immenses de l'avinguda del Segre.

L'aigua del poemari –aquest fons bellugadís i susceptible de ser penetrat– és l'artèria del món observat i descrit. Res fora de l'aigua i tot manifestant-se a la seva vora. L'aigua com a paisatge de la vida de l'escriptora. I com a paisatge ofert per a la lectura de la vida que neix, que es deplega amb la seva esplendor, que es turmenta sota pressió i que declina suaument amb el sol banyant de tardor les làmines fluvial i marítima.

També hi ha un esguard sense finestra. El llambregueix de la poetessa entre les escenes de l'experiència humana. Es tracta d'una mirada en el dedins del coneixement, en el pòsit moral que han deixat els drames humans en la vida de la dona sensible. Coses que han esclatat a Lleida i coses que van tenir lloc en la sorra marítima, o en els carrers bigarrats de la vila de platja.

Els versos d'A la vora de l'aigua tenen aroma de maduresa; són, cadascun, la poma que ha estat guardada tot l'hivern i que s'enceta així que la primavera arriba: assaonada, amb el suc de sucre just, amb l'acidesa somorta en el recors de la carn, amb la pell dibuixant l'arrissament del temps sobre l'ànima de la sorra, del riu quiet, de l'estany…

Des de la consciència social, passat per l'embadaliment d'un amor contemplat, fins al recompte de l'edat, A la vora de l'aigua conté allò que la Rosa Fabregat ha viscut fins avui. Allò que ha viscut, no només allò que ha observat. La densitat de l'espai que ocupen les reflexions experiencials és tanta que els versos presenten la vida amb una naturalitat curulla de moral (entengui's a la manera ètica) i carregada d'estètica.

Sol ser fàcil trobar-se en consens amb la poesia de Rosa Fabregat, perquè els seus versos no fan altre –bellament, és cert– que revelen allò que sentim els que compartim amb ella els seus paisatges. En A la vora de l'aigua, aquest comú acord es manifesta amb una puixança emotiva, amb un recreixement dels compromisos del lector amb els de la poetessa. Són els compromisos que reclamen els éssers que la poblen, amb les seves càrregues al coll, amb la lleugeresa dels seus cossos en flotació.

Una esplèndida lectura, la d'A la vora de l'aigua –encara que no sigui davant del riu, del mar o de l'estany– per als dies que traspassen l'any i preparen el regal de la màgia. Una manera de submergir-se en allò que sabíem bell i que hem hagut d'esperar a la poesia de Fabregat per descobrir-ho.

(Francesc Pané. "L''Acqua vitae' de Rosa Fabregat", Segre, 13 de gener de 2009)

* * *

Amb el títol de A la vora de l'aigua, un cop més editat per Pagès (i incorporant il·lustracions de Joan Descals, amb qui ja havia col·laborat en alguns dels primers llibres), es tracta novament d'un tríptic, és a dir, d'una obra amb tres parts ben definides, i amb una estructura interna i una quantitat de poemes (com li agrada de jugar amb les xifres!) que evoca pas del temps. En concret, són com dos dies que simbolitzen la vida sencera: la primera part "A la vora del mar" se situa al llarg de 24 poemes en l'espai lluminós dels seus estius (Salou) i és clar que evoca la plenitud, mentre que la segona i la tercera, de 12 poemes cadascuna (sumen també, doncs, com les hores d'un dia) es traslladen a Lleida ("A la vora del riu"), lloc de la maduresa recent, i a la darrera part, titulada "Les ales de la nit", entren fins i tot, amb valentia i serenor, en el que es preveu el tram darrer del recorregut vital (és la nit, la fosca del mateix riu, on potser bateguen les ales de l'àngel a qui s'adreçava un altre gran poeta lleidatà, Marius Torres…).

Un "darrer" llibre, doncs, on s'ofereix amb plenitud la millor Rosa Fabregat, la poeta sensible, directa i sempre ocupada per les misèries del món: la mateixa que enguany celebra 30 anys d'activitat poètica pública. Li n'hem de donar les gràcies.

(Albert Turull. "L'últim llibre de Rosa Fabregat", Segarra actualitat, núm. 145, desembre de 2008)

* * *

Poemes que s'entretenen a resseguir espais i geografies personals, que treuen espurnes de poesia només en la densitat de la mirada i perquè, en aquest cas, acondueixen amb encert una metàfora d'aigua", escriu Isidor Cònsul al pròleg de A la vora de l'aigua, l'últim poemari de Rosa Fabregat, que es presenta acompanyat d'unes atractives il·lustracions de Joan Descals.

Sens dubte l'element aigua és una de les presències més concretes i alhora més subtils en la poètica de l'autora. L'aigua és símbol dels sentiments i de les capes més profundes de la personalitat humana. [...]

En A la vora de l'aigua (Pagès Editors), Rosa Fabregat ens convida a transitar per tres àmbits on l'aigua és alhora realitat i metàfora. En el primer, A la vora del mar, trobem la poetessa en les seves estades estivals a Salou, on el mar, en efecte, és una presència física lluminosa i plaent, però que en tants poemes esdevé figura dels seus sentiments compassius envers aquells que les circumstàncies de la vida han situat al marge: venedors ambulants jugant-se la vida perseguits per la poli, immigrants de pell negra i lacais de la Ventafocs que a la nit recullen la brossa…

En el segon apartat, A la vora del riu, les aigües de companyia són les del riu Segre, el riu de Lleida, on viu Rosa Fabregat. També aquí els poemes recullen emotives escenes de la ciutat de Ponent: la passada (càlids records de la seva joventut) i la present, on no hi falten figures com les del Paco, l'indigent. Els paisatges poètics de Rosa Fabregat sempre són amb figures.

El tercer apartat, Les ales de la nit, que clou, arrodonint-lo, el poemari, és el més enigmàtic i sorprenent. Aquí la poetessa abandona el to expositiu, més plàstic, que li coneixem, per endinsar-se en unes altres aigües: les aigües de la metafísica, on la mort és una presència viva. […]

En Les ales de la nit trobem una passejant –un misteriós jo poètic de Rosa Fabregat– que transita anònima per uns carrers foscos que recorden Lleida. Així, en aquest camí de pors i de boires nocturnes, és com la poetessa ens presenta la imatge del tram final de l'existència, ple d'interrogants i alhora de desig de superació. Més encara: d'alliberament a través de la mort perfectament explicitat en la bella metàfora 'les ales de la nit'.

La societat contemporània ha volgut deixar de banda el sentit, el valor de la mort, aquest vincle indissoluble de la mort amb la vida [...]. Rosa Fabregat, en la seva condició perfectament travada de científica i de poeta, sap que sense la mort no hi hauria temps, ni creixement, ni canvi, i que això és, precisament, la vida.

(Teresa Costa-Gramunt. "A la vora de l'aigua", L'Eco de Sitges, 29 de novembre de 2008)