"Parlo del tarot i de Superman. Però giro la mirada envers una postal amb l'efígie de Notre-Dame de Paimpont que de fa temps tinc posada al prestatge dels llibres, i adverteixo també que el seu vestit és roig amb creus daurades i un fistó daurat; i que la capa que la cobreix és blava amb motius florals daurats. Paimpont és un petit llogarret de Bretanya, situat a la vora del llac del mateix nom. I el llac és el cor del gran bosc que recorda el lloc de retir de Merlí, l'encantaire. He corregut moltes vegades amunt i avall el bosc de Paimpont, tot fent romiatge a la Font de Baranton, des d'on Merlí desfermava les tempestes, o a la Vall Sense Retorn, on la fada Morgana va encantar uns joves malvats a fi de castigar-los. Paimpont, els boscos del qual degueren ésser impenetrables per als forasters, és un dels santuaris de la mitologia cèltica: les fonts, els llacs, els roures, catedrals naturals on els celtes celebraven llurs cultes, continuen omplint el paisatge. Sobre aquest fons de creences el cristianisme ha bastit els seus símbols, ha aixecat el campanar solitari al costat de la roureda, i ha empès Merlí fins a la clariana ignota, per tal de fer seure en un tron daurat Notre-Dame de Paimpont amb el Nen als braços. Però Merlí, el vell murri, ha vestit la imatge de la Verge amb els dos colors que encarnen el sincretisme màgic.

Allò que resulta evident sobre el fons de les creences cèltiques, que les llegendes medievals van recollir i perpetuar, ocorre també sobre el magma de les creences que els paleocristians professaren, contaminades després per la grandiositat aparatosa del panteó romà. En les pàgines anteriors hem intentat de descriure algunes de les connotacions que el roig i el blau tingueren, i que en part han conservat fins als nostres dies. En l'exposició que del tema hem fet es barregen macrosistemes religiosos –l'acumulació teogramàtica de grecs i de romans, els sentits transcendent i mil·lenarista de la tradició judeocristiana– amb els microsistemes tot just llevats de l'animisme màgic que degueren transportar els habitants d'aquests topants; de manera semblant, o no pas massa diferent, a com els pobles avui incorporats al ritme i les exigències del segle XX, a Àfrica, a Amèrica i a Oceania, intenten de reconstruir en una síntesi coherent i entenedora allò que han heretat de llurs avantpassats i allò que de nou els arriba.

Les grans concepcions teocèntriques, Júpiter, Ceres, s'imposen i assenyalen un bicromatisme essencial. Però aquest bicromatisme, continuat pels successors d'aquests personatges, adquireix significats diversos quan es veu obligat a aixoplugar el formiguer sobrenatural que pul·lula a través dels microsistemes religiosos. Així, si la successió Zeus-Júpiter-Crist-Sagrat Cor presenta la constant del roig, és evident que el roig no li és exclusiu, que li és necessari compartir-lo amb altres personatges que, per unes causes o altres, exigeixen també aquest atribut. Saturn, el Cronos dels grecs, derrotat per Júpiter, el seu fill, continua reivindicant des del fons de la cadena mitològica el dret al roig, que algun dia li degué pertànyer gairebé en exclusiva. Si més no les festes saturnals evocaren als romans, i en conjunt als pobles romanitzats, un passat millor que el present, durant el qual tots els homes havien tingut els mateixos drets, i sobre el qual aquest déu arcaic i rogenc senyorejava.

Si en un extrem de la cadena podem situar-hi el vell Saturn, en l'altre hem de situar-hi els esperits i els follets dels microsistemes. Anomenar déus aquests personatges humils i invisibles fóra inflar-los amb una importància que llurs fidels mai no pretengueren de donar-los. Els romans, que els acceptaren, els anomenaren déus de la llar, amb la qual cosa van circumscriure amb força precisió quina era l'amplitud de llur domini. Aquests genis menors no eren ni bons ni dolents, sinó entremaliats, impertinents, protectors, segons els casos i les circumstàncies. De fet tenen força trets comuns amb els esperits que posseeixen els fidels de molts pobles de l'Àfrica negra en les cerimònies iniciàtiques de dansa. Són esperits que cal atreure amb un ritual molt precís tot congraciant-los, però que després cal allunyar amb unes formes litúrgiques radicals, mancades de contemplacions.

Podem creure que algunes cerimònies de possessió celebrades a la Mediterrània neolítica i pre-hel·lènica tenien unes connotacions semblants. El ritme, amb les seves propietats hipnòtiques, és sens dubte un propiciador eficaç dels estats de possessió; i, per tant, ho és la dansa. El sufisme, dins el conjunt de formes religioses que presenta l'islamisme dels nostres dies, és un altre testimoniatge del mateix fenomen.

A Les bacants Eurípides ens mostra una altra fórmula introductòria de la possessió, el culte al déu de l'embriaguesa, que adquireix una dimensió enlluernadorament tràgica. Però el que ara volem assenyalar és que les objectivacions conceptuals de les forces del subconscient atemoreixen l'home sense adquirir, tanmateix, una bonesa o una maldat específiques. Per això, a mesura que es concreten en una munió d'éssers invisibles que vaguen entorn dels homes, i que fins i tot poden manifestar-se a través de la possessió, els esperits no mereixen una qualificació ètica massa estricta. Com a màxim cal tractar-los amb tacte, cal fer-los certes ofrenes, retre'ls un culte satisfactori.

La divisió dels esperits en bons i dolents és una aportació dels macrosistemes religiosos arribats de l'Orient; i quallats potser a l'Iran, on trobem una formulació cosmogònica en les doctrines pseudo-cristianes de Manes, sorgides indubtablement d'un pòsit anterior. Tot això que sembla tan llunyà revesteix per a nosaltres una importància immediata, car converteix en dimonis totes les divinitats menors que es resisteixen a cristianitzar-se.

Els llocs de culte són recuperats per la nova religió, al cim de les muntanyes, a la vora de les deus aquàtiques, on s'instauren divinitats 'blaves'. Altres divinitats 'blaves' que es mostren inassimilables subsisteixen com a goges i dones d'aigua, que poblen la rondallística popular amb episodis terrorífics. I altres divinitats masculines no recuperables són adornades amb atributs 'rojos'. És el cas de Satanàs, de Llucifer, noms d'origen lingüístic i geogràfic llunyà que denominen de manera una mica emfàtica la familiar figura d'En Pere Botero, d'En Banyeta, dels nostres entranyables barrufets, del dimoni Cucarell.

En banyeta és una divinitat ctònica i subterrània, que no s'empara del roig solar, privatiu dels déus que procedeixen dels macrosistemes, sinó de l'activitat ígnia que hom situa sota la terra. El banyeta s'ha vist empès avui a unes zones molt pròximes al ludisme infantil, la qual cosa mostra que ha començat ja la cursa del seu descrèdit. És possible que Vulcà, que en un principi era un déu ben plantat, s'enlletgís ràpidament a causa de la influència que les petites divinitats ctòniques exerciren sobre el seu aspecte. Avui aquests éssers relacionats amb el món igni i subterrani apareixen anyalment a Els pastorets; i fins no fa gaire apareixien també, a l'escena del Ball de Diables, a les representacions de La Passió, tant a Olesa de Montserrat com a Esparraguera.

Els colors, doncs, han hagut d'acollir simbologies diverses: el blau defineix les divinitats femenines, però Neptú, barbat i masculí, apareix com a senyor del mar; el roig és distintiu dels déus que tendeixen a identificar-se amb l'astre diürn, però dóna també llur resplendor ombrívola i fosforescent als petits genis locals que un dia es veieren excomunicats pels representants de la religió oficial.

Totes aquestes consideracions mítico-cromàtiques adquireixen immediatesa quan comencem a considerar que exerceixen una influència directa en la ritualitat quotidiana. O sigui, aquest procés antic de segles pren un relleu impensat si podem demostrar que sota l'empremta del roig i el blau efectuem encara uns actes, el significat primer dels quals hem oblidat des de fa segles. En efecte, encara que deformat, hi hauria un signe la lectura del qual, ja gairebé inadvertida, continuaria provocant una reacció en l'home actual.

Segurament que els exemples foren més nombrosos del que a cop d'ull podríem suposar. Tanmateix ens limitarem a exposar-ne un, tot seguint les aportacions fetes per Dolors Juliano al seu treball Anàlisi estructural d'un sistema de romiatges al Vallès. Dolors Juliano centrà la seva atenció en una comunitat demogràficament cenyida, la vila de Sant Feliu de Codines, que en el cens de 1975 comptava poc més de tres mil habitants. Malgrat això no podem considerar Sant Feliu de Codines una comunitat rural: la seva proximitat a Barcelona, el creixement demogràfic regular i una important indústria tèxtil fan que aquesta població es trobi totalment integrada als hàbits del segle XX, tot i que el pes de les tradicions locals hi graviti.

A Sant Feliu hom troba constància de poblament a partir del segle IX, amb el nom de Codes, que l'XI dóna ja Sancti Felicis di Cúdines. Codina, és a dir, roca que sobresurt, indica prou bé quin és l'origen del nom de la vila, al qual l'onada de cristianització, l'afany de posar una petita divinitat benèfica i protectora, avantposà l'advocació de Sant Feliu. Dolors Juliano, que durant els anys 1979 i 1980 realitzava un treball de tema més ampli, es va sentir atreta pels romiatges que efectuaven els santfeliuencs, pobres en contingut religiós però molt arrelats tant entre la població jove com entre la gran.

Els habitants de Sant Feliu de Codines realitzen quatre romiatges anyals: a Sant Sadurní, muntanya situada al NO, a la Mare de Déu del Villar, indret situat al SE, punts units per un eix de cinc quilòmetres; a Sant Sebastià de Montmajor, al SO, i a Sant Miquel del Fai al NE, punts que disten nou quilòmetres l'un de l'altre. Sant Feliu estaria en el vèrtex d'aquests dos eixos que s'estenen en forma de creu. Hom es desplaça a Sant Sadurní, sempre segons les notes de Dolors Juliano, el 29 de novembre, dia del sant (si bé des de fa dos anys hom ha traslladat la data al primer diumenge de desembre); quaranta dies després se celebra el romiatge a Sant Sebastià de Montmajor. L'altre eix entra en acció a la temporada oposada de l'any: el dilluns de Pasqua de Resurrecció hom va al Villar, que és una ermita relacionada amb una font, i quaranta dies després el pelegrinatge duu la població fins a la cascada de Sant Miquel del Fai. Cal notar, ni que sigui de passada, el sentit màgic del període de quaranta dies, que ha subsistit en el llenguatge actual (posar algú, alguna cosa, en quarantena).

Els quatre indrets assenyalats són tinguts com a llocs de culte pre-cristians: el Villar i Sant Miquel del Fai relacionats amb ritus aquàtics i lunars, i Sant Sadurní i Sant Sebastià amb ritus solars i ignis. (Sant Sadurní és, amb tota versemblança, una cristianització del nom del déu romà Saturn). Després de documentar les seves deduccions Dolors Juliano se centra a l'estudi dels dos romiatges dependents de l'eix Sant Sadurní-el Villar, el qual, al seu entendre, és 'un eix simbòlic entre dos extrems contraris on pràcticament cada detall dels romiatges pot plantejar-se en termes d'oposició'.

Heus ací com desglossa l'autora els elements dels romiatges:

Sant Sadurní (Roig)

Des del punt de vista del calendari
És una festa fixa
(Calendari solar)
Solstici d'hivern
Diumenge

Des del punt de vista del romiatge per si mateix
Romiatge a la muntanya
S'hi va a la matinada
S'hi va a menjar
Hi va tot el poble

El Villar (Blau)

Des del punt de vista del calendari
És una festa mòbil
(Calendari lunar)
Equinocci de primavera
Dilluns

Des del punt de vista del romiatge per si mateix
Romiatge a la vall
S'hi va a la tarda
S'hi va a beure aigua a la font
Hi van sobretot les dones embarassades

Hom va al puig de Sant Sadurní a veure-hi sortir el sol; al Villar hom hi va a l'hora del crepuscle a veure-hi sortir la lluna, precisament el dia de la setmana que segons la nomenclatura romana encara vigent li és dedicat. Dolors Juliano estableix encara les següents binòmies:

Muntanya = mascle.
Font = dona.
Villar = Mare de Déu.
Sant Sadurní guareix els trencats = la Mare de Déu dóna llet a les mares.

A més, els santfeliuencs que volen engendrar un fill baró han de consumar l'acte sexual amb la testa orientada cap a la muntanya de Sant Sadurní, i els peus, per tant, orientats cap al Villar.

Constatem, doncs, a Sant Feliu de Codines, la subsistència d'un hàbit translatiu, l'origen del qual cal cercar sens dubte en les creences locals, determinades pels accidents topogràfics de l'indret. (Ja hem vist com són aquests accidents els que donen el nom a la població des que apareixen testimonis escrits; i donar nom equival, sovint, a dispensar protecció i a establir amb els habitants una relació de culte). Sobre aquest substrat màgic autòcton s'estén, en densificar-se la penetració romana, un macrosistema religiós la influència del qual sobre els hàbits i les creences no podem determinar; el que sí que sabem és que, tant com modifica la presència del fons màgic, s'hi emmotlla també amb docilitat. Durant aquest període l'actual muntanya de Sant Sadurní devia ésser posada sota l'advocació del vell Saturn, que conservava encara alguns atributs solars, cada cop menys compartits amb la divinitat ascendent i acaparadora de Júpiter.

Un tercer estrat que ve a recobrir l'univers mental dels habitants de la contrada arriba amb la cristianització. Els cultes translaticis es fixen llavors en les formes i les devocions que trobem documentats fins a arribar als nostres dies. Però en els nostres dies s'opera un ràpid procés de dessacralització, i els romiatges perden per als qui hi participen llur sentit religiós. I tanmateix subsisteixen. Podríem puntualitzar, en tot cas, que la funció preponderantment religiosa dels romiatges ha estat substituïda per una funció preponderantment lúdica.

Heus ací, doncs, el fet, tal com ens interessa considerar-lo des d'un punt de vista conceptual: unes antigues creences que han quedat profundament soterrades per dos estrats religiosos posteriors continuen provocant el moviment de centenars de persones en unes dates determinades en què el darrer dels sediments religiosos s'ha afeblit de manera notable, si més no pel que fa a la seva influència sobre els hàbits de la vida quotidiana, i sense que cap de les persones que es desplacen –hi pot haver alguna excepció, és clar– sigui conscient de la motivació profunda dels seus actes.

¿Podríem parlar, potser, d'un fenomen de sonambulisme col·lectiu? El cas de Sant Feliu de Codines estudiat per Dolors Juliano resulta molt il·lustratiu i ens mostra fins a quin punt podem ésser manejats per un substrat cultural que no coneixem de manera conscient, però que impregna els actes de la comunitat a la qual pertanyem. Sovint per a explicar-nos el sentit d'una acció formulem un raonament, però aquest raonament només arriba a trobar una motivació substitutòria i, per tant, falsa. Davant els signes gestuals, veritable mitograma mòbil, ens cal cercar els coneixements que regiren en el moment de llur creació, única manera per arribar a una descodificació correcta."

(Fragment del capítol "Encara més sobre el roig i el blau", del llibre El fons ritual de la vida quotidiana. Barcelona: Edicions 62, 1982, p. 189-198)