"Xavier Fàbregas estudia la semiologia teatral amb la voluntat d'analitzar el teatre com a llenguatge, i aprofundeix la síntesi important del polonès Tadeusz Kowzan recollida a Littérature et spectacle. Tanmateix, com a membre fundador de l'Institut Europeu de Semiologia (1979), Fàbregas pren el pols a les limitacions d'aquelles primeres etapes de la semiologia. Es pot dir que preveu molt aviat l'estancament d'aquella embranzida metodològica en què el trossejament del continuum de la representació en microunitats temporals no podia de cap manera fer entendre la globalitat del treball de creació escènica, com tampoc les interaccions entre els diversos sistemes de signes i el funcionament general de la representació.

Xavier Fàbregas s'interessà ràpidament pel dispositiu de la posada en escena, per la seva lògica interna i per a la materialitat dels signes (veus, gestos, intensitats, ritmes, formes, forces…). La seva anàlisi parteix del 'text espectacular', pensat com a sistema generador de sentit, tal com es pot apreciar en els seus estudis sobre Els Joglars, Comediants, Albert Vidal, La Cubana, entre d'altres. L'estudiós s'endinsa, doncs, cap a unes vies personals d'anàlisi, i amb l'ambició d'explicar-se el funcionament de la representació, amb l'ambició d'incorporar el que conté d'indefinit i d'inefable, busca una 'semiologia en acció' a través del model de la interculturalitat, tal com es pot apreciar a Iconologia de l'espectacle.

Des d'aleshores, valorarà especialment les manifestacions preteatrals i les utilitzarà com a matèria essencial d'estudi: rituals, cerimònies religioses, festes i tradicions catalanes o universals esdevenen per a ell una font de referència, com demostra, entre d'altres, Tradicions, mites i creences dels catalans. Aquesta experiència del fet teatral li obre les portes de l'antropologia cultural, una matèria que Xavier Fàbregas va practicar de manera pionera a Catalunya, tal com recalca Sebastià Serrano quan afirma que 'des de la perspectiva de la teoria de la comunicació […] la seva obra, en els anys de la seva mort, era una de les més consistents que es podien trobar no sols en l'àmbit de la nostra cultura sinó del món'. Escrits importants seran publicats dins aquesta línia, dels quals El fons ritual de la vida quotidiana és un molt bon exemple."

(Maryse Badiou. "De la bellesa d'una corba el·líptica. Apropament a una metodologia", Serra d'Or, núm. 549, setembre de 2005, p. 47)
 

* * *
 

"En Xavier encenia el present i desfeia els instants per desbrossar-ne les arrels. Assenyalava les platges i no nevava mai a la seva porta. Sabia fer fogons de les pedres i tenia l'experiència de l'home savi que sempre espera. Tots els aspectes de la seva feina eren importants quan hi descobria grandeses i flaqueses amb el tinter sobre el mapa. El seu esperit ho feia tot abastable. Moltes cambres s'han tancat en deixar ell de guarnir-les. Ple de salut, enteníeu tota mena d'horitzons quan vigilava les idees dels altres. Es treia de dins brancam i fullatge. Si prenia el Teatre per les arrels, no deixava res per fer. En estudiar una obra, fugia dels tòpics. No podíeu retrocedir. En Xavier, vestit d'explorador, avançava, i tot ho engolia el seu bosc perquè el reclam d'una bona collita no li feia perdre les flors. En comparar els perills, sabia com encendre els mals camins i tombar una perruca. Hi ha crítics que erren el camí sota una pluja àcida, però, quan veuen sortir el sol, es posen a berenar. Valoren una pineda per la flor seva que conté, o s'asseuen en un pedrís perquè diuen que la Terra calla i la Història no respecta el calendari al seu gust. En Xavier s'ho apuntava tot, batalles i festes, i el seu pensament posava la pedra als marges. Si bé neixen moviments de renovació, també creia que la tradició no és per a enfrontar-s'hi.

Demanen la continuïtat de la seva via. Que, de l'activitat desplegada, en surti una pluja de llengües. Poc hi havia gaires pauses en el seu bagatge. Si entrant i sortint traçava un itinerari, era per anar més lluny. Comprenia que la primavera mai no es mou per límits estrictes. Erraria, però, qui pensés que no podia traçar bons esquemes. Amunt i avall de les seves constants lectures, el món sencer li reclamava l'atenció. Sense perdre l'equilibri, establia llocs de pas entre totes les geografies. Perquè a les obres de vegades la dreta i l'esquerra són les de l'actor i altres vegades les de l'espectador."

(Joan Brossa. "Massís de flors al monument de Xavier Fàbregas", Simposi d'Antropologia Cultural sobre Xavier Fàbregas. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1990, p. 169-170)
 

* * *
 

"A Fàbregas li interessa, en efecte, tot allò que té una manifestació exterior, tot allò que d'alguna manera podem cristal·litzar, fotografiar o tenir-ne una imatge. És a dir, veure la part que va més enllà del simple 'missatge' –del que en diem convencionalment el contingut– i veure com hi ha tot un gest, una expressivitat que en principi només és una cosa de forma, d'aparença, un difuminat entorn de les accions que ens mena a aquest fons de la cultura tal com l'entenia ell i tal com s'entén cada vegada més precisament en antropologia, en sociologia de petits ambients, que aquest nou interès i aquesta nova teorització del gest i de tot allò que dota d'expressivitat el que ja coneixem o el que ja fem d'una manera més o menys repetida. I aquí comencen les fronteres i les identitats, les formes de viure i de sentir d'una manera, de participar de les coses d'una manera, aquí comencen les diferències i les similituds. Això és molt difícil d'establir, és difícil de categoritzar i de definir (i gairebé a la vida quotidiana no ho definim); només es pot pintar, ens hi podem acostar a través d'un llenguatge que no tothom pot desenvolupar de la mateixa manera, amb la mateixa precisió. Jo diria que si hi ha una clau per veure aquest tipus d'aproximació, és que en l'obra de Xavier Fàbregas hi ha presents tres preocupacions, que són: la preocupació per trobar la lògica de les coses, dels fets i per trobar el sentiment i la bellesa d'aquestes coses. És difícil que trobem tres fenòmens que normalment tendim a separar i que convencionalment donem per més sintetitzats en la vida artística. En canvi, estudiant l'antropologia, l'etnografia, la interacció de les persones, veient més aquest costat, aquest aspecte de gest i d'expressió, podem arribar a detectar aquest tipus d'universos, aquesta conjuminació d'aquestes tres perspectives que normalment només veiem, i arribem a definir en el món de la representació artística, en el món de l'art. Aquest diria que és l'aspecte més colpidor, i més atractiu al meu entendre, de l'obra de Xavier Fàbregas."

(Ignasi Terradas. "Entorn de l'aportació de Xavier Fàbregas a la història i a l'antropologia", Simposi d'Antropologia Cultural sobre Xavier Fàbregas. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1990, p. 19-20)
 

* * *
 

"Encara que una part de la seva obra havia conegut l'estrena, sovint més o menys professional però mai amb èxit sorollós, va condemnar a l'oblit aquest aspecte de la seva polifacètica activitat. A això hi havia d'ajudar que només dues comèdies havien arribat a publicar-se. I ell no tenia cap interès a mostrar-les, ni aquestes ni cap de les altres. […] Era sever amb ell mateix; quan el vaig conèixer havia pres ja la decisió d'integrar-se en la nostra cultura; a més, la seva idea de què havia de ser el teatre es tornava clarament ambiciosa. […]

Una evolució ideològica, amb meandres, és observable des de Partits pel mig, escrita per un Fàbregas molt jove, inquiet, però poc informat, i un Fàbregas adult, definit decididament en Aquesta terra, i que ja no desmentirà les posicions adoptades en aquesta obra, pràcticament l'última que va escriure, però no l'última feina seva de dramaturg. Suggeriria que existeix, en canvi, una constant, visible des del començament, i mantinguda visceralment a les seves obres i també en les seves actituds com a persona: un instintiu escepticisme, esforçadament domesticat a favor de posicions d'esquerra a partir de cert instant però, tanmateix, present fins al final de la seva vida. Un escepticisme que el feia trobar més còmode, més sincer i menys retòric a l'hora de tractar temes i personatges amb un toc d'humor i d'ironia, que no pas quan es decidia a intentar camins greus, més dramàtics."

(Josep M. Benet i Jornet. "Fàbregas, autor teatral", Estudis Escènics, núm. 30, desembre de 1988, p. 153-156)
 

* * *
 

"En Fàbregas tenia un gran sentit de l'actualitat. Per això sabia escriure per als diaris, perquè sabia trobar aquella referència que podia interessar el lector, aquella frase, aquell gir, aquella imatge precisa. I, sobretot, demostrava una gran habilitat pels títols. En aquest sentit, era molt periodista. Com també ho era per l'agilitat a redactar. Se li podia dir: seu aquí i fes un article de sis pàgines. S'asseia a la màquina i quan arribava a la sisena pàgina hi posava 'Xavier Fàbregas' i l'article estava perfectament acabat. Això, evidentment, és un art, i ell el tenia. […] Vaig començar a investigar sobre el teatre quan no ho feia ningú i en el moment que va sortir en Fàbregas ho vaig deixar de fer perquè no valia la pena; ja ho feia ell i, a més ho feia molt millor. En aquest sentit, la gràcia de la figura de Fàbregas és que és una figura de crisi, una figura que correspon a una situació de crisi o de suplència. Com també m'hi considero jo, en aquest cas. En el camp del teatre, en Fàbregas havia de tocar moltes tecles perquè no hi havia ningú que les toqués. I en va arribar a fer un art, d'aquesta diversitat de dedicacions. En un moment donat, era un líder del teatre independent, feia ressenyes teatrals, història del teatre català i periodisme teatral, com d'altres que hem fet crítica i història i, alhora, moltes altres coses. Ell, en efecte, es dedicava simultàniament a moltes activitats i la qüestió és que totes les feia bé. Aleshores, quan ell desapareix, un s'adona que el país es mou per individualitats singulars i que no hi ha mecanismes de relleu idonis. En Fàbregas, com en un altre moment va ser-ho Vicens Vives, és d'aquelles figures que només poden sortir en situacions de crisi, en situacions que demanen que una sola persona ompli una gran quantitat de buits. Quan s'entra en una situació més normalitzada, no dic pas normalitzada del tot, la lògica demana que cadascú s'especialitzi en una cosa, que agafi un camp i hi treballi a fons. Aleshores, és clar, anirà molt més enllà que els altres, perquè els altres només poden insinuar, esbossar, intentar aproximacions. En Xavier Fàbregas va haver de moure's en el front de la diversitat i en el de l'especialització. En un moment determinat es pot dir que ell 'és' el teatre, i mort ell, és clar, s'han tancat molts camins. N'haurien de sortir d'altres que reprenguessin la seva feina."

(Joaquim Molas. "Un investigador en temps de crisi", Estudis Escènics, núm. 30, desembre de 1988, p. 13-14)
 

* * *
 

"[Xavier Fàbregas és] el crític independent i ardit que esdevé revulsiu de tot un món teatral a les acaballes dels anys seixanta i dels inicis d'una dècada, la dels setanta, que ell contribuí decisivament a conformar i en la qual s'establiren les coordenades de la nostra realitat teatral d'ara. [...]

D'alguna manera, l'hora del teatre independent és l'hora de Xavier Fàbregas. No es tractava pas de seguir l'escena comercial, immobilista i agònica, sense cap interès; es tractava de trobar l'altre teatre, el nou Prometeu dels grups modestos i inquiets, marginals i resistents, que aconseguien de pujar a l'escenari o que s'havien de mantenir silenciosos i actuar de manera clandestina. Es tractava de trobar el teatre que respirava veritat i conflicte, es tractava de trobar la vida.

És a partir d'aquest moment que, acompanyat sempre per Pau Barceló, el testimoni gràfic imprescindible –i per d'altres que ens hi afegíem, en una o altra aventura–, comença una vertiginosa cavalcada en seguiment de totes les manifestacions teatrals –i parateatrals– possibles. Tot era escrupulosament anotat, i allò que podia comprometre –la vigilància de la censura era implacable– era silenciat amb prudència.

Tota la gent que fèiem teatre, que no sabíem ben bé què volíem fer però que teníem clar allò que no volíem, vam aprendre aviat de les seves cròniques. Era com una mena de miracle que algú s'ocupés –i des d'unes pàgines tan prestigioses com les de Serra d'Or– d'allò que fèiem. I començaren les cartes, i començaren les converses i les xerrades, les conferències, els cursets i les taules rodones, i les cròniques i les notes que comentaven les nostres intencions i la nostra bona fe teatral. En Xavier era a tot arreu. Per desconegut que fos el grup, per males que fossin les condicions de l'actuació, per decisives que resultessin les insuficiències tècniques, Xavier Fàbregas hi era present i esperonava la feina ben feta i reprenia allò que no tenia el mínim de qualitat exigible. Fou un temps d'acció constant. De les tertúlies a El Oro del Rhin, de la creació d'El Galliner, de les converses apassionades a la Biblioteca de l'Institut del Teatre, on sempre tenien les portes obertes i on es forjaren –i es frustraren– tants i tants projectes de renovació teatral. De la coordinació dels grups més modestos sorgiren d'altres grups més forts, de les inquietuds de la gent formada a l'Escola Adrià Gual, de tot el bullit comarcal, dels grups dels barris populars, de l'Off-Barcelona, dels primers cicles de Cavall Fort, sorgia un pòsit teatral que permetria tot l'esclat dels setanta i tot el capgirament de les formes teatrals del país. I en Xavier hi era. I no solament hi era present per a ajudar, amb exigència, a tirar endavant, sinó que hi era per a anotar, per a certificar, perquè l'art efímer de la crítica teatral tingués gruix de doctrina, perquè, després, quan ja no hi hagués urgència ni provisionalitat, en poguéssim escriure la història. N'estic ben convençut. La nostra història teatral seria molt diferent sense l'acció directa i contundent, ardida i deslligada de tota dependència, de Xavier Fàbregas."

(Joaquim Vilà i Folch. "L'art efímer de Xavier Fàbregas", Serra d'Or, núm. 313, octubre de 1985, p. 23-24)