La seva mort significà la desaparició del català més important del nostre temps. Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s'hi pugui comparar. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu. Feia molts anys, feia moltes dotzenes d'anys, que no s'havia produït en el nostre país un cas semblant. En el nostre temps concretament totes les empreses de caràcter col·lectiu i els homes que s'hi posaren davant tingueren un destí mancat, foren emportats avall per una catàstrofe sense precedents. De l'inenarrable, fabulós naufragi, només queda dempeus una obra i una figura: la figura i l'obra de Pompeu Fabra.

El país, però, ha sobreviscut i no sembla pas perceptible ja l'existència d'algun símptoma específicament mortífer. Davant aquesta realitat, la vida obliga a reaccionar, i un principi d'higiene social elemental porta fatalment a negligir, a tractar d'oblidar el desastre apocalíptic, sobretot quan de la situació immediata no se n'escapa ningú. La vida porta al mateix temps a exaltar, a valorar el que ha quedat dempeus, perquè en el que ha quedat dempeus hi ha l'arrel de l'esperança i del futur. L'obra de Fabra és l'obra general i pública de més transcendència perquè suscita una esperança i és un recomençament.

«Pompeu Fabra», llegia fa un moment, «és l'únic català a qui tots els catalans han obeït plenament. Ell és l'únic que ha vist realitzada la noble ambició de tota la seva vida, l'únic que a l'hora suprema haurà pogut dir: "Del meu treball, res no ha estat debades."» Observació exacta, d'un impressionant –i per contrast emocionant– to verídic.

Potser seria d'algun interès examinar com era Fabra i parlar una mica –fins on sigui possible– de l'aventura de la seva vida. No podria pas assegurar si vaig arribar a ser amic seu. Conegut, certament. Un dels meus grans honors és haver-lo tractat, haver passat amb ell una determinada quantitat d'hores, sense fer exactament res de particular, és a dir, convivint i conversant, i no pas precisament d'ortografia o de sintaxi, sinó de tot el que s'anava presentant a cada moment. Una relació produïda, doncs, en un terreny absolutament intranscendent, amb les deformacions mínimes.

D'entrada, semblava un senyor d'una normalitat absoluta, un senyor de mitja estatura, flac, ossat, rigorosament afaitat, d'ulls blavissos però intensos, d'una presència modesta però real, vestit de gris, que alternava amb el blau marí quan es mudava, d'un acolliment amable però caut i circumspecte, d'una total simplicitat, desproveït de gesticulacló, mancat de pintoresc, silenciós, pausat, lent, en fi, un senyor que fumava la pipa amb el millor tabac ros que podia obtenir.

(Josep Pla. "Pompeu Fabra", dins Obra Completa. Homenots. Barcelona: Destino)

* * *

Enmig d'aquell panorama Pompeu Fabra és no solament el centre del projecte de construcció de la llengua catalana nacional depurada, com hem dit abans, sinó que representa un clar contrast amb aquells depuradors coetanis, per la seva preparació filològica i el seu rigor científic. Fabra tenia una visió clara de l'evolució històrica de la llengua catalana i, a diferència dels altres, sabia que calia diferenciar els mots evolutius dels mots savis manllevats al llatí i al grec, per aquesta raó coincidents en totes les llengües romàniques amb lleugeres diferències d'adaptació.

(Gabriel Bibiloni. "Pompeu Fabra i la interferència")