—Por qué escribe usted, y por qué, específicamente, para niños y jóvenes?
—Para mí, escribir ha sido siempre como una forma más de expresar mis sentimientos. En ciertas ocasiones, me ha proporcionado un estímulo y una manera de sincerarme conmigo misma; otras veces, ha servido para intensificar mis ideas y mis aficiones contemplativas. Hace poco más de dos años que decidí dar a conocer algunos de mis escritos, pues pensé que su publicación podría ser positiva, y estoy muy satisfecha de tal decisión.
Me gustan los niños: su espontaneidad, ternura y entusiasmo es algo maravilloso que todos debiéramos guardar, en cierta medida, en algún rincón de nuestro ser. También los jóvenes merecen mis mayores elogios, pues llevan, por sí mismos, un potencial de ilusión y alegría de la debiéramos contagiarnos. Todos, en definitiva, forman parte del futuro de nuestro país, de la humanidad, en términos más generales. Es por este motivo que escribo para ellos, y pongo en mi obra los mejores deseos y sentimientos.

—¿Qué característica cree usted que debe tener la literatura infantil y juvenil para conectar con los lectores?
—En primer lugar, debe ser creativa, amena e interesante, porque ello es esencial para animarles a leer e introducirles en el mundo de la literatura. Las ilustraciones y el formato tienen un buen papel a desarrollar.
Hay que destacar también, y de forma especial, el hecho de que debe ser positiva, educativa y llena de contenido, en definitiva, humana, pero escrita con una cierta gracia.

—¿Cómo valora el actual panorama de la literatura infantil y juvenil en Cataluña?
—No estoy todavía muy integrada y sería aventurado dar un juicio muy estricto. Creo, sin embargo, que el hecho de que en los sistemas educativos entre la lectura obligada de diversas obras es positivo en muchos aspectos, pero a veces hace perder el interés e ilusión por leer otros libros durante las horas de ocio. Quizá haría falta potenciar la publicidad para estimular más a la lectura e, incluso, aprovechar la televisión, que es también causa de esta pérdida de interés por la lectura, para organizar algún programa dedicado a la literatura infantil.
La literatura infantil y juvenil en Cataluña creo que tiene un papel muy importante para el desarrollo intelectual y el aprendizaje del idioma, y también debería potenciarse y estimularse, en los aspectos antes expuestos.

(CLIJ)

* * *

Els autistes són els marginats dels marginats. Així ho creu Rosa M. Esteller, mestra de secundària i autora del llibre Entre dos silencis, publicat recentment. A Entre dos silencis en Titu, un noi autista, ens explica algunes de les coses que li han passat dels 8 anys fins als 25 anys. En realitat, les experiències del Titu són les del fill gran de la Rosa, afectat per la síndrome de Kanner.

—Per quina raó t'has decidit a escriure aquest llibre?
—Volia fer conèixer com són les persones autistes. La major part d'autistes no parlen; els que ho fan tenen un vocabulari força limitat, un vocabulari no gaire coherent, i és difícil saber com pensen. D'alguna manera, escriure aquest llibre era donar veu al meu fill, un miracle que és la meva il·lusió, i la de tots els pares d'infants autistes. Òbviament, el punt de vista del llibre és imaginari, perquè els autistes no és comuniquen bé verbalment, tot i que ho poden fer a través dels sentiments. La idea de fons del llibre és que la gent descobreixi que els autistes tenen sentiments, desmitificar la mala premsa que solen tenir, donar a conèixer aquesta síndrome. En Titu ens ensenya, a través dels seus sentiments, petites lliçons d'ètica. A cada capítol del llibre ens narra un episodi concret de coses que li han passat al Titu al llarg dels anys, i aquests episodis amaguen un sentit: parlen de l'amistat, del treball, de l'agraïment, de l'amor…

_És un llibre relativament fàcil de llegir. A qui va dirigit?
—No és una obra teòrica, ni un tractat d'ètica. Volia que el llibre fos per a tothom, per a persones de 10 a 100 anys. Es dirigeix tant als pares que tenen fills autistes, que sovint fan front a un enorme desconeixement, com als mestres d'escola, que potser el poden comentar a classe amb els seus estudiants. Volia contribuir a la divulgació de l'autisme des d'aquest punt de vista: en centres d'escolaritat normal, llegir i comentar el llibre pot servir perquè els infants valorin la diferència, i per enriquir el diàleg sobre alguns valors. Són petites píndoles d'humanitat que poden servir per dignificar l'autisme i per potenciar que tots els infants estimin més la vida.

—Superar la visió dels "marginats dels marginats"
—Les coses han canviat molt en pocs anys. Quan el meu fill era petit, només hi havia tres escoles a Barcelona que acceptessin infants autistes. Per descomptat, a les escoles "normals" tampoc el volien. Això, actualment, ja no succeeix. De fet, com a mestra jo he vist que, en motles ocasions, fins i tot en el cas d'infants de coeficient normal, però potser d'aprenentatge més lent, el sistema educatiu no facilita les coses. Hi ha nois i noies que no arriben al nivell exigit i es desmoralitzen, o infants que es rebel·len, que no paren atenció. Abans d'arribar a aquest extrem, aquests infants s'han sentit frustrats. En aquests casos, els mestres també pateixen. Els infants autistes són feliços tal com són, però de vegades cal donar un missatge d'ànim als seus mestres.

—En un capítol descrius la frustració d'una mestra que acaba marxant de l'escola
—Sí, hi ha un capítol dedicat als professors. Sovint, en els casos d'autisme, es pensen que no fan prou, perquè els infants no responen tal com ells voldrien. Senten que les coses se'ls escapen de les mans. Aquests mestres necessiten saber que la seva feina és valuosa, que té un sentit. Que els autistes poden reaccionar de maneres molt estranyes, però que, com el meu fill, poden ser feliços. Que, com diu el llibre, els autistes no són nens "estranys i complicats, sinó que l'únic estrany i complicat és l'autisme".

(Butlletí Rosa Sensat, octubre 2003)

* * *

El seu últim llibre Entre dos silencis (Edicions Baula) és la veu de qui no té veu, el seu fill autista, el Jordi o Titu, el seu nen de 33 anys.

—No està una mica fora de lloc dir «nen» a un tros d'home de 33 anys?
—Totalment (riu). Sé que sona ridícul, però no puc fer-hi més. Per mi és el nen.

—Com és el Jordi?
—Un nen autista amb la síndrome de Kanner. Hi sent i ho entén tot, però no parla.

—El llibre Entre dos silencis és la seva vida?
—Sí. Cada capítol va ser un any entre els 8 i els 25 anys.

—L'enrenou que provoca en una botiga de roba en el capítol 3 sembla increïble.
—Moltes coses semblen inversemblants, però totes són reals. Abans per cridar l'atenció es tirava a terra i es posava a cridar picant de peus i mans.

—Només per cridar l'atenció?
—Totalment. Ens ho va dir el psicòleg.

—Quan i on es comportava així?.
—Només ho feia als llocs que hi havia molta gent. Li encantava que vinguessin a veure'l i jo havia de dir a la gent que, si us plau, marxessin. Per algunes coses són molt intel·ligents, però per altres…

—En quin aspecte és el Jordi, Titu en el llibre, molt intel·ligent?
—Sempre aconsegueix el que vol. Posa en marxa 50.000 estratègies per tal d'aconseguir-ho.

—Per exemple?
—Ja podem tenir ben tancades la xocolata i llaminadures, en un armari ben alt i ben tancat amb balda, que ell sempre troba la manera d'agafar-ne.

—Robatori al descuit?
—Exactament (Riu). Aprofita qualsevol moment d'oblit per atracar l'armari de les llaminadures. I, a més, a una velocitat vertiginosa.

—En quins aspectes no és intel·ligent?
—Com tots els afectats per la síndrome de Kanner, vocalitza i fa sons, però no parla.

—Escriu?
—No. I només llegeix alguns blocs de lletres molt repetits com la paraula "Homes" en els lavabos. Però mai lletra per lletra.

—Però entén el que li diuen.
—Això sí. Tot. El pitjor és que no té consciència del perill.

—Vist amb ulls de mare, tot és més perillós.
—No, no. Ha estat a punt de caure d'una teulada des d'una alçada de dos pisos. I això ha passat dues vegades. Ho explico al llibre.

—Què hi feia allà dalt?
—Puja i se sent lliure. Sent l'adrenalina dels que anem en bicicleta o esquiem. Hi té dret. El problema és que vol saltar.

—I el tòpic del nen autista que es queda dos dies callat assegut en un racó?
—Si no es tracten, es queden així no dos dies, sinó una setmana.

—El seu fill ha rebut tractament?
—El meu i molts altres, a base de teràpies i molts estímuls, arriben a recuperar-se bastant.

—Què entén per recuperar-se bastant?
—Ha millorat molt a nivell afectiu, de comprensió i de comportament social.

—La resta de la gent sabem comprendre'ls?
—Cada cop més. Abans els autistes de Kanner se'ls tenia per bojos i anaven directament a un manicomi.

—I ara?
—Ara hi ha escoles, centres especials i, sobretot se sap que no tenen gaire intel·ligència, però sí una sensibilitat en alguns casos superiors a la mitjana.

—Les institucions catalanes són a l'alçada de les europees?
—Sí. I en alguns aspectes millor i tot.

—En quin aspecte?
—En el caliu humà. La familiaritat, el tracte tan carinyòs dels terapeutes.

—Què fa el seu fill les 24 hores del dia?
—De dilluns a dijous està al centre laboral de La Garriga especial per autistes, Terlab.

—Què hi fa?
—Gimnàs, esport, teràpia laboral, com cuidar gallines, conrear camps o reciclar paper.

—I de divendres a diumenge?
—Està amb nosaltres. El portem d'excursió i a tot arreu menys als llocs tancats.

—Per què?
—Perquè en qualsevol moment es pot posar a cridar i, si estem en un concert al Palau de la Música, pot molestar als altres.

—No li agrada la música?
—Sí, sí. La major part de vegades crida perquè és feliç i està content.

—S'avé amb el seu germà de 30 anys?
—S'estimen amb bogeria.

(Víctor Colomer: Diari de Sabadell, 2 de desembre de 2004, p. 11)