Si no sabem que és l'autisme, quin desassossec produeix en el noi o noia que el pateix ni quins problemes planteja als pares i familiars, la lectura d'aquest llibre ens ajudarà a fer-nos una idea força clara, no des del punt de vista científic, sinó des del nivell afectiu i quotidià. Rosa Maria Esteller ha creat una història en què el nen autista intenta comunicar tot el que li passa al seu avi, ja mort. És cert que els nens autistes no parlen, però tot el que es relata està basat en experiències reals i, a través d'allò que "diu" el protagonista, els lectors anem entenent tot el món que envolta aquesta malaltia: els sentiments dels pares, les reaccions d'amics i veïns, els conflictes amb els metges, les actituds de mestres i monitors… En "Titu" aconsegueix tenir una veu pròpia que la narració literària sap fer sorgir i el relat de les seves trifulgues representa un viatge tan autèntic i descobridor com el que es pot realitzar a un país llunyà. El sentit de l'humor travessa tot el llibre i això elimina de cop el dramatisme. Un llibre que aposta pel coneixement i per la lluita per millorar la vida dels que pateixen la malaltia.

(Carme Rubio: "Les veus dels que no poden parlar", La Revista. La Marxa, 27 de juny de 2003)

* * *

"[…] Rosa M. Esteller vierte en sus narraciones literarias muchas de sus experiencias profesionales; en este caso realiza una aproximación a un niño autista y su entorno inmediato «no és un nen encantat sortit d'una llegenda medieval, ni un personatge de ciència-ficció, tot i la seva inversemblant conducta».
La epopeya cotidiana de un niño que pugna por atravesar la barrera de su profundo mutismo acaba atrayendo al lector corriente, pese a las diferencias que le separan del personaje, si bien con vivencias y conceptos diferentes, pero con una sensibilidad especial que la autora explica por el mecanismo del diario íntimo.
Los sentimientos de Titu conforman para la autora un «universo maravilloso». Papá, mamá, los abuelos y abuelas y Gerot, el hermano pequeño, forman el círculo familiar que absorbe gran parte de las preocupaciones, pensamientos y cuidados de Titu. Esta anota con precisión las puñaladas de la vida cotidiana: la muerte de Jaumet, uno de los compañeros de clase que más lo quería: «la mare va dir que estava molt afectada perquè era un dels nens que més m'havia estimat».
La terrible normalidad de lo que resulta anormal por definición, se refleja en mil y un pequeños detalles, o grandes, como no poder realizar el famoso viaje a Italia, pero hay infinidad de pequeños gozos: la acogida simpática por parte de las niñas de la biblioteca; ganar en una carrera a su progenitor; jugar con las gallinas; ir venciendo las pequeñas contrariedades de cada día; ver que ya se es una persona mayor y te cambian de clase; la llegada de juguetes e invitados a casa el día de Reyes; ir con toda la familia a ver a Gerot y su coral cantar en un teatrito. Los pequeños sustos por las travesuras domésticas y el sentirse perdonado o el susto que le da a una señora a la que confunde con su madrina, sale corriendo hacia ella y se le abraza. Después… gritos y lloros."

(Juan Pedro Yániz: "Epopeya cotidiana de un niño, entre el amor y la esperanza", ABC, 9 d'agost de 2003)

* * *

"[…] La ciència, tot i els esforços, encara està lluny de molts objectius, com ara el de poder detectar abans del part una malaltia com la síndrome de Kanner (més coneguda com autisme), o, si més no, de poder suavitzar de manera manifesta els seus símptomes. Però no hi ha tractament, intervenció o botó de reset que reiniciï el cervell dels malalts i que, poc o molt, els connecti a la societat que els envolta.

Rosa M. Esteller és llicenciada en filosofia i doctoranda en psicologia social. Ha escrit textos de narrativa i d'assaig i ha guanyat alguns premis, però fins a l'any passat no va publicar el llibre que per a ella és l'obra cabdal de la seva vida, Entre dos silencis, editat per Baula que ja n'ha imprès la segona edició.

Es tracta d'un recull de pensaments, ordenats cronològicament, amb què Titu, un nen autista, explica la quotidianitat de la seva existència a un avi mort. És realment difícil oferir una visió versemblant d'un autista davant la vida, perquè el seu misteriós hermetisme no ens permet saber gaire cosa de què pensa i com pensa. Si algú pot intuir amb poc marge d'error què passa o què podria passar pel cap d'un autista és una mare amatent, com és el cas de l'autora. I és que Titu és en realitat Jordi, un noi que avui ja té 30 anys, i és el fill gran d'Esteller. El llibre fuig del melodrama i ens acosta al complex entorn d'un autista d'una manera accessible, amb aparent simplicitat, amb esperit crític, amb imaginació per suplir els buits que la situació provoca, amb un optimisme admirable, però sense escatimar moments durs… i, esclar, amb amor, perquè "on hi ha amor, ja no calen les paraules"."

(Lluís Llort: "Autisme", Avui, 11 de març de 2004)

* * *

"En el món en què vivim cada vegada es fa més difícil trencar el silenci, ja que de vegades no en tenim prou amb les paraules per expressar els sentiments que s'amaguen en els racons més remots del pensament. Això en Titu ho sap prou bé perquè l'autisme li produeix aquesta sensació i ens ho diu: «I és que això de no poder parlar de vegades em deixa d'una manera estranya, i no sé que fer…» A Entre dos silencis aquest noiet de 8 anys trenca la barrera que el separa dels altres a través del pensament i amb l'ajut d'una mirada. L'autora, Rosa M. Esteller, ens dóna diferents peces d'un trencaclosques format per vint relats. Cada peça descobreix una sensació, com ara el patiment i la por: «Però, ara que ja no tinc por de res, no comprenc com he pogut pensar tots aquests dies que els pares fossin capaços de posar-me dins una gàbia»; l'agudització dels altres sentits (observa més el que l'envolta) o la seva manera particular de fer entendre les coses (trenca les joguines quan se'n cansa). En Titu es fa estimar i ens envia un missatge que demostra que la comunicació va més enllà de les paraules: «Llavors vaig comprendre que la vida és com una excursió sense camí de tornada, per a uns millor que per a d'altres, però bonica per a aquells que saben mirar tots els paisatges per sentir-los i recordar-los sempre.»"

(Judit Rovirosa: "Amb tan sols una mirada", El Punt, 15 d'abril de 2004)