[...] Espriu, amb una percepció molt actual, es queixa d’un món que parla en excés i no sap escoltar, que ja no és capaç d’entendre la poesia com un moment essencial de comunicació recíproca. Si en el poema citat es dirigeix a una dona, partner literari per excel·lència d’aquest seu eros platònic que cerca l’altra meitat perduda, aquesta dona és també l’entorn amb què ha de conviure: la llengua, la ciutat, la petita pàtria. El poeta sap que el diàleg és fonamental per a la convivència i no ignora com és difícil d’establir-lo i gestionar-lo. Entendrem, doncs, perquè Espriu es lamentava: «mai ningú no ha entès el que jo volia dir», «mai ningú no ha entès el que jo volia que de mi se salvés», em deia adolorit, apassionat, en una ocasió. En efecte, ha estat un poeta molt llegit en el seu moment i sobretot molt citat pels benintencionats i pels polítics que en van fer una mena de titella parlant, un mur contra el qual s’estavella el tòpic arxirepetit. Caldrà, doncs, resituar aquest home culte, refinat i alhora apassionat fins a la violència verbal, que amaga la seva tendresa sota la ironia i que per no caure en el patetisme usa el sarcasme per parlar dels grans errors de la història. Segurament el més complex amador que ha tingut la literatura catalana després d’Ausiàs March.

És un text singular, El caminant i el mur, perquè la seva divisió en tres parts, tan diferents en estil i format del seu antecessor directe Mrs. Death (també organitzat en tres moments) semblaria ser el resultat de tres llibres independents que el poeta no hauria volgut allargar per tal de no desestructurar-ne el significat, perfecte, que cada part conté. Pura hipòtesi, és clar, però això explicaria la necessitat de la disciplinada simetria d’un paratext que ordena els quaranta-quatre poemes en tres blocs introduïts per intertítols que acompleixen una funció designativa dels temes, tot ordenant els poemes. Per accentuar més la seva intencionalitat, encapçala cada part amb uns versos escrits en les tres llengües amb més tradició literària a la ibèrica pell de brau, com si la inspiració sorgís d’un paisatge. [...]

(Rosa M. Delor. "Visat", Octubre 2011)

* * *

[...] Els poemes d’El caminant i el mur em van colpir severament: potser perquè intuïa que, rere aquell aparent hermetisme i opacitat, hi bategava l’alta poesia, expressada en un llenguatge ajustadíssim, eficaç. Una veu lírica pura: aquest és l’Espriu que em va impactar –i ho segueix fent, encara. Una veu lírica que, a parer meu, palesa que “hi ha alguna cosa més entre la paraula i el silenci: una remor, un lleu so, un balbuceig: un llenguatge perdut que mena al Logos constructor”, com va escriure Maria Zambrano. I aquesta cosa no és sinó la poesia.

El caminant i el mur és un (dis)curs sobre la vida, l’itinerari del caminant (“els camps caminats pel sol / en l’or enyorat dels dies”). La vida enfront de la mort. La mort, el mur que encercla i que atura, definitivament, aquest caminar. La mort, a la qual el poeta anirà retornant, d’una manera continuada, insistent, al llarg del llibre –i de tota l’obra. Tanta meditació sobre la mort potser perquè la vida és tan sols un préstec a retornar instant a instant: tot un compte enrere.

Em fixaré en tres moments del llibre, un de cadascuna de les seves tres parts.

Primer: No t’he de donar accés al meu secret, el poema amb què s’inicia el llibre i el seu primer tram, Les ombres, el riu, el somni perdut. En aquest poema, Espriu ja adverteix al lector que res no li serà fàcil, que haurà de descobrir –per descobrir-se– els arcans per on discorre cada poema, per accedir al coneixement, per entrar en el laberint dels seus textos.

Segon: Les Cançons de la roda del temps, els dotze poemes de mètrica diversa, que el crit de Raimon va popularitzar en un disc memorable. Encara ara es fa difícil llegir els poemes sense que ressoni en el cervell el ritme d’aquella veu poderosa. Les cançons marquen el ritme del dia, de l’albada fins a la nova albada: un altre cop la meditació sobre el pas del temps –cíclic, anorreador– és el marc on es desenvolupa el cavalcar incansable de les hores. I la presència de la mort, constant en totes les cançons, però especialment visual en la “claror de ponent” del perdut que la mira, “car tot, en un moment, / et serà pres”. A destacar algunes imatges oníriques –aspecte, potser, poc posat de relleu pels estudiosos–, com són l’allunyada neu d’unes mans, la barca –la navegació perillosa–, la rara rosa blanca, les aigües del somni…

Tercer: Amb música ho escoltaries potser millor, poema de la tercera part del llibre, El Minotaure i Teseu, on Espriu aplega fins a una vintena de poemes solts, sense més unitat que la que la veu i el to del poeta li donen. [...]

Són tres moments, aquests, sostrets a les infinites hores de plaer que la lectura d’El caminant i el mur –i la resta de l’obra espriuana– m’han estat donades. I que voldria que encoratgessin al lector d’aquest paper a tornar a escoltar “el batec feble / del cor que m’ha guanyat dintre la fosca”. Aquest serà el millor, l’únic homenatge possible a Salvador Espriu.

(Antoni Clapés. "Any literari Salvador Espriu 1913-2013", 23 d'abril de 2013)