Des de la seva obra en prosa Ariadna al laberint grotesc, passant per Les cançons d'Ariadna i arribant a Mrs. Death, el clarobscur, els elements populars de romanç de cec, la grotesca evocació de tota mena de ninots, titelles, espantaocells, carotes de carnestoltes, van apareixent i reapareixent amb una finalitat ben determinada, la d'acusar i fer viure l'amarga realitat que l'acomodatícia consciència voldria oblidar. Sempre la corda grotesca ha estat polsada per aquesta finalitat més alta: un clam de justícia. Sens dubte, el prisme grotesc produeix un clima literari, i gairebé podríem anomenar-lo un gènere. I és per aixó que, segurament, Espriu ha estat comparat amb autors que han cultivat aquesta vessant literària. Cal dir, però, que l'element grotesc no és mai en Espriu un element ornamental, com ho pot ser en un Valle-Inclán o en un Cela. No és una forma de barroc, sinó un instrument al servei d'una actitud ètica: acusació contra un món injust i fals.

(Maria Aurèlia Capmany. 1963)

* * *

[...] Les cançons d’Ariadna de 1949 es presenten com un conjunt orgànic de 33 poemes (nombre altament simbòlic pel significat cristològic) relacionat per contrast i per simetria amb la producció anterior. Per una banda, oposen a la veu homogèniament lírica del debut poètic d’Espriu, Cementiri de Sinera, una pluralitat de veus i registres on dominen la sàtira i el grotesc. Per l’altra, estableixen un vincle substancial i formal amb la narrativa escrita abans de la guerra, i de manera especial amb Ariadna al laberint grotesc (1935), amb la voluntat de construir un món únic de ficció que sobrepassi les fronteres entre vers i prosa i de situar la reflexió sobre la vida, la mort i la condició humana més enllà d’una conjuntura històrica concreta.

La matèria narrativa del llibre s’alimenta de mites clàssics (Ariadna abandonada a Naxos o Escil·la convertida en monstre), de mites egipcis (la recerca d’Isis del cos desmembrat d’Osiris), d’històries i llegendes orientals (l’ira del rei de Ctesifon o la tristesa de la princesa del Iang-tsè) i de mites bíblics (la tràgica història de Resfa o el gran èxode jueu); però també de les històries del món mític personal de Sinera (de Laia o de la Trinquis, del Plem o de l’ós Nicolau), de temes i situacions procedents de la tradició literària moderna (el corb de Poe o l’holandès errant de Wagner) i de referències històriques actuals (un soldat americà que se’n va a la guerra o els perills d’una guerra atòmica). D’aquesta manera, l’extrema heterogeneïtat dels ambients i dels personatges que van desfilant en el llibre i van configurant una galeria de figures tràgiques, malencòniques o grotesques posa en evidència el caràcter universal i transcendent de les reflexions ètiques, filosòfiques i socials que es desprenen de les situacions més anecdòtiques. [...]

(Gabriella Gavagnin. "Visat", octubre 2011)