"Un detectiu que entra en un bar i hi descobreix dos vells que mantenen una estranya coversa sobre còctels. Un home que té un infart al carrer i demana que el portin a una casa on no el coneixen. Una tertúlia que mai no s'interromp, ni de dia ni de nit, i fa molts anys que dura. Un metge que seu en un banc públic i comença un inexplicable procés d'aïllament del món... Cada conte crea un clima intrigant, servit per un estil literari treballat fins a la màxima precisió que «depura i universalitza els recursos del llenguatge», com diu al pròleg Joaquim Molas.

Aquestes narracions tenen en comú un fet que Espinàs explica així: quan les persones cavien d'espai, el canvi no s'atura aquí, perquè també es modifiquen elles mateixes. Per això hi ha finals sorprenents en els contes d' Un racó de paraigua i joaquim Molas pot suggerir que aquestes narracions van més enllà de la seva història i preguntar-se si no són metàfores de la vida, de les relacions del jo amb els altres."

(Contraportada de Barcelona: La Campana, 1997)