Preguntà l'hora a en Joan, perquè en Joan tenia rellotge.
–Falten cinc minuts.
Cinc minuts, doncs. Gairebé no res. El temps de fixar els ulls a la finestra, encantar-s'hi… i haurien acabat per avui. Les seves mans actuaven amb independència del seu cervell. Les ampolletes d’estreptomicina venien constantment per una planxa mòbil i les prenia amb la mà esquerra, d’una a una. Semblava mentida que pogués atrapar-les totes abans que fos massa tard i que caiguessin a terra. Amb la mà dreta, al mateix temps, anava agafant les capses –que les plegadores deixaven amb la tapa oberta– i no havia de fer altra cosa que la lògica: ficar les ampolletes dins les capses.

Vuit hores al dia. Ampolla, capsa. Ampolla, capsa. Ampolla, capsa. De vegades el ritme es trencava, perquè algunes de les ampolletes arribaven a les seves mans fetes a trossos, sobre una mica de polsim blanc. Aleshores llençava els bocins de vidre al cove. Quan en Massó s’apropava i veia que el cove s’omplia massa de pressa feia una extraordinària cara de sorpresa: enlairava una cella i amagava els llavis dins de la boca, com si hagués estat estafat i anés a prendre una terrible decisió.

Ampolla, capsa. Ampolla, capsa. Ampolla, capsa. Per la finestra es veia també la punta d’un arbre; no en sabia el nom. Era d’un verd grisenc i es movia així que feia una mica de vent. Però sovint, a la finestra, no hi veia res. Pensava o devia fer alguna cosa, però no ho recordava. Les mans se li movien ràpidament, molt ben ensenyades, i, àdhuc amb els ulls a la finestra, sabia quan venia una ampolla trencada i encertava el cove.
Ampolla, capsa. Ampolla, capsa. Ampolla, capsa.

En Massó, a l'extrem de la planxa mòbil, treballava d'ull, com deia l'Enric. Vigilava que tot anés bé, que hi hagués ordre, que ningú no s’adormís. Quan començava a tenir mal de cap i els seus ulls veien més ampolles de les que realment hi havia, donava un tomb per la secció on les noies plegaven les capses, i s’arribava a comprovar si en Garcia estava atent a l'omplidora automàtica.

Ampolla, capsa. Ampolla, capsa. Aquells individus tenien realment unes mans prodigioses. En feien trenta per minut. L'Enric era una mica distret, però en Joan podia arribar a les trenta-cinc per minut.

I de sobte es girà a fora un vent fortíssim, perquè l'arbre de la finestra s'inclinava endavant com si anés a besar la mà a algú i gairebé desapareixia. En Massó pensava que hauria d'agafar el tramvia. A l'hivern la cua era insuportable, i només per això valia la pena de buscar un pis més a prop. Un amic seu havia trobat un pis de quatre-centes pessetes al carrer d'Aribau, entre València...

Dos quarts de vuit. El llumet vermell, sobre la porta, estava encès; potser feia ja un minut, perquè l'Enric es rentava ja les mans ràpidament, a la petita pica del recó. L'Enric munta a la bicicleta i li dóna un bon cop de pedal. En Joan se li enganxa a la roda, com fan els ciclistes de debò a la Volta a Catalunya.

–Acabarà plovent.
–Sí. Tu potser ja seràs a casa, però jo em mullaré.

I l'Enric accelera la marxa, però no per por de la pluja, només, sinó perquè vol quedar sol. De seguida, a la Rambla de Catalunya, en Joan el deixa: tomba cap amunt, cap a Gràcia.

–Adéu.
–Fins demà.

Fa una boira estranya, que destenyeix el color dels anuncis lluminosos. No cal córrer tant; no caldria sinó que aixafés algú… Precisament avui.

Els llums de tràfic del Passeig de Gràcia l'aturen a la força. Posa el peu a terra, entre un taxi i un Buick enorme. I es palpa les butxaques de la caçadora. Toca les petites capses quadrades i el cor li arrenca a córrer, com abans. Una, dues, tres, quatre. Ha tingut sort. ¿Què diable li passava, a en Massó, que s'ha estat dos minuts mirant la finestra? Ara s'encès el groc i ràpidament el verd, però no té pressa. Deixa avançar el taxi i es posa darrera d'ell. És un taxi vell, despintat. I una boja alegria, una flama desconeguda, comença a cremar-lo per dins. És una flama, però, fredíssima, com una fulla de ganivet. Sempre havia pensat que l'aventura era això. […]

(Del llibre Com ganivets o flames)

* * *

El sol ha sortit d'una manera imprecisa. Sobre la ciutat i més enllà, damunt del mar, hi ha la boira del matí. De llevant ve la claror acarabassada, avançant en la grisor de l'aire. El sol ha sortit, però no s'ha vist exactament quan, fa cinc minuts, o deu.

La persiana americana de l'estudi I puja i queda travada, com sempre, a tres pams de terra. La Florentina l'agafa de sota amb la mà esquerra, empeny amunt i al mateix temps, amb la dreta, es penja de la corretja. La persiana passa l'obstacle i peta de dalt, amb força. La Florentina surt a la terrassa, protegint-se els ulls amb una mà. Del filferro d'estendre la roba recull una camisa de cotó, de color verd fosc; es posa les dues agulles entre els llavis mentre retira els mitjons, arrugant-los contra els palmells de la mà, per veure si estan eixuts.

La persiana de l'estudi II està alçada. La de l'estudi III abaixada del tot. Abans de tornar a dins la Florentina hi dóna una ràpida ullada. Tanca el balcó, de pressa.
–Fa fresca.
En Manuel –a la mà un sandvitx començat de pa amb salsitxa, mastegant seguit –s'acosta als vidres i mira enllà: els terrats de l'altra banda del carrer, més baixos, però relativament moderns, i al lluny la ciutat vella, els campanars de les esglésies, la boira, que no deixa veure el port.
—No paren– diu.
Cap a l'esquerra, darrera de la clínica, hi ha una xemeneia que sempre treu fum. És una fàbrica que fa els tres torns.

Es gira i seu a la taula, davant del porró. Posa una mà sobre el vidre, però no l'alça encara; s'està una estona mirant el vi, fixament, mentre mastega.

Al matí la ciutat fa pudor. La boira va carregada de fum i al paladar arriba un regust de carbó, de residus de ferro – com si tota la ciutat fos un immens solar d'enderrocs. Al poble, la boira es veu ajaguda sobre el llac de Sant Antoni, i mentre no s'esvaeix se sent olor de terra humida.
–Aquest vi és de química –diu, i s'eixuga els llavis.

La Florentina el mira com menja, asseguda als peus del llit, les mans sobre la falda. De tant en tant gira el cap al fons, on dorm en Claudi en un llitet arrambat a la paret.

Quan ha acabat, en Manuel s'alça, passa al llarg de la cortina –que divideix l'estudi en dues parts, perquè la Tina pugui dormir sola –i entra al lavabo. Davant del mirall es posa una mà a la galta i, sense deixar de mirar-se, queda quiet, com abans amb la mà sobre el porró.

Té una cara grossa i el cabell espès, les espatlles amples, i la samarreta no amaga els braços musculats. Braços de planxista, acostumats a picar i redreçar. La petita gillette gairebé desapareix entre els seus dits gruixuts.

La Florentina torna a sortir a la terrassa. Duu un pot a les mans, ple d'aigua, per regar les plantes. Primer els cinc testos grans, amb geranis. Se li acaba l'aigua i es fica a dins.

La persiana de l'estudi II, la del costat, està alçada.
Després rega el test petit de la margarida i el gibrell de porcellana on creix l'hortènsia.
La persiana de l'estudi III, la de l'altra punta, està abaixada del tot.

La llum del dia es fa més blanca. Dalt del castell de Montjuïc hi ha alguna cosa que reflecteix el sol.

Manuel Comella, de Salàs, fill de Manuel Comella, ha estat sempre robust, més del que és costum al seu poble. Quan tenia deu anys, un dia a la fira de Quaresma, una mula s'esverà perquè passava una moto, i en Manuel, que mastegava regalèssia assegut a la font, saltà com un llamp i es penjà a la brida i tapà els ulls de la bèstia amb el braç. La gent gran que s'ho mirava digué després que ni l'una cosa ni l'altra no era suficient perquè una mula esverada s'aturés. Però l'animal s'havia quedat quiet, el coll alt, i en Manuel al seu costat esperava l'amo.

Quan la guerra s'acabava, al pare d'en Manuel li calgué ensenyar algunes vegades els papers del seu fill, per demostrar que només tenia quinze anys, i no divuit, i que els nois de la seva edat no anaven al front, encara que hi anessin els de la seva corpulència.

Quan va fer els divuit anys en feia dos que la guerra s'havia acabat i marxà del poble, però per anar a Barcelona. El cridà en Feliu, el noi de can Borda, que era una mica més gran que ell i aprenia l'ofici de planxista.

(Del llibre L'últim replà)