La uis comica d'Escalante no és mai incisiva, lúcida, implacable, sinó divertida, domèstica, benigna. No intenta la diatriba, sinó que "se tient partout dans les bornes de la satire honnête et permise". I això no és certament cap originalitat seua, sinó que concorda amb la pauta general de la comèdia dins la tradició occidental. Perquè la frase que he reproduït és de Molière.

El teatre d'Escalante és així híbrid: una mena de tragicomèdia en to menor. Ni s'atreveix a desfermar les fúries tràgiques, ni es decideix tampoc a portar l'humor fins a l'extrem. Pathos i humor són en ell esmussats, diluïts. Perquè s'interrompen l'un a l'altre i es mesclen. Totes les seues peces mereixen el subtítol "tragèdia per a riure o comèdia per a plorar".

Ja he observat que aqueixa solució no és gens original. Significa solament que Escalante –com, molt abans, Molière– va acceptar i respectar els tabús que els seus patrocinadors li imposaven. Als ulls d'aquests, la ferocitat de la passió no era pas menys suspecta que la de l'humor. L'extrem tràgic i el còmic eren per a ells igualment indiscrets, escandalosos, temibles: subversius. Preferien el mediocre equilibri en què la hilaritat frenava i ofegava a cada pas el sentimental –i viceversa. La sàtira d'Escalante va ésser així una crítica superficial– mai una anàlisi profunda. Els condicionaments socials dels fets que ridiculitzava, no sols escapaven a la seua visió, sinó que li estaven positivament vedats. Esquivant els tabús, el seu enfocament va ésser molt estret. Dins la seua obra –exactament igual que dins la de Molière–, la coentor i el canvi de llengua eren sobretot uns fets "morals", és a dir: uns vicis arbitraris de les persones. I ell tractava de corregir-los a la vella i ineficaç manera: per la persuasió. […]

Amb la seua ambigüitat i amb la seua estretor moralitzadora, Eduard Escalante es va fer còmplice de la classe dominant. Potser no va poder fer una altra cosa. Perquè –i també ho diu el Faust– "sempre que el jutge no pot castigar el culpable, acaba aliant-se amb ell".

A l'hora d'escollir una víctima per a les seues burles, Escalante no va triar pas aquells qui eren més responsables. Es va decantar per uns scapegoats, membres de la classe mitjana: la seua pròpia classe. La feina de ridiculitzar-los prometia d'ésser segura, brillant i aplaudida. Des del punt de vista pràctic, és evident que no es va enganyar pas. Si a alguna cosa va deure especialment la seua fortuna, no hi ha dubte que fou a aquella intel·ligent elecció.

Hi ha encara un punt obligat, que solament vaig a insinuar. És el del paral·lel –i contrast– entre Eduard Escalante i el seu contemporani i col·lega barceloní Frederic Soler, "Pitarra" (1838-95). Les correspondències salten a la vista. Escalante i Pitarra van cultivar amb èxit el teatre satíric. Tots dos van destacar aviat entre la plèiade dels autors menors. Però em sembla que devem véncer la temptació de prolongar l'analogia.

Pitarra va pertànyer al cercle republicà federalista de Valentí Almirall i fou el primer president de la Jove Catalunya, fundada per aquest. Concordantment, Frederic Soler fou un comediògraf revolucionari durant tota la seua primera època. Les seues peces d'aquell temps van ésser una diatriba sistemàtica de les institucions. I la seua popularitat mateixa el féu suspecte a les classes superiors.

Després –abans encara de la Restauració– Pitarra va fer volte-face. Obligat per la nova conjuntura, va esdevenir un autor costumista i innocu. Doncs bé: Escalante no va fer mai volte-face, perquè ell no en va tenir necessitat. Des del principi, va fer aquella mena de teatre "popular" que podia complaure les classes superiors. No va faltar mai a les normes de la prudència i del respecte. No va desafiar –ni tan sols indirectament– cap tabú. I el seu mèrit artístic va consistir sobretot a moure's àgilment dins l'espai tan estret que li fou concedit.

(Lluís V. Aracil: "Introducció", dins Eduard Escalante: Les xiques de l'entresuelo. Tres forasters de Madrid. València: Garbí, 1968, p. 41-60)

* * *

Ricard Blasco, Sanchis Guarner, Lluís V. Aracil, Xavier Fàbregas i tots els que, d'una manera o d'altra, han estudiat Escalante coincideixen en què el seu mèrit consistí en saber captar les aspiracions d'una classe mitjana urbana en formació. El nostre comediògraf critica una petita burgesia pretensiosa i ridícula que, per afany de pujar en l'escala social, converteix en model de comportament tot allò que duu aire de forasteria: són els coents, els cursis, els esnobs… Pel contrari, Escalante fa una valoració positiva dels qui romanen fidels a les essències valencianes enfront dels qui les han abandonades, encara que considerava que la manca de lleialtat vers la pròpia llengua era un vici arbitrari, raó per la qual el tractava de corregir mitjanant la persuasió. Teodor Llorente també ho encertà quan va qualificar el teatre escalantià de "sermons sense Ave Maria i sàtires sense fel".

La qüestió és que Escalante va significar una empenta important per al nostre teatre, tot obrint-li unes expectatives que després, dissortadament, no es van poder assolir. Escalante intentà fer evolucionar el sainet cap a la comèdia ciutadana de costums, de la mateixa manera que hi hagueren altres esporàdiques temptatives vers el melodrama, el drama o el teatre social; però aquests experiments, totalment insuficients, fracassaren per llur baixa qualitat literària i perquè no s'hi donà el pas que va de l'observació de costums a l'anàlisi dels conflictes generats per aquests.

(Jaume Lloret i Esquerdo: "La llarga ombra d'Escalante en la història del teatre valencià", Escena (Barcelona), núm. 20, 1995)

* * *

Hom ha parlat prou sobre les constants que apareixen a l'esquema actancial escalantí, però no obstant i malgrat tots aquells trets comuns que podem trobar a les obres d'Escalante, no va ser aquest un autor amb un gust per la completa tipificació de personatges. Tot i basar-se en un substrat comú a l'hora d'estructuar els caràcters, sempre trobem que individualment cada personatge no s'acobla perfectament a l'esquema que al llarg de l'estudi hem anat configurant per a ell. Això no vol dir que Escalante no treballàs a partir d'uns certs arquetipus: Xavier Fàbregas matisava que: "el sainet neix de l'observació quotidiana de la societat i, seguint un procés de síntesi, arriba a l'elaboració d'uns arquetipus que no són els mateixos al País Valencià que a es Illes o al Principat."

Aquest tipus de relació i els recursos lingüístics són els pilars bàsics de l'humor escalantí, que invariablement naix de les situacions conflictives. La figura del marit és, sens dubte, una figura feble que es plega a la voluntat de tothom, que evidentment no mana a sa casa i que no porta ni el pes de la trama ni mou l'acció. Generalment, sembla que l'única preocupació d'aquests personatges és la solvència econòmica ja que gran part de les seues intervencions són per queixar-se de la mala situació econòmica en què es troben. Aquest tipus de preocupació ens indica la presència d'un sentit comú de què manquen les seves dones; aquest esquema és clar que s'acompleix sols amb els marits valencians, i respon a la figura tipificada del marit rondinaire i sempre enfadat però que al final sempre accedeix als desitjos de tothom.

La figura de la muller, pel contrari, conté una responsabilitat molt més marcada. Les dones són els personatges forts a les obres d'Escalante i sobretot les dones casades. Aquestes són les que duen el fil de la trama i les encarregades de moure contínuament l'acció. Governen la casa i els fills, i sens dubte, són els personatges més elaborats i més complets de l'obra escalantina, la qual cosa no és estranya ja que representen una de les figures preferides d'Escalante: la Coenta…

(Maria Àngels Felip: "Relacions familiars a l'obra d'Escalante", dins Ferran Carbó, Ramon Rossell i Josep Lluís Sirera: Escalante i el teatre del segle XIX. Precedents i pervivència. València/Barcelona: I.I.F.V.- P.A.M., 1997, p. 85-86)

* * *

El sainet, com a teatre d'orientació costumista, posa en escena una imatge construïda- però versemblant i eficaç- de la parla col·loquial valenciana de la seva època. Clar i ras: de la parla de ciutat de València, amb tots els conflictes i les interferències lingüístiques d'una comunitat urbana. A més, el discurs col·loquial no pot deixar de ser dialectalitzant, sobretot en una cultura que no ha estandarditzat unes pautes de col·loquialisme. Però, la qüestió demana, segurament, algunes precisions prèvies.

És clar que, quan parlem de variació dialectal no resulta fàcil assignar amb exclusivitat les diverses variants a una varietat geogràficament determinada. Com és obvi, una gran part de les unitats lingüístiques emprades per qualsevol comunitat de parla són compartides per la resta de varietats de la mateixa llengua o, si més no, per alguns altres dialectes. Ara bé, en la mesura que l'ús de certes variants no és generalitzat en tot el domini lingüístic, aquestes assoleixen unes connotacions regionals o locals. En definitiva, la segmentació i organització del continuum lectal és en gran mesura una qüestió de percepció socialment construïda: com a contrast dins l'àmbit de la llengua i com a estereotip d'uns particularismes de parla. En aquest sentit, el sainetisme valencià ha contribuït indiscutiblement a la configuració d'una percepció social estereotipada de la varietat dialectal pròpia. Així, els textos d'Escalante tenen per al dialectòleg un doble valor: d'un cantó, el de testimoniatge –relatiu sempre, perquè es tracta del producte d'una manipulació literària, però essencialment vàlid– de la parla local durant la segona meitat del segle XIX; del altre cantó, tenen el valor indiscutible d'una contribució rellevant a la creacio d'una percepció estereotipada que difongueren gràcies al seu propi funcionament com a (proto)massmedia. Dit en unes altres paraules: més enllà de la documentació, més o menys fidedigna, i de la indiscutible intuïció idiomàtica de què Escalante partia, l'elaboració literària que el seu sainetisme presenta va ser acceptada majoritàriament per la comunitat i integrada en la imatge col·lectiva del dialecte propi.

(Vicent Savador: "Del dialectalisme i del discurs col·loquial: una aproximació als sainets d'Escalante." , dins Ferran Carbó, Ramon Rossell i Josep Lluís Sirera: Escalante i el teatre de segle XIX. Precedents i pervivència. València-Barcelona: IIFV-PAM, 1997, p. 320-321)