"[...] Al poeta Klaus Ebner li agraden els poemes amb versos curts, en què la paraula, constreta per un espai menor, sembla que es vegi obligada a forçar tot el seu ventall de significacions. Paraules despullades i enceses, resplendors fonètics i semàntics plens de poder suggestiu, que es combinen misteriosament per formar noves constel·lacions incandescents.

Els versos s'encadenen fluidament, en tot d'associacions inesperades i sorprenents, il·luminadores, fins que culminen en una imatge final. I així un poema darrere l'altre, subtilment encadenats, ens van desvelant el paisatge interior del poeta.

La poesia és, essencialment, enigma: un raig de llum que s'acosta a les misterioses profunditats que tots nosaltres tenim dins nostre, inexplorades. Espero, desconegut i benvolgut lector, que gaudeixis amb la lectura dels poemes breus i intensos de Vermells, que són petites descàrregues elèctriques dins la nostra ment i la nostra ànima."

(Josep Navarro Santaeulàlia: "Prefaci a Vermells, 2009, p. 8)

* * *

"Klaus Ebner (Viena, 1964) entra en la categoria dels personatges rars, allò que en dirien un friqui, si el mot no tingués cap connotació negativa. No només és poeta sinó que és poeta en català i té una peculiaritat: la llengua no li ve de família sinó de l'interès pels estudis romànics que va emprendre a Viena de jove. [...]

Si alguna cosa no li falta a aquest especialista en informàtica – al final la vida el va portar per aquests verals tecnològics – és la tenacitat. [...]

És així com aquest apassionat de la nostra llengua va encomanant el seu amor per la literatura catalana, encara que aquesta debilitat no li hagi arribat a través dels gens sinó del cor."

(Ada Castells: "Un rar poeta català", Avui, 27 d'agost de 2009)

* * *

"Quan llegim un dels poemes de Klaus Ebner, sense cap signe de puntuació, pensem que potser no ho hem entès prou bé, que amb l'ajut d'algun que altre punt i, potser d'alguna coma, la comprensió hauria estat més fàcil. Tal vegada! Més fàcil, en una comprensió simplista de la poesia, però falsa des de l'autenticitat del petit caos de paraules «vermelles», latents com un foc que crema en un petit reducte, en un breu poema, on trobem el sentit del que Klaus vol transmetre. Imaginem que dins del palmell de la mà tinguéssim tot de flames minúscules ardent: les voldríem endreçar tot dient que així llueixen millor? No. Les deixaríem fer, fascinats per la bellesa i per l’insòlit de tenir-les a l'abast. Aquesta és la genialitat de Klaus Ebner: ens regala poemes breus cada un dels quals, sentiment, crema, i semblen independents l'un de l’'ltre, però junts són el foc. T’ho mires i saps que t'ha corprès. [...]

Ritme i melodia endrecen els vuitanta-cinc breus poemes escarlates, encadenats com el vibrar dels dits quan escriuen, que només saben el que el poeta els dicta. Ritme i melodia que dissenyen una imatge, una de sola, vermella.

La llengua, un núvol fart de llum. Un mirall, l'alè, la temptació, una mirada, els batecs. La neu. Desig candent. El que vol dir Klaus Ebner i el que no vol dir. Tot el que ell sent, lluny dels conceptes, lliure. Una rosa, un llampec, el traç dels teus dits quan et descordes la brusa. El carmí dels teus llavis que no m'atreveixo a besar. Les llàgrimes. Les banderes. Un genoll encetat. Les plomes d'un ocell. El temps. Vermells."

(Marta Pérez i Sierra: "El foc, la sang, l'amor, Diari", Diari Maresme, 25 de setembre de 2009)