TERESA DURAN I ARMENGOL

"Sóc un pilonet d'uns cinquanta quilos de carn i ossos que ja comença a rebregar-se, i tinc una veu, no massa ben timbrada, amb la qual explico contes, de vegades, des de fa una pila d'anys [...] ben bé vint-i-quatre.

Vaig començar a fer-ho per la cara, només perquè m'agradaven els contes una cosa no dir i hi trobava -i hi trobo- tota mena de sapiències. Però aquesta sapiència m'ha dut a dosificar-la, a no malversar un material que crec molt fràgil i delicat, i que em fa molt de respecte, abstenint-me d'escampar rondalles a tort i a dret com si fossin números d'una tómbola.

Per això em cal confessar tot seguit que no he fet, de la professió de narrador, la meva professió. Visc d'altres activitats que em porten amunt i avall o que em collen a la taula d'estudiar; i de contes i de rondalles, ara, només n'explico en rares ocasions, perquè prefereixo fer-ho en aquells llocs que ofereixen un mínim de garanties, tant de materials com de l'entorn i de l'audiència.

I això no és pas per raons personals i subjectives, sinó pels contes que, com les meravelles i els prodigis, són així d'inassequibles."

("Els rondallaires del Principat", Faristol, núm. 17, desembre 1993, p. 29)
 

* * *
 

MARES A L' ENGRÒS

"El pare d'en Joan és un home alt i fort, decidit i valent, que no s'espanta de res.
Per això s'ha quedat tot preocupat quan s'ha trobat en Joan, tan petit, plorant en un racó.

-I doncs, Joan, què et passa?

-La mare m'ha renyat! La mare és lletja!

-Això no pot ser -diu el pare-. Si és lletja no pot renyar el meu fill. Anirem a buscar una altra mare. Com t'agradaria que fos?

-Jo vull -diu en Joan- una mare que em faci pessigolles i abraçades, i que em deixi dormir amb ella al llit.

El pare exclama:

-Ja sé on n'hi ha una! Corre, anem-la a veure!

I en Joan i el seu pare es posen les sabates de fer camí, i se'n van a buscar una mare nova.

Camina que caminaràs, per camps i muntanyes, arriben a una granja on hi ha un galliner.

El pare assenyala una lloca i diu a en Joan:

-La lloca fa pessigolles als seus pollets i els deixa dormir sota les ales. Vols una mare lloca?"

(Mares a l'engròs. Barcelona: La Galera, 2000, p. 2-8)
 

* * *
 

POTPETIT

"Del que allí va passar entre aquella parella, com en totes les parelles que surten a passejar pels jardins, amb el mirat llenguatge de gos només se'n pot pexplicar breument això, així:

-Oh!

-Ah!

-Sí?

-Sï!

Mua!Mua!

Vet aquí com, al capdavall, la reina Viola de Terramolsa i l'ogre Pamdenàs es van casar.

Bup!Bup!

Buperò, abans, molt abans del seu casori i del seu bon govern, la gran i sàvia reina Viola va complir la seva paraula, és clar!, aquella que havia fet prometent honors i riqueses a qui aconseguís retornar la pau i la tranquil·litat al seu reialme.
Un dissabte al vespre, enmig d'una festassa on fins i tot les ovelles hi van ser convidades, va nomenar en Potpetit fill adoptiu del regne.

Això vol dir que se'l va afillar, que en Potpetit ara és príncep amb tots els honors que això comporta. Com, per exemple, sortir a trescar pels camps si així li ve de gust.

I a fe que ho fa."

(Potpetit. Caldes d'Estrac: Edicions del Pirata, 2004, p. 42-43)
 

* * *
 

LA FAMÍLIA TASTETS

"Una vegada hi havia una parella que, tot i que s'estimaven molt, no tenien fills.
I tenien moltes ganes de tenir-ne un.

Un noi, potser?

Una nena?

Tant se valia.

Però continuaven sense tenir fills.

I el metge els deia que potser no en tindrien mai.

Mai?

Això no feia per a ells.

De cap manera podien quedar-se plegats de braços esperant el fill que no venia.
D'altra banda, ella era una biòloga excel·lent i ell un cuiner extraordinari.

Només els calia arremangar-se les mànigues i posar-se de cap a la feina.

I així ho van fer.

Tant l'un com l'altra van destil·lar el millor que sabien de la seva ciència.

Van remenar pots i tubs, redortes i cassoles, alambins i peroles i, al capdavall, els va néixer un bebè."

(La família tastets. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990, p. 2-3)
 

* * *
 

HISTÒRIA DELS CATALANS

"Va passar el temps, i els romans, que havien après un caramull de coses dels grecs, van decidir que les terres d'Iberia (entre les quals hi havia les que ara anomenem Catalunya) estaven molt ben situades i que els interessava d'establir-s'hi. Així, doncs, van venir per a quedar-s'hi i no per fer barates. I amb aquest objectiu la van anar envaint de pam a pam i amb tota la força.

Sí, sí, s'hi van quedar una pila d'anys, i com que els romans tenien molta cura a fer que les terres dominades aprenguessin d'ells tot el que de bo tenien, van tenir molt temps per fer-nos entendre les seves coses tant i tant bé que aviat no hi va haver cap diferència entre els habitants de Roma i els de Tarragona.

Dels romans vam aprendre a fer ponts i camins ben amples perquè hi passessin els carros, vam aprendre a organitzar-nos militarment i a fer les muralles més fortes, vam aprendre la importància de tenir unes lleis i vam aprendre el llatí, que és una llengua que anava molt bé per anar per tot arreu. I va ser mentre ells vivien a casa nostra que el país es va anar fent cristià, perquè diuen que fins i tot Sant Pau va predicar a Tarragona."

(Història dels catalans. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1992, p. 10)
 

* * *
 

UN COP D'ULL A LA PINTURA

"Si ho mirem al diccionari veurem que la paraula pintura hi és definida dient 'art de pintar' i també 'taula, làmina, llenç en que és pintada una cosa; la mateixa cosa pintada'. Ja veiem, doncs, com no es tracta pas d'una definició simple: potser, així, més que no pas intentar saber què és exactament, la pintura, per mitjà d'acostar-nos-hi i anar-la coneixent de mica en mica. La pintura és un dels mitjans, dels molts mitjans que ha utilitzat l'home per a comunicar-se. La pintura comunica les nostres experiències i recerques personals, les experiències i recerques d'altres temps, les coses que coneixem, que estimem, que imaginem, que creiem, que creem... Totes aquestes coses, conegudes o no, però que formen part de la nostra realitat com a persones, són el bagatge de la pintura. Per això podem dir que la pintura és un tempteig de la realitat, de les moltes realitats que cadascun de nosaltres posseeix o intueix."

(Un cop d'ull a la pintura. Barcelona: La Galera, 1994, p. 8)
 

* * *
 

AQUEST ESTIU, VIATGES INSÒLITS

Si us agrada viatjar, els esports d'aventura i els companys atrevits, Jules Verne, de qui enguany es commemora el centenari de la mort, us farà de guia. N'hi ha per tots els gustos. I en queden més al calaix!

Per enrolar-se: Primer heu de demostrar que sou prou bons per sortir amb el cap ben alt de totes els perills. Ruta 1: Un capità de quinze anys. Barcelona: Drac, 1986. (El protagonista no es mou gaire de lloc, però supera brillantment el munt d'adversitats que se li presenten.) [...]

Per terra:
Posant a prova la lleialtat i coratge, podeu anar de Moscou a Irkuix amb el correu del Tsar. Ruta 5: Miquel Strogoff. Barcelona: La Galera, 2001. (Aprofiteu les vistes, mentre n'hi hagi.)[...]

Per mar:
Per començar, un mar on es pot tocar de peus a terra, perquè és glaçat. Ruta 8: Les aventures del capità Hatteras. París: Livre de poche, 1986. (Si la ruta anterior era molt calurosa, aquesta és d'un fred polar.) [...]

Per aire:
La travessa del continent africà en globus a un preu irrisori. Ruta 11: Cinc setmanes en globus. Barcelona: Barcanova, 1993. (Advertència: s'hi va una mica estret i mareja.) [...]

("Aquest estiu, viatges insòlits", Faristol (Barcelona), núm. 52, juny 2005, p. 12)
 

* * *
 

FUNCIÓ SIMBÒLICA I EVOLUCIÓ DE LA RONDALLÍSTICA

"En moments de crisi, com els actuals, girar els ulls envers els valors tradicionals és d'allò més normal. L'educador pot pouar en la rondallística un gavadal de narracions amb la seguretat, cada cop més afinada, de trobar-hi eines vàlides per a la formació pedagògica d'infants i comunitats. Ara bé, un material, amb segles d'existència, que el 1993 ens arriba sobre un suport escrit -que ja mai més dúctilment oral-fixat pels folkloristes del XIX i principis del XX, és a dir, en plena vigoria de la moral victoriana, pot encara contenir elements útils per als infants d'avui en la societat d'avui? És que, com a mestres, no hi trobarem un excés de les formes masclistes, violentes o dictatorials que tant ens esforcem a eliminar de les nostres aules?

La resposta és ni sí ni no, ni blanc ni negre, ni mongeta ni cigró. Tot depèn de la nostra capacitat per distingir entre fons i forma. I, per tant, de la nostra capacitat per estudiar, analitzar i aprofundir aquets patrimoni de la tradició que ens llega. En un moment, i aquí seré crítica, en que la societat de consum ha malacostumat l'escola, introduint-hi tota mena de materials prefabricats i mastegats: llibres amb guia didàctica i exercicis, maletes pedagògiques amb instruccions per a l'ús o joguines amb receptari inclòs, la rondallística tradicional hi arriba en buit i de manera més tosca. En la majoria dels casos, en forma de llibres il·lustrats, que no són sinó adaptacions. I així és molt difícil destriar el gra de la palla."

("Funció simbòlica i evolució de la rondallística", Crònica d'ensenyament, núm. 62, gener 1994, p. 4)