La innovació de major impacte, però, és l'assaig de poesia visual portat a terme en el cal·ligrama "Fervent homenatge als aviadors de la República". Sorprèn aquesta acceptació d'una de les propostes del cubisme literari en un home que encara no feia deu anys concebia l'Avantguardisme com el més gran perill per a la literatura autòctona. Si tenim en compte que la prevenció antiavantguardista de M. Duran es basava en gran mesura en la connexió d'aquests corrents estètics amb la ideologia feixista d'un Marinetti i en la negació de l'artista com a individu compromès socialment potser el fet d'haver conegut T. Tzara, avantguardista agosarat, en un front antifeixista de defensa de la cultura impugnàs els antics recels, amb la qual cosa M. Duran, que sempre fou home "avançat" i propens a deixar-se contagiar per l'esperit del temps, no va tenir cap inconvenient de conrear una poesia tenyida d'Avantguardisme.

[...]

La literatura valenciana de la primera part del segle XX no ha donat cap autor de primera fila. El context sociocultural, amb un permanent i inacabat procés de redreçament nacional en marxa, després d'haver heretat tots els dèficits de la Renaixença, mancava d'una tradició sòlida sobre la qual poder assentar les bases d'una obra literària homologable. Tanmateix, els esforços realitzats per M. Duran i pels seus companys de generació, tant en el terreny polític com en el terreny literari, van suposar una important passa endavant en un projecte de ressorgiment que encara perdura avui. Així doncs, a l'hora de fer balanç, si hem de ser justos, no podem deixar de tenir en compte les deficients condicions infrastructurals i socials en què van haver d'escriure i de viure.

(Carme Gregori: de la "Introducció" a l'Antologia poètica. València: Quatre vents - Consell Valencià de Cultura, 1994, p. 32-33)

* * *

Crec que Guerra, victòria, demà és el resultat d'una depuració de tota la seua poesia anterior, almenys la més coneguda. A cinquanta-cinc anys, Duran va produir el seu recull de versos més complet i definit. Arran de l'aparició del primer -Cordes vibrants (1910)-, Josep Carner advertia en el nou poeta una indefinició que li semblava producte de joventut. Crec que no era així: Duran fou sempre un poeta summament porós a les incitacions de l'ambient literari de cada moment. Guerra, victòria, demà, sense haver-lo alliberat d'aquesta porositat, és el resultat d'uns coneixements poètics més afermats però, sobretot, d'un entusiasme molt vivament experimentat i d'un desig de comunicar aquella exaltació.

En aquest llibre hi ha una transparent actitud antiburgesa que no respon, ni de lluny, a una qualsevol forma d'oportunisme, ni era una manera de camuflatge, com la que tants escriptors practicaren a l'una i l'altra banda del front de combat. I encara tenint en compte que, en el bàndol republicà i ja acabant-se el 1938, n'hi havia més que començaven a convertir-se buscant avals o a llevar-se la disfressa, que no que s'enrogien per necessitat eventual.

L'opció de Duran és a favor del poble, dels treballadors. L'hi havia portat una evolució ideològica que sols coneixem en esquema i que convindrà estudiar en un altre lloc. Entre el nacionalisme historicista d'Himnes i poemes, en què la raça (catalana) és un valor suprem, i l'elecció de classe expressada a Guerra, victòria, demà hi ha una enorme diferència.

(Francesc Pérez i Moragon: "L'obra", dins de Guerra, victòria, demà. València: Eliseu Climent, 1978, p. 16)